dissabte, 15 de novembre de 2008

Jo només m'ho monto amb octogenàries

Alfonso Díez s'ha guanyat el meu respecte. És un home al límit i l'admiro. Potser el seu nom no us diu res, però tal vegada us resulti més familiar si us dic que és el promès de la Duquesa de Alba, aquell engendre antediluvià que ans que noble sembla Ronald McDonald àvid de cervells en una peli de George Romero.

Com deia, Alfonso Díez és un home al límit. Un señorito andaluz amb aires de dandy farlopero que s'aposta els collons a una última carta: casar-se amb un cetaci de rancio abolengo amb la vana esperança de que la filla de puta no tingui ganes de gresca. Però què passarà si la Duquesa reclama la presència d'en Díez a les seves estances personals? Què passarà quan el pobre home vegi que separar els nobles llavis vaginals de Cayetana és una experiència similar a enretirar el paper d'una magdalena resseca?



Alfonso Díez, un home desesperat que s'aferra a les fronteres de l'abisme com a única salvació. Un exiliat que s'amaga del dimoni per entre les mateixes marmites de l'infern. Qui dirigirà la caiguda en desgràcia d'aquest lonesome rider? David Lynch? Werner Herzog? Polansky? Que tal ho farien Coppola o Scorsese?

Alfonso Díez, desde Jo només follo a pèl resem per tu. Arreu es clama en contra del suposat braguetazo que has perpetrat, però nosaltres sabem que darrere aquelles Rayban fosques s'amaga un esguard que clama en silenci: "El horror... el horror...".