Estigueu atents a la següent història, perquè el vostre veredicte sobre els successos avui narrats determinaran la vida o la mort d'un amic meu.
Bertol Brecht (irònic) : Ei, Valero, quan dius mort vols dir mort en sentit estricte?
Valero Sanmartí (cabrejat): Home, doncs no, però preferiria que el lector no s'hagués fet aquesta pregunta.
Bertol Brecht (pedant): Ha! T'acabo de fotre enlaire tot el pacte ficci... argh!
Bertol Brecht (irònic) : Ei, Valero, quan dius mort vols dir mort en sentit estricte?
Valero Sanmartí (cabrejat): Home, doncs no, però preferiria que el lector no s'hagués fet aquesta pregunta.
Bertol Brecht (pedant): Ha! T'acabo de fotre enlaire tot el pacte ficci... argh!
(Apareix en escena Clint Eastwood cavalgant un meteorit que s'estampa contra el dramaturg alemany i el rebenta. Es tanca el teló.)
Situem-nos en la història. Un bon amic meu, que prefereix romandre en l'anonimat per raons que comprendreu més endavant, es troba la setmana passada comprant roba a una tenda gens recomanable del centre de Barcelona. Tot i la línia juvenil d'aquesta marca, la tenda està freqüentada per un ampli ventall de senyores que ja passen els 40. El més lògic és pensar que aquestes clientes compren un regal per als seus fills, però el meu amic assegura que el 82% (la xifra exacta és seva) d'aquestes dones són divorciades recents, que pensen que amb un canvi de look poden recuperar els anys que el puta del temps els ha escamotejat. Estem parlant, doncs, de dones desesperades. De dones desesperades per les quals un polvo amb una titola sense disfunció erèctil pot significar que encara són atractives. De dones desesperades amb anys i anys d'estrambòtiques experiències sexuals al damunt. De dones desesperades que a les portes de la mort (sic.) alliberen les seves fiíies eròtiques més obscures. Permeteu-me el benefici del dubte, dic jo.
En definitiva, que el meu amic, amb la seva fantasiosa ment podrida per culpa gènere cinematogràfic Milf, decideix provar sort amb una d'aquestes senyores. La qüestió és que una d'aquestes quarentones no riu, ni vomita, ni truca la policia desprès de l'abordatge del meu amic, i fins i tot accedeix a prendre un cafè amb ell en sortir de la tenda. Durant la conversa següent, el meu amic descobreix que la seva contertúlia és divorciada. Fins aquí bé. Al menys, el punt de partida de la seva teoria es compleix, però encara queda molt (realment molt) per demostrar. Tot i això, aquest raonament racional no s'adequa gens a l'estat mental del meu amic, que ja s'imagina a la senyora en pilotes i cridant marranades en anglès.
Però la qüestió és que en un moment donat la seva contertúlia mira el rellotge, i la cara se li desencaixa amb una expressió de preocupació que desenmascara totes aquelles arruges que el botox provava d'amagar. El meu amic li pregunta si li passa alguna cosa, i ella respon que ha de marxar immediatament. El meu amic proposa acompanyar-la a casa (pots invitar-me a un cafè, diu el molt rata) i ella insisteix en que ha de marxar. El meu amic contraataca, de forma obstinada i tambe obcecada, fins que finalment la dona accedeix. Pugen al cotxe d'ella i viatgen fins a Rubí. Arribar, matar, i fugir, pensa el meu amic.
Res més lluny de la realitat.
Entren a casa de la dona i ella es disculpa amb una noia que surt rabent del domicili. La mainadera, que tenia un compromís i l'he fet esperar, pobra, diu la quarentona. Un dubte comença a dibuixar-se al cap del meu amic, però és abortat en aparèixer per la porta un nen i una nena, de 10 i 6 anys respectivament. Abans de que el meu amic tingui temps a reaccionar, la dona és prou hàbil com per fer-lo passar al menjador i posar a dormir a la canalla. Torna a l'habitació i es disculpa per la situació. En aquest moment, el meu amic, encara desorientat, titubeja que aquest rotllo dels nens l'incomoda una mica. Ella li posa la mà als malucs i li diu que la nena és molt petita, i que el nen és mig autista. I cito textualment: mig autista. Bé, no crec que hi hagi en aquest món cap metge suficientment cínic com per elaborar un diagnòstic on apareixi el concepte "mig autista", així que dedueixo que o bé la mare té en molt poca consideració la malaltia del seu fill, o bé va calenta i no s'està per hòsties, o bé una fosca combinació d'ambdues. Però el meu amic no està per subtileses, i les descarades estratagemes de la mamà l'arrosseguen fins al llit.
Al cap d'una hora (segons la versió oficial) de folleteo (el terme tècnic és seu) intens (ídem amb l'adjectiu) la dona està a punt d'arribar a un dels orgasmes de la nit. Però no un orgasme qualsevol, sinó l'orgasme definitiu o l'orgasme-clímax, com li diu el meu amic fantasmagòric. La qüestió és que, molt casualment, el meu amic està traginant en la postura del misioner (desprès de provar centenars de postures incomprensibles per a l'intel·lecte humà, segons ell) i sent un soroll a les seves espatlles. Però no li dóna importància. Mal fet. Uns instants desprès, nota com una maneta li acaricia l'esquena, xopa per la suor. Amb una llambregada ràpida constata que a l'habitació es troba el nen "mig-autista".
En un primer moment, es nega a continuar, proposició que sembla contradir la voluntat de la dona. Tu continua, diu amb una veu sufocada. El meu amic no para de bombejar, però insisteix en el fet que el seu fill li està tocant l'esquena mentre ells dos estan follant. Grans dots d'observador, té el meu amic. Al segle XIX hagués pogut ser novel·lista. La mare, paulatinament més sufocada i també més alterada, repeteix que li és igual, que segueixi. O et mato, afegeix. El meu amic fa el cor fort, i continua a la seva. Però en aquestes, el nen aventura un nou moviment. És molt arriscat, com veureu. Consisteix en penjar-se a les esquenes del meu amic, bo i arrapant-se-li al seu coll. En aquest punt, el nostre protagonista intenta articular una súplica, ofegada per l'esforç, els gemecs, i un nano que li està apretant la tràquea. El ridícul fil de veu resultant és aixafat per l'apocalíptica veu de la dona, que ve a dir alguna cosa com
Així que el meu amic, intimidat per aquesta manca d'amor maternal, continua la seva feina amb un nen de deu anys penjat a les esquenes. Li dóna l'orgasme definitiu a la mare. Ejacula gustosament. S'aparta al nen amb cura. Es vesteix, i surt de l'habitació sense dir res.
CONCLUSIÓ: Segons jo, el meu amic és un futur pederasta, perquè el simple fet de que hagi pogut mantenir una erecció, i fins i tot ejacular, amb un nen penjat a les esquenes, augura un futur d'obsessives esperes a les portes dels col·legis. Ell, en canvi, defensa que, donades les circumstàncies, són del tot justificables les seves accions. El meu anònim amic m'ha deixat penjar aquesta història al blog perquè fins i tot la gent més propera a ell és incapaç d'imaginar-lo en aquesta situació i, per tant, és molt improbable que ningú el reconegui. La finalitat, com us deia al començament, és que la parròquia examini i es pronunciï sobre l'actuació del meu amic. M'interessa molt la vostra opinió, però seria un home molt feliç si al final de cada intervenció aparegués, de forma clara i en majúscules, INNOCENT o bé CULPABLE. Alea jacta est.
En definitiva, que el meu amic, amb la seva fantasiosa ment podrida per culpa gènere cinematogràfic Milf, decideix provar sort amb una d'aquestes senyores. La qüestió és que una d'aquestes quarentones no riu, ni vomita, ni truca la policia desprès de l'abordatge del meu amic, i fins i tot accedeix a prendre un cafè amb ell en sortir de la tenda. Durant la conversa següent, el meu amic descobreix que la seva contertúlia és divorciada. Fins aquí bé. Al menys, el punt de partida de la seva teoria es compleix, però encara queda molt (realment molt) per demostrar. Tot i això, aquest raonament racional no s'adequa gens a l'estat mental del meu amic, que ja s'imagina a la senyora en pilotes i cridant marranades en anglès.
Però la qüestió és que en un moment donat la seva contertúlia mira el rellotge, i la cara se li desencaixa amb una expressió de preocupació que desenmascara totes aquelles arruges que el botox provava d'amagar. El meu amic li pregunta si li passa alguna cosa, i ella respon que ha de marxar immediatament. El meu amic proposa acompanyar-la a casa (pots invitar-me a un cafè, diu el molt rata) i ella insisteix en que ha de marxar. El meu amic contraataca, de forma obstinada i tambe obcecada, fins que finalment la dona accedeix. Pugen al cotxe d'ella i viatgen fins a Rubí. Arribar, matar, i fugir, pensa el meu amic.
Res més lluny de la realitat.
Entren a casa de la dona i ella es disculpa amb una noia que surt rabent del domicili. La mainadera, que tenia un compromís i l'he fet esperar, pobra, diu la quarentona. Un dubte comença a dibuixar-se al cap del meu amic, però és abortat en aparèixer per la porta un nen i una nena, de 10 i 6 anys respectivament. Abans de que el meu amic tingui temps a reaccionar, la dona és prou hàbil com per fer-lo passar al menjador i posar a dormir a la canalla. Torna a l'habitació i es disculpa per la situació. En aquest moment, el meu amic, encara desorientat, titubeja que aquest rotllo dels nens l'incomoda una mica. Ella li posa la mà als malucs i li diu que la nena és molt petita, i que el nen és mig autista. I cito textualment: mig autista. Bé, no crec que hi hagi en aquest món cap metge suficientment cínic com per elaborar un diagnòstic on apareixi el concepte "mig autista", així que dedueixo que o bé la mare té en molt poca consideració la malaltia del seu fill, o bé va calenta i no s'està per hòsties, o bé una fosca combinació d'ambdues. Però el meu amic no està per subtileses, i les descarades estratagemes de la mamà l'arrosseguen fins al llit.
Al cap d'una hora (segons la versió oficial) de folleteo (el terme tècnic és seu) intens (ídem amb l'adjectiu) la dona està a punt d'arribar a un dels orgasmes de la nit. Però no un orgasme qualsevol, sinó l'orgasme definitiu o l'orgasme-clímax, com li diu el meu amic fantasmagòric. La qüestió és que, molt casualment, el meu amic està traginant en la postura del misioner (desprès de provar centenars de postures incomprensibles per a l'intel·lecte humà, segons ell) i sent un soroll a les seves espatlles. Però no li dóna importància. Mal fet. Uns instants desprès, nota com una maneta li acaricia l'esquena, xopa per la suor. Amb una llambregada ràpida constata que a l'habitació es troba el nen "mig-autista".
En un primer moment, es nega a continuar, proposició que sembla contradir la voluntat de la dona. Tu continua, diu amb una veu sufocada. El meu amic no para de bombejar, però insisteix en el fet que el seu fill li està tocant l'esquena mentre ells dos estan follant. Grans dots d'observador, té el meu amic. Al segle XIX hagués pogut ser novel·lista. La mare, paulatinament més sufocada i també més alterada, repeteix que li és igual, que segueixi. O et mato, afegeix. El meu amic fa el cor fort, i continua a la seva. Però en aquestes, el nen aventura un nou moviment. És molt arriscat, com veureu. Consisteix en penjar-se a les esquenes del meu amic, bo i arrapant-se-li al seu coll. En aquest punt, el nostre protagonista intenta articular una súplica, ofegada per l'esforç, els gemecs, i un nano que li està apretant la tràquea. El ridícul fil de veu resultant és aixafat per l'apocalíptica veu de la dona, que ve a dir alguna cosa com
TU CONTINUA I DEIXA ESTAR AL CRIO, QUE ÉS UN PUTO AUTISTA.
Així que el meu amic, intimidat per aquesta manca d'amor maternal, continua la seva feina amb un nen de deu anys penjat a les esquenes. Li dóna l'orgasme definitiu a la mare. Ejacula gustosament. S'aparta al nen amb cura. Es vesteix, i surt de l'habitació sense dir res.
CONCLUSIÓ: Segons jo, el meu amic és un futur pederasta, perquè el simple fet de que hagi pogut mantenir una erecció, i fins i tot ejacular, amb un nen penjat a les esquenes, augura un futur d'obsessives esperes a les portes dels col·legis. Ell, en canvi, defensa que, donades les circumstàncies, són del tot justificables les seves accions. El meu anònim amic m'ha deixat penjar aquesta història al blog perquè fins i tot la gent més propera a ell és incapaç d'imaginar-lo en aquesta situació i, per tant, és molt improbable que ningú el reconegui. La finalitat, com us deia al començament, és que la parròquia examini i es pronunciï sobre l'actuació del meu amic. M'interessa molt la vostra opinió, però seria un home molt feliç si al final de cada intervenció aparegués, de forma clara i en majúscules, INNOCENT o bé CULPABLE. Alea jacta est.
