Voldria esbrinar els secrets
de les cambres de les dames
i estimar-les totes, fins
les que fossin maridades,
i morir, de mort suau,
un dimecres a la tarda.
Més et valdria trobar "mort suau", desviat dels collons, que si te’m follessis la dona ja m’ocuparia jo de que sofrissis fins l’últim grunyit.
Emperò, no voldria que interpretéssiu aquesta invectiva com un atac a la fortalesa d’esperit del poble català. Tan sols defenso que existeix certa tendència a desmitificar la figura de l'ídol tal i com passava a l’antic imperi romà, que quan un general victoriós desfilava per la ciutat dels set turons a darrere del carruatge hi portava un esclau que li xiuxiuejava a cau d’orella “Recorda que tan sols ets un mortal”. Però aquesta afinitat entre el poble romà i el català s’enforteix gràcies a una figura tan il·lustre com la del caganer.
El personatge del caganer neix en ple barroc català, però a diferència de l’actualitat no es trobava circumscrit tan sols als pessebres. Llavors res feia sospitar que es convertiria en l’assot de líders que agermanaria el poble català i el romà donat que la figura era representada per un simple pagesot paint les mongetes. Hem d’esperar fins a les acaballes del segle XX per a que el caganer comenci a encarnar-se en polítics nacionals i internacionals, estrelles del cinema, esportistes i tot tipus d’icones culturals. I és que no trobeu que representar a un famós cagant sota un pont és una de les millors maneres per desmitificar-lo i baixar-li els fums? Com més acendeix un personatge en la constel·lació de la fama més necessitem recordar que ell, com qualsevol mortal, també caga.
Òbviament, si no esteu d’acord amb mi podeu anar a cagar.
