Així doncs, què merdes és un shitter? De moment tan sols puc avançar-vos que un shitter és un personatge cèlebre per la seva relació amb els excrements. I per a que pugueu copsar de quin tipus de gent parlo aquí us adjunto el meu Top 5 Shitter personal. A per feina, doncs!
5. SPUD
Si tens una cultura cinematogràfica de merda sempre pots dir que la teva pel·lícula favorita és Trainspotting i quedaràs com un senyor davant d’altres imbècils que tampoc tenen ni puta idea de cine. El film en sí no és més que la història d’un grup de yonkis escocesos que es putegen entre sí per fotre’s tota la droga que poden. No obstant això, l'escriptor de la novel·la original, Irvin Welsh, va tenir la genial idea d’amanir aquesta santa merda amb una dosi extra de pretensions: peterpanisme postmodern, marginació social i autodestrucció existencialista com a única sortida del turbocapitalisme contemporani.
Una puta estafa de principi a fi! Senyores i senyors, l’únic que val rescatar d’aquest film sobrevaloradíssim és el personatge de Spud, antiheroi entre els antiherois, lleig, patètic, drogata, pusil·lànime i traïdor. L’escena en que es presenta tot enfarlopat a una entrevista de treball és ja tota una icona, però aquí allò que ens interessa és la faceta shitter del personatge. El senyor Spud es persona col·locadíssim a casa dels seus sogres, es beneficia a la seva filla i desprès es caga al llit. Quan la senyora de la casa insisteix en rentar els llençols aquest entranyable personatge els hi dóna tal estrebada que la merda surt disparada en totes direccions, impactant en la seva diàspora contra les parets del menjador i les cares de tota la família. Bravo, Spud, Bravo! L'escena en qüestió està linkada aquí.
4. CULOFINO
La gent pensa molt equivocadament que American Pie és una comèdia gamberra més, però jo sóc del parer que aquesta icona del cinema adolescent és drama social en estat pur. Púbers ansiosos per fotre-la en calent, masclisme rampant a les portes del segle XXI, pressió i vergonya social, el sexe absurdament elevat a la categoria de símbol d'ostentació social. No voldria restar-li ni els mèrits com a comèdia ni el seu impacte en l’imaginari juvenil actual, però més d’una vegada he deixat anar una llàgrima durant el visionat d’aquest film tan insigne.
Però de qui vull parlar-vos aquí és de Paul Finch, popularment conegut com Culofino (Shit-break en la versió original). En Finch és un perdedor com qualsevol altre, imberbe, pàl·lid, esprimatxat i amb un pentinat de merda. Emprant astutíssimes estratègies socials aconsegueix que circuli un fals rumor segons el qual posseeix una tranca de proporcions juràssiques. Això el converteix en el noi més desitjat de l’institut i, alhora, provoca l’enveja dels altres mascles aspirants. Aquest conxorxen envers en Finch utilitzant el seu punt feble: la incapacitat de cagar en lavabos públics. Per tant, li entaforen un pot sencer de laxant obligant-lo així a ametrallar el contingut del seu intestí als lavabos de l’institut. El desori resultant comporta la ruïna de tan estimat personatge, que ha d’idear noves argúcies per treure a passejar el ninot.
Finalment en Finch s’acabarà follant a la mare de Stevler i dirà la famosa frase “Las mujeres son como el vino, con el tiempo mejoran”. I s’ha de pagar per gaudir-les, afegiria jo, però aquesta ja és una altra història.
4. REI NIKOCHAN
Moltes vegades es discuteix la canonització de certs individus sospitosos de filldeputisme, com ara monsenyor Escribà de Balaguer. Més encertat seria preocupar-se per atorgar l’estatut de sant a un home que ho ha fet tot i més per la humanitat: el senyor Akira Toriyama. Bola de Drac i Dr. Slump són dos noms que es defensen per sí sols. I recordeu, parlem de canonització, no de Nobels i altres merdes massòniques.
És a la sèrie Dr. Slump on trobem al Rei Nikochan, un monarca alienígena perdut a la vila més surrealista del Japó. El pobre Nikochan prova infructuosament de tornar al seu planeta però tots els seus intents són en va. Els més lletrats direu “És una revisió bizarre-pop del mite clàssic d’Ulisses” i jo us contestaré “Calleu la puta boca, malparits”.
En Nikochan és objecte continu d’escarni a causa d'una característica del tot extravagant: té el cul ubicat justament al cap. Així, tots els vilatans es mofen de sa majestat cada cop que treu merda pel cervell. Jorge Bucay fa el mateix i, en canvi, és milionari. El món és injust i l’existència del shitter complicada.
2. LEO BASSI
Family Guy no són dibuixos pels infants, de la mateixa manera que Leo Bassi és un pallasso per adults. Els últims anys s’ha intentat reciclar com a polèmic mongologuista d’esquerres. En Leo es planta davant d’un micro i fot fem damunt l’església, que queda així com molt progre i transgressor. Si no, pregunteu-ho al Follonero i als periodistes de Caiga quien caiga.
Afortunadament, a pesar de les actuals imbecilitats que perpetra, el senyor Bassi ha construït un mite resistent a pesar d’estar bastit amb un dels materials menys consistents del món: la merda. En la cúspide de la seva carrera en Leo Bassi es tragué el nas de pallasso i s’empassà, engolí, devorà tones i tones de merda en directe. Inigualable quan a Crónicas Marcianas es disfressà de Pare Noel i mastegà un grapat de merda de ren tot mostrant una cara de posés a un pam de la càmera. “¡Papa Noel come mierda! ¡Papa Noel come mierda!”.
De cop canviaren el món dels pallassos, el de la televisió, el de la coprofàgia i el meu propi. Leo Bassi shitter number two!
1. CONSTANTINO ROMERO
