dimarts, 13 d’octubre de 2009

Jo només vull uns Nobel dignes



Ningú es sorprendria si ara mateix sortís al carrer i cridés que els premis Nobel, així en general, són una puta estafa. Igual que la cançó inèdita de Michael Jackson, que sembla perpetrada per un d'aquells eunucs que lleparien la tita a un infant per assemblar-se més al seu ídol. Però estavem parlant dels Nobel, uns premis que responen a les dinàmiques intestinals de la política, més que no pas als mèrits propis. Sorpresa. El 99% del món funciona així. I la resta, ho fa a punta de pistola.

Que se li atorgui un nobel de la pau a Obama com qui li dóna un crèdit, no per allò que fa sinó per allò que farà, és del tot racional si tenim en compte la història d'aquests premis. Recordem el nobel de literatura per a Winston Churchill. El nobel de la pau per a Wangar Maathai, una keniana que defensava que el sida no era una malaltia, sinó una arma de control social per eliminar als negres. O també el nobel de medicina per Adolf Hitler.

No cal ser cap llumbrera per adonar-se que les iniciatives i investigacions premiades no aporten cap mena de progrès a l'espècie humana. Òbviament, com a anarcoprimitivista, no tinc massa esperances en el progrès, però ressignat com estic a viure en un món d'il·lusos i subnormals, no em queda més remei que convertir-me en un líder de masses per guiar al poble potser no cap a la millor solució possible, però si enver la menys pitjor dins les seves limitades capacitats. Així que si voleu un futur millor pels vostres fills, o potser pels vostres androides asiàtics ,ja podeu començar a deixar-vos els collons en la següent investigació.



PREMI NOBEL A LA DESCOBERTA DEL VIRUS ZOMBI

És notori que a l'egòlatra món postmodern li falta germanor, un relat sobre el destí comú de la humanitat que serveixi per unir les isolades consciències dels individus. Emperò, és manifestament difícil convèncer a la gent de la perfidia d'un sistema capitalista que precisament funciona en base a la competició entre una caterva d'individus dispersos i sense ànima. Per tant, l'únic que ens pot salvar és la perspectiva d'una amenaça comú. I sí, estic parlant d'una invasió zombi, que obligaria a la humanitat a considerar les avantatges d'una estratègia comú per sobreviure en aquest univers de caos, semen i motoserres.

Altrament, com a anarcoprimitivista, crec que el món modern reprimeix tota la violència que ens és consubstancial. Fins a mitjan del segle passat, els jueus eren la figura històrica que permetia alliberar tota aquesta violència continguda, però desprès de tant progrom i de tant holocaust ja no quedava ni rastre de humanitat en el jueu, de manera que gasejar-ne un era com gasejar un sac de patates. El zombi, tot i mort, conserva certa sentor d'humanitat, fet que el converteix en un candidat òptim per aliberar de forma asèptica les nostres pulsions més primitives, originals i beneficioses.