dilluns, 26 d’octubre de 2009

Jo només adoro Déus amb peus de fang


Els sociates de quiero-pero-no-puedo de El País acaben de descobrir la sopa d'all. En l'edició digital d'avui hi podem trobar un article dedicat a la molt bastarda revista Cuore. Pels que no la coneixeu, aquesta és una revista del cor que es desmarca de la casta i del rancio abolengo que caracteritzen publicacions tardofranquistes com Pronto, Hola o Diez Minutos, i aposta, en canvi, per una presentació dels famosos en tota la seva mediocritat terrenal. A Cuore no trobarem rastre del menjador pulcrament antisemita de Barbara Rey, o dels simpàtics excessos etílics de Humphrey Bogart o Clark Gable. No senyor. Es produeix un canvi, del luxe de Ferrero Rocher cap a la vergonya de Bridgette Jones. I és que a Cuore, si algú s'emborratxa, es caga en la raça gitana i viola a menors d'edat. A Cuore, al famós li cau el pollastre de cocaïna mentre fa una donació benèfica a una ONG. A Cuore, les famoses acaben amb munyons als peus desprès de pasar-se una nit torturades pels seus Manolo Blahnik. Tot l'star system esfonsat al caos de la physis.


Vicente Verdú, emminent progre de merda, sociòleg sociata i destacat plagiador d'autors francesos, diu de la Cuore:

"Hoy en día ya sabemos que todo es mentira y que nos mienten continuamente. Por eso todos los esfuerzos que se hagan en contra del Photoshop se agradecen como un plus de autenticidad. Esta desmitificación produce un acercamiento a la persona de carne y hueso. [...] En el fondo responde del hastío hacia el couché perfeccionista."

Per la seva part, els responsables de la Cuore es presenten com a paladins a la taza de la dona comú, que han vingut al món (editorial) per deconstruir la tirania corporal que ens ven l'american way of life.

"La idea es transmitirle a la lectora que no se obsesione con el cuerpazo de las modelos porque no es real"

"Todo el mundo tiene celulitis, incluso Scarlett Johansson, que es supersexy. Y eso te sube la moral"


Anem per parts. No negaré que les celebrities, com diuen els snobs d'avui en dia, necessitaven ja una bona dutxa de merda. Però darrere del projecte Cuore jo hi veig més ressentides que no pas bones samaritanes. Doneu un cop d'ull a les redactores de la revista. No és que siguin lletges, no, és que sembla que hagin nascut d'una espora a una sòrdida cova de Mordor. Per elles la mediocritat no és la ineludible oposició dialèctica al glamour, sinó que és l'element dominant en la seva vida de pseudo-quarentones. Però elles et vendran que assumeixen tota aquesta vulgaritat com una faceta consustancial a l'ésser social. No és cert. Són esquizofrèniques, totes. Es troben escindides entre el glamour wannabe de Sexo en Nueva York i els seus origens obrers i potajeros de Getafe. A una pàgina vomitaran damunt l'estilisme de Rihanna, i a la següent t'explicaran com muntar-te l'últim modelet de Kate Moss gràcies a les còpies barates de Zara i H&M.



L'altra tema al que vull fer referència és a la qüestió de la realitat i la transparència a la que fa referència el fill de puta de Verdú. Els famosos no són així. S'han adaptat. Als anys 50 (que a l'Estat espanyol van durar fins al 1987) es venia un estil de vida. Els personatges de l'star system, tant els de Hollywood com els regionals, eren fotografiats sempre perfectes, rodejats de luxes i bitllets, amb un clar objectiu. Fer treballar i gastar a la gent. La seva vida està al teu abast. Treballa i compra, fill de puta. Però ara el públic ha canviat. Cert que no és creu això. Però no és pas veritat que sigui menys innocent. Les seves ànsies de venjança reclamen la completa humiliació de l'star system. Volen les potes de gall i les borratxeres indignes.

I els famosos ho saben i s'adapten. Perquè el lletgisme reconforta. Perquè el lletgisme ven.

Però quan arriba a casa, Paris Hilton es posa altre cop les calces i estudia el concepte de deure a la filosofia kantiana. Pete Doherty s'arrauleix al costat del foc amb els seus gatets. Amy Winehouse es treu els tatuatges de Ruffles Matutano i prepara remeses i remeses de home made cookies. I Britney Spears es renta el cabell, fa exercici, menja una amanida, resa una oració i a les 10.30 ja està dormint.

Perquè la revista Cuore és, al cap i a la fi, el Callejeros de la puta classe mitja-alta. Una mestressa d'extrarradi, quan mira el programa de Cuatro, baixa la vista cap als soterranis de la societat i pensa que la seva vida és anodina, però que podria ser miserable i que, per tant, encara ha de donar gràcies. I per la seva part, una noia ja granadeta, amb graus i postgraus en disseny, psicologia o educació, aixeca la vista cap a les estrelles i pensa que tots aquells astres són igual de menyspreables que ella i que, per tant, no té cap mena de sentit lamentar-se pel seu estatus.

I jo, la veritat, no sabria dir quina de les dues argumentacions és més perversa.