dimecres, 28 d’octubre de 2009

Jo només vull teca



Des de fa un temps, a alguns restaurants de Barcelona s'ha imposat la moda francesa de posar títols nobiliaris als plats de la carta. Però no em malinterpreteu si faig menció explícita a la ciutat comtal. No tinc res d'especial contra Barcelona, perquè a totes les ciutats pretensioses de merda jo les odio per igual. Per mi la gastronomia és un factor importantíssim en l'equació identitària d'una urbs, per això m'indigno quan em trobo amb coses com:

- Pastís de formatge eivissenc amb confitura de maduixes salvatges (i la confitura és una escorreguda de color vermell)

- Graellada de carn amb acompanyament de patates de pagès ebrenc (i t'hi posen quatre trossos de patata bullida amb la pell, cosa que a casa meua en diem patates de gandul)

- Pizza 5 formatges (i és la clàssica 4 formatges, però quan demanes pel 5é et diuen que és la mozzarela de la base. D'això a casa meua en diem pizza de fill de puta)

- Braç de gitano (i és un placa enrotllada de biscuit sense cap tatuatge de Camaron ni cap forat de xeringa drogadora)

Puc afirmar, sense cap por a equivocar-me, que tots aquests sequaços de Ferran Adrià es passen més hores pensant el puto nom del plat que no pas darrere dels fogons deconstruint el bocata d'acetate. I si vull llegir quatre paraules d'ajuntalletres aficionat i quedar-me amb mal gust de boca em quedo a casa llegint l'últim Premi Planeta o les columnes d'opinió d'Àstrid Bierge.


En canvi, al pol oposat tenim els bars deportes de tota la vida. Oberts als anys 70 per immigrants de les espanyes, especialment gallecs, aquests bars de menús fins i tot pequen de rusticitat urbana. Es passen pel forro els controls de sanitat, la legislació relativa a l'aforament, les lleis antitabac i el programa de normalització lingüística del català als comerços. Però en aquest últim aspecte encara hi sortim guanyant. A les pissarres que disposen al carrer s'hi anuncien"grogretas", "arrós a la cuvana", "solomiyo con guarrición", "bacalado al orno" o, si és dia de festa grossa, ens podem trobar amb alguna exquisitesa com "rinsotos con seps". Pel que fa als mediocres "platos convidados", els trobem anunciats en uns cartells vells, arrugats i blavosos, sense trampa ni artifici, sense photoshop. La merda que s'anuncia a la foto és la merda que et serviran.

Per això, jo em pregunto si val la pena pagar 35 euros per ser estafat a bullis de mig pèl, quan en canvi hi ha altres restaurants, rudes però modestos, on per 8 euros et serveixen dos plats d'honestedat brutal, pa, postres i vi. I en acabar, cafè, conyac, puro, a los buenos días i fins demà.