"Obama guanya fijo" ha estat una de les frases més escoltades aquests últims dies. El tram final de les eleccions presidencials nordamericanes ha servit per a que els necis amb pretensions d'analista polític treguin a relluir les seves habilitats quiromàntiques. "Obama guanya fijo" senties dir al metro, al taxi i a la carnisseria. Obama guanya fijo, clar que sí, imbècil. A aquesta alçada de la pel·lícula no qüestiones que el protagonista acabi fotent la noia de cara a la Meca, només et preguntes si el director tindrà els ous per enfocar pit i cuixa. I també llagosta, siguem paritaris.
Obama ha guanyat a pesar dels sòrdids rumors sobre l'assassinat de la seva iaia (veure el post anterior). Al PSOE ja fa mesos que s'unten el cul amb vaselina i Zapatero ja fa dies que menja rabo de toro per acostumar-se a les fortors que haurà d'engollir d'ara endavant. És el "Bienvenido, Mr. Marshall" del nou mil·leni. Mentrestant, a Europa s'espera amb candeletes la misericòrdia d'Obama, però... qui cony és i què merdes vol en Barack?
Però la crítica constructiva no és l'estil de Jo només follo a pèl. La sàtira política (concepte redundant, val a dir) la deixem pel Roto o Gallego & Rey. Així que vanagloriant-nos one more time de la nostra càustica frivolitat, tan sols direm: Yankees l'heu cagat, Obama no és mulato, Obama és talibà.
