Entrem de ple al cap de setmana amb una d'aquelles entrades llargues (potser la més llarga del blog), controvertides, apassionants, vulgars però amb un je-ne-sais-quoi de corprenedora veritat humana. Una d'aquelles entrades en les que sotmeto i maltracto al meu geni literari com un proxeneta motherfucker. Parlo d'una entrada en la que explico una història real que és tot un fenomen entre el meu cerce d'amistats, fins al punt de que cada persona narra una versió personal de la història de manera que competim entre nosaltres com trovadors postmoderns per guanyar-nos el favor del públic. Però el més important és que es tracta d'una d'aquelles entrades que generen molts comentaris i que em permeten oblidar el blog durant uns quants dies. Públic, us estimo. Però us estimo més si feu la feina per mi.
Anem a presentar al protagonista d'avui. Fins farà cosa d'un any, vaig compartir pis amb un francès al qual ens referirem pel nom de Jou-Jou, però no per conservar l'anonimat del bastard d'en Julien, sinó perquè em sembla un sobrenom humiliant i, per tant, més adequat als seus orígens francs. No sabria com definir en Julien. Tocava la guitarra i cantava com un maricon, però això no és una opinió, sinó un designi diví. Una nit, en somnis, se m'aparegué Jesucrist i em va dir:
JESÚS: El teu company de pis és un inútil. L'enviaré a l'infern.
VALERO: Home, Txus, no n'hi ha per tant. Toca prou bé la guitarra.
JESÚS: Sí, sí, però canta com un maricon.
En Jou-Jou no era un Adonis, però cal reconèixer que no poques dones i germanes el trobaven atractiu. Per culpa de la perspectiva que m'ha imposat la distància física i temporal, la meva memòria ha vomitat la informació detallada sobre el seu físic, així que per evocar-lo acostumo a pensar amb l'Amy James en versió homuncle, pardillo, guiri i sense tatuatges. O sigui, que només s'assemblen en que van rapats, però espero que a vosaltres també us resulti útil aquesta estratagema que empro per burlar al pare Temps.
El nostre protagonista presumia d'ésser un noi de poble, allunyat del refinament homosensual dels francesos. En mon puebló cguesí en medió de peggos, vacas e polos, acostumva a dir a mode d'escueta presentació biogràfica. Bé, això era prou fals. D'antuvi, potser el seu poble sí que havia estat un refugi rural però, si no erro en els meus càlculs, abans de superar la infantesa al costat del seu poble ja hi havien construit Eurodisney, empresa en la que treballava ell i tota la seva família. Us ho dic jo, que vaig entrar gratis en aquest paradís terrenal gràcies a la mare d'en Jou-Jou. En definitiva, que els únics peggos, vacas e polos de la seva infantesa eren els gastons i renés del poble embolcallats en felpa i farcits de cocaina per tal de soportar unes jornades laborals espartanes fent el puto mikimaus per als nens. Això sí que són nàusees i ofecs existencials i no els deliris burgesos del seu compatriota Jean-Paul Sartre.
Dèiem que en Jou-Jou resultava atractiu per algunes fèmines. Bé, això no és del tot cert, perquè el seu èxit amatori era més aleatori que una uzi en mans de Michael J. Fox. Va arribar a Barcelona la nit en que el Barça va guanyar la Champions del 2006 i es va follar a una puta. Desprès, va sexejar amb 15 dones en dos mesos. Desprès, va estar 8 mesos sense catar dona. Desprès, va tirar-se regularment a una colombiana. Desprès es va follar una gorda. Però abans es va emborratxar. I es va emborratxar tant que enlloc de veure-hi doble hi veia la meitat, anomalia perceptiva que explica la seva aventura amb la tocina.
Però la història d'avui és anterior a la seva odissea catalana, ja que data de l'època en que en Jou-Jou, asfixiat per l'escassa perspectiva laboral d'Eurodisney, decideix anar a fer de cambrer a la capital francesa. París, estudiants de mòduls, parlem de París.
Allí en Jou-Jou coneix una estudiant d'intercanvi canadenca. Encesos pels efluvis de la cité de l'amour, inicien una tòrrida relació però, conscients de la data de caducitat de la estada d'ella a París, decideixen no enamorar-se. I com deia el pederasta d'en García Márquez, sembla mentida com la vida s'assembla tant a la mala literatura, perquè, en efecte, ella marxa, ell es queda, i llavors arriba el moment d'Amour le Fou. Yeah, motherfuckers.
Passen els dies i en Jou-Jou no guanya per trucades telefòniques (llavors no hi havia Skype ni dignitat). Ella plora per telèfon, li diu que la seva vida no té sentit al Canadà, que es sent infravalorada i que està a punt de caure en una depressió per culpa de la seva absència. En Jou-Jou diu que ídem, que sí a todo, encara que coneixent al perla d'en Jou-Jou, de ben segur que li va faltar temps per buscar-se una altra follamiga. Però, segons ell, estava perdudament enamorat. Pot ésser, recordem que és francès. La qüestió és que davant les abrandades confessions de la seva amant, decideix plegar de la feina, comprar en secret un bitllet d'anada i tornada al Canadà i quedar-se allí dues setmanes. Per tal de dilatar el secret en la mesura del possible, no és fins a l'últim dia que en Jou-Jou truca emocionat a la seva estimada per dir-li que en breu agafarà el vol cap a Canadà. Sorpresa.
El nostre protagonista ja es troba a l'avió. Ara no té feina, i s'ha gasta fins l'últim franc en el puto bitllet. El seu compte bancari marca poc més que zero. Però no li importa. Durant els següents dies, ell i la seva estimada menjaran del seu amor (una frase pròpia del Hemingway o del Cortázar més maricons, però que es revesteix d'un significat més sòrdid i revelador en el context del cine porno). Enfebrit d'amor, en Jou-Jou passa com pot les hores i els controls fronterers fins al moment de la retrobada, quan ell recórre salvatge i efusiu l'aeroport i la veu a ella entre la gent i deixa la maleta al terra i corre cap a la noia i nota com cada segon i cada centímetre fins la trobada se li fa insoportable i per fi se li llança esperitat al damunt i
ella li dóna la puta mà.
Un petó a cada galta i pregunta com ha anat el viatge. Agafen el cotxe i van cap al poble d'ella.
Arribats a aquest punt, podeu imaginar que el rencontre es troba a les antípodes de la desesperada passió que en Jou-Jou havia imaginat febrilment. De fet, el viatge en cotxe és gèlid i distant. Preguntes de compromís i poc més. Desprès d'hora i mitja de viatge arriben al poble d'ella i en Jou-Jou lliga caps. Aquella és una vila decididament petita i endogàmica. A tot estirar, allí hi deuen viure un miler de persones. Hom hi pot trobar tot allò que s'espera del Canadà rural. Cases rústiques i enormes, quantitats ingents de neu, flora i fauna salvatge que campen per arreu, hòmens rudes i barbuts que es passegen amb licor amagat a les butxaques de l'abric de pell d'ós. Pensa en Jou-Jou que es deu tractar d'una comunitat tancada, de fermes tradicions i reservada amb els estrangers. Potser ella no vol ser el blanc dels rumors del poble pel fet de menjar-se la boca amb un francès pels carrers de la vila.
En Jou-Jou es consola amb aquesta idea, però aviat les seves il·lusions són dinamitades de forma inclement. Ja instal·lat a la casa, la seva amiga li diu que ella, al poble, hi té nòvio. Un nòvio de metre noranta. Un nòvio de metre noranta que treballa al bosc tallant llenya. Amb les seves pròpies mans. I que sí, que bé, que és cert que ho havien mig deixat estant ella a l'estranger, però ara havien tornat. I clar, ara aquest tros d'home ha descobert que ha vingut l'amiguet gabatxo a visitar a la seva xati i, per dir-ho ras i curt, ha decidit matar-lo. Al pobre Jou-Jou. Així que ella, que com podeu deduir és la filla de puta d'aquesta història, deixa al nostre protagonista a casa i surt a veure al seu maromo, no sense recomanar-li al francès que no abandoni el domicili familiar. Al cap i a la fi, al Jou-Jou no se l'estima, però tampoc vol que li esbombin el clatell.
Analitzem la situació d'en Jou-Jou. Al carrer no hi pot sortir, perquè hi ha un tio que el vol matar. Aquest tio sap quina és la cara d'en Jou-Jou, però ell no sospita, ni remotament, quina fila fa. La seva antiga estimada li fa el buit. Per la seva banda, els pares d'ella el tracten amb asèpsia. El criden per menjar i li pregunten coses de la seva vida, però sense massa insistència. En Jou-Jou pensa que el tracte que li dispensen és producte de l'amenaça que suposa per a la relació de la seva filla amb un jove fornit del poble, però qualsevol persona amb dos dits d'intel·ligència sabrà que el matrimoni canadenc l'odia perquè els recorda que, a pesar dels esforços nacionals per esdevenir una rèplica barata dels Estats Units, el seu genoma i la seva cultura es troben podrits d'arrel per culpa de l'ascendència francesa.
Davant d'aquest panorama, el més intel·ligent seria fotre el camp. Però en Jou-Jou s'ha gastat tots els seus diners en comprar el bitllet. Recordeu: menjar del seu amor i bla bla bla. Merda. Ara no li queda més collons que encarar 2 setmanes d'infern blanc fins la data de tornada.
I queden 13 dies.
Passa mitja setmana i cada dia és igual d'incòmode que l'anterior. En Jou-Jou compta els nanosegons que el separen de la tornada quan el pare de la noia entra a l'habitació d'ell i solta, així com de passada, que agafi la jaqueta, que surten a fer una volta en cotxe. En Jou-Jou, perspicaç com era, dedueix que el volen assassinar, i rebutja la proposta. L'home el mira els ulls i repeteix que agafi la jaqueta i l'acompanyi a fer una volta en cotxe. Ara ja no sona com una proposta, sinó com una amenaça de mort. Subnormalitzat per la por, el nostre heroi és conduit pel canadenc cap a la furgoneta, el deixa anar damunt del seient del copilot, l'empresona amb el cinturó de seguretat i es posen en marxa. A fòra neva i es fa fosc.
Mort de por a la furgoneta, el nostre heroi sent l'alè de la Mort al clatell. Aviat el conductor gira cap una carretera secundària, i el que en Jou-Jou sent ara al clatell són els collons ossuts i bambolejants de la Parca. Viu amb temps prestat. En breu el faran sortir, li fotran un tret a la boca i el colgaran de neu canadenca. Quan aquesta es desfaci (el dia del Judici Final, tractant-se de Canadà) trobaran el seu cadàver gabatxo, però ningú el recordarà. Fi de la història.
Llavors, el pare aparca el cotxe i fa sortir al Jou-Jou amb un gest ràpid i sec. El francès, com un vedellet submís a les portes de l'escorxador, surt a la neu i el segueix amb la mirada buida i l'esperit preparat pel traspàs. En certa manera, en Jou-Jou ja està mort. Però llavors reacciona. Davant seu, al mig de la carretera, de la neu, del bosc i del no-res, s'hi troba una construcció vella i atrotinada, possiblement abandonada, encara que certa remor procedeix de dins del local. En Jou-Jou havia assumit la mort de forma molt digna tot i ser francès, però no estava preparat per una violació en massa de llenyataires canadencs. Bé, aquesta és una opció remota, però és la que li passa pel cap al nostre amic. Tal com us ho dic. Que Déu, Freud i el públic ho jutgin.
Abans de poder reaccionar, l'home engrapa a en Jou-Jou pel braç i l'empeny cap a l'interior del local. Però esperant una enculada en tota regla, el que es troba és una música funky que embriaga l'ambient, llums tènues, homes suats i dones mamelludes que els hi serveixen copes i s'enrosquen al voltant de barres americanes. En Jou-Jou no dóna crèdit. ¿He mort i he aterrat al Valhalla canadenc? Res més lluny de la realitat. L'abort de sogre li posa la mà sobre les espatlles i el treu de dubtes:
"Sé el que t'ha fet la meva filla, i és una putada. Així que gaudeix tan com puguis aquesta nit, que pago jo"
I molt que gaudeix en Jou-Jou! De fet, és tan memorable la nit, que al dia següent repeteixen l'experiència, i desprès d'aquella nit encara hi tornen dia sí dia no fins completar l'estada d'en Jou-Jou a terres canadenques. Sempre invitat pel bon home, per descomptat.
Finalment, en Jou-Jou ha de fer les maletes. Ha exorcitzat tot el seu amor per la polla, i s'atreveix a qualificar l'experiència com "enriquidora". La noia, per la seva part, no sospita res. I el seu pare plorarà d'amagat aquella nit per la pèrdua d'un company de parranda com en Jou-Jou. De totes maneres, la filla de puta de la tia té la decència de portar al nostre amic fins l'aeroport. Per parlar de quatre coses privades, diu. Es veu que no ha trobat cap moment al llarg de les dues setmanes. Però les seves intencions són molt més perverses. A les portes del control de seguretat, la noia cau feta un mar de llàgrimes. S'abraça al nostre Jou-Jou i li diu que s'ha portat de forma molt filldeputesca. I que ha deixat al seu nòvio, que és un mala bèstia. I que també vol abandonar el seu poble de merda i reunir-se a França amb ell i convertir-se en una persona nova.
Llavors en Jou-Jou sembla que flaqueja. El cor li tremola, els ulls se li entelen. Asseca les llàgrimes de la noia i li demana, molt tendrament, que es calmi. Desprès, en Jou-Jou li posa la mà a la galta, la mira directament als ulls, i diu suau, molt suaument
"Mira, filla de puta: m'has fet abandonar la meva vida. M'has mentit com una gitana. M'has fet gastar els meus estalvis. M'has fet quedar com un imbècil. M'has posat en perill. I m'hauries fet perdre dues setmanes de la meva vida si no hagués estat pel teu pare, que m'ha invitat a anar de putes dia sí dia també. Així que aquí et quedes, i tant de bo et pudreixis juntament amb el teu país"
I en Jou-Jou torna a França amb un triomf a les butxaques. Ha perdut la Lliga, però ha guanyat la Copa d'Europa. I desprès d'això, en Jou-Jou vingué a Barcelona i traspassà la delicada barrera del sexe amb familiars dels seus companys de pis. Però aquesta és una altra història.
B.S.O.: Jay-Z - The Ruler's Back
