dijous, 15 de gener de 2009

Jo només busco esposa

Fa uns dies vaig llegir a Humor Hintelijente que Cuatro iniciava un programa anomenat Granjero busca esposa. Llavors vaig pensar que era una broma del Sr. Manel, una excusa per parlar sobre rudes camperols que enculen ovelles amparats per un paissatge iberoarcàdic. Vaig pecar d'il·lús, com el dia en que vaig deixar que en Rupert Everett m'inspeccionés les morenes.
El món dels realities ha abandonat el sentit de l'ètica. Els guionistes han perdut totalment el nord i s'ingenien qualsevol excusa per tancar dins de quatre parets diversos perfils de gent amb algun tipus de retard mental. Algun dia fotran un grup de sidosos dins d'una habitació i a l'últim supervivent li donaran fama i un lot de nadal.
Però tornem al tema. La premisa de Granjero busca esposa és força simple. D'una banda tens 6 paletos que fan tota la pinta de disposar d'una sola estratègia pel dia que volen fotre un clau: agafar el cotxe i apropar-se al puticlub de la comarca. D'altra banda tens un conjunt de lagartes àvides de fama amb evidents tares físiques i mentals. Gordes, cinqüentones, sòcies del club TresC, potes de gall, alcoholisme i ninfomania. Els granjers podran escollir una d'aquestes fúrcies per casar-se-hi. Com al puti, però sense pagar.
En realitat la dinàmica del concurs és més complexa però no em dóna la gana d'explicar-la. Així doncs, anem a analitzar pormenoritzadament els aspectes més vergonyosos del reality.


ELS GRANJERS
Afortunadament, els guionistes han tirat de tòpics. Tots els granjers mostren signes evidents d'analfabetisme, depravació sexual i endogàmia. Emperò, és entranyable veurel's tan contents pel fet que una dona es digni a mirar-los a la cara sense haver d'ensenyar un bitllet de 50 euros. Hi ha moments en que se'ls veu cansats de tanta pantomima, probablement perquè saben que comprar-se una esposa russa per correu és molt senzill i no implica cap tipus d'humiliació pública i televisada.
El meu candidat favorit és un paio que es diu David Escur, un jove pastor d'ovelles de la bucòlica (imagino) vila de Llesui, a Lleida. Hi han molts factors inquietants en aquest vedell. La seva cara assimètrica, l'entrecella matusserament depil·lada, el borrissol que llueix sota el nas, l'estrabisme. Tot això em fa pensar en que son pare i sa mare es van adonar de que eren germans desprès de revolcar-se a la pallissa.


Tot fent honor als tòpics, en David és un bon exemple del jovent lleidatà, que com tothom sap es divideix en dos tipus principals. 1) quillos i houseros poc dotats intel·lectualment, amb feines mal pagades i que es rebenten les poques neurones que els resten anant a Florida 135 els caps de setmana 2) joves pagessots que amaguen cultius industrials de marihuana entre els olivers. Aquests últims acostumen a ostentar orgullosament el mal nom de la família, que en ocasions són agrupacions de paraules tan rocambolesques com Can Perfídies o Can Lloret martxiqulí de la costa del munt en son iaio l'agaús.
En una ocasió en David li diu a una de les mosses: "En mi pueblo hay multicines y todo, por si te quieres venir". Probablement el multicine d'en David és un projector a la plaça del poble on hi passen pel·lícules de John Ford.

LES FÚRCIES
Elles són clarament lo pitjor del programa. Es veu venir que la majoria d'elles no està gens disposada a residir en un poblatxo de mala mort amb el suposat granjer de la seva vida. Tot i això, hi ha alguna cinqüentona molt faltada de carinyo i polles erèctils que va al programa guiada per una vana esperança: trobar-se amb el mite del pagès fornit, el brau arcàdic amb una polla com un ariet que les follarà durant tota la nit sota un ametller. Senyora, sàpiga que aquests brètols la posen en calent una vegada a l'any i si es dóna el cas que la collita ha sigut fructífera. Aquests inútils ja s'hauran corregut en obrir la primera ampolla de vi.
Una altra cosa molt curiosa és que totes i cadascuna d'elles té les dents molt i molt lletges. Mal distribuïdes, picades i esgrogeïdes pel tabac. Veure-les somriure fa molt i molt de fàstic. És com passa amb els components del grup Franz Ferdinand, que val, tindran molts diners, vestiran molt bé, follaran amb models però tenen les dents més lletges de la història del rock.




Entre aquest grup de bagasses jo em quedo amb dos. La primera és una pava amb una pinta de stripper de carretera que no se l'acaba. Imagino que deu rondar els quaranta, però fa tota la pinta d'estar molt castigada per la vida. Diu que prefereix el whisky al vi, afirmació sospitosa en una dona. Perquè tothom sap que les dones que beuen whisky secreten lleixiu en lloc de flux vaginal. Jo me la imagino esmorzant un cubalibre a qualsevol barra d'un bareto madrilenyo. Fa tota la pinta de no dutxar-se massa sovint i de patir una severa ninfomania. Diria que el seu ex-marit li pegava però segur que sortitia el típic imbècil queixant-se de que aquí m'he passat.


L'altra meuca és una modernilla wannabe amb aires de poppie oriunda de Barsalona. Primer fet: està gorda. Segon fet: no em crec que la molt puta estigui disposada a anar a viure amb un pagesot als camps de Jérez, lluny del Fib, del Primavera Sound, del Fnac, del cinema txec subtitulat i dels bars de mariques. No cola, filla de la grandíssima puta. Jo crec que ets una vulgar estudiant de Comunicació Audiovisual sense talent. Vas treure molt bona nota a batxillerat perquè la gent que no té personalitat treu bones notes a batxillerat. És qüestió de rutina i esforç, no de talent. Vas entrar a Comunicació Audiovisual pensan-te que Tarkovski era algun tipus de malaltia mental i ara la teva falta de talent t'impedeix trobar feina al sector. Per això t'has apuntat al primer reality que has vist, a veure si pots passejar les teves galtes molsudes per la tele i fer-te un lloc. Fes-te fotre, poppie de merda. Tant de bo et moris i l'últim que vegis sigui els Strokes donant-se pel cul.