divendres, 28 de novembre de 2008

Especial Una setmana de merda: Jo només cerco el meu nen interior

La recuperació de la infància és un tema apassionant on els hi hagin. Tothom ha desitjat en algun moment de la seva vida tornar a ser el nen que va ser, sentir altre cop l’emoció irrepetible que s’experimenta al descobrir el món, assumir per última vegada la innocent perspectiva de l’infant i tornar a sentir les pallisses del teu pare drogoaddicte, afegeixo jo.
La recuperació de la infància. Ah, senyores i senyors, quin tema més apassionant i a la vegada més apropiat per a que fills de puta s’omplin la boca de merda i ens la venguin com caramels de pinya colada. Ajuntalletres com Proust o Salinger deuen la vida i la carrera a la cerca de l’infant interior, però la merda és la mateixa tant si la condensem en un llibre com si l’arrosseguem al llarg de set volums.
Freud, un home que sempre té raó, afirmà que tot ésser humà desenvolupa la seva sexualitat en un seguit de fases. Tota trajectòria eròtica s’inicia amb la fase oral i culmina amb la fase genital. Però avui ens interessa la fase anal, que és aquella en que l’infant es recrea en el plaer que obté excretant els residus que el seu organisme rebutja. O sigui, que el nano ja no en té prou en fotre’s xumets i rosegadors per la boca, així que comença a posar-se a to cagant i pixant-se al damunt.




Aquí ningú pot negar que cagar és un dels plaers més sublims i refinats que la miserable vida humana pot experimentar. Així que ja ho sabeu, la pròxima vegada que vulgueu retrobar-vos amb el vostre nen interior no doneu pel cul escrivint novel·les i foteu-vos entre pit i espatlla tres bons pams de llonganissa i un pot sencer de mongetes. Ho deixeu pair i desprès prepareu-vos per tornar a ser aquell puto bebè que s’emocionava tan sols cagant. Però compte amb en Fritz, que està a la que salta...