dijous, 22 d’octubre de 2009

Jo només sóc un downie



Ahir a la nit, a El Hormiguero, un subnormal va entrevistar a l'actor downie Pablo Pineda. Tot seguit, el programa va oferir les següents seccions:

1. Dos titelles van recitar poemes de caire eròtico-festiu.

2. Un perturbat va ficar xocolatines Crunch dins d'un tub d'assaig.

3. Un calb va fer una espècie de truc mental. Irònic, si menys no.

4. Un tio de negre va untar un cotxe amb mel, ganxitos i crispetes de colors. Desprès, l'home més fort d'Espanya va volcar l'automòbil.

5. Pablo Motos i un troll van fer bromes sobre les diferències entre homes i dones. A ells els hi repeteix el xoriço, elles es compren les sabates massa petites. Però compte, que no és un tema baladí. Jo crec que els acudits sobre gèneres sexuals, una autèntica mina encara per explotar, revolucionaran l'humor en el decurs dels propers anys. Estigueu atents a les vostres pantalles.

6. Finalment, Motos s'acomiadà de Pineda amb una frase que ha esdevingut tot un clàssic instantani: "Tu tendrás síndrome de down, pero yo tengo síndrome de estocolmo".



Si no sou espectadors habituals de El Hormiguero, podeu arribar a pensar que anit el programa va rebaixar el seu refinament habitual per tal de sintonitzar amb el particular sentit de l'humor downie. Error. El Hormiguero és així d'habitud. O pitjor. De fet, m'atreveixo a aventurar que el coeficient intel·lectual de l'heroi Pablo Pineda és superior a la suma del coeficient de tot l'equip del programa i també dels seus espectadors.

Però el pitjor de tot foren els constants aplaudiments del públic. Si Pineda explicava una anècdota universitària, el públic cridava i aplaudia com mones en zel. Si Pineda feia servir una oració subordinada, el públic esclatava d'eufòria. Si Pineda movia les dues mans a la vegada, el públic embogia fins arribar a un èxtasi quasi religiós. Semblaven dir: Xupa't aquesta, naturalesa. Tu pots fer downie a qualsevol de nosaltres, però l'ésser humà és prou poderós com per passar-se pel forro les teves lleis tiràniques i capricioses. D'aquesta manera, un vulgar programa d'entertainment es convertí en una cel·lebració comunitària de la glòria eterna de l'ésser humà.

Sí, segur? Recordeu que estem parlant de El Hormiguero. De debò penseu que la seva intel·ligència podrida dóna per a tant?

Òbviament, no. El cas d'ahir és de fàcil diagnòstic: síndrome de Michael Scott. O sigui, que de tant políticament correctes, acaben resultant ofensius. Pablo Pineda no encaixava dins dels seus esquemes de neandertal. No feia coses pròpies d'un downie, com cridar, tocar-se la tita o llegir la Cuore. En canvi, en feia d'altres que sí són més pròpies de la seva condició, com estudiar una carrera universitària. Però la qüestió és que aquest mònguer-hero s'ha passat tota la seva vida lluitant per aconseguir que la gent el valori pels seus mèrits, i no per la seva genètica. L'últim que necessita és un grapat de simis vociferant per cada nimietat que el bon home feia. I és que cadascun d'aquells "innocents" aplaudiments era un recordatori, una advertència supremacista que es repetia com un mantra i deia

RECORDA QUE ETS SUBNORMAL

Gran lliçó, la del públic de El Hormiguero. Perquè al cap i a la fi, van ser ells, i no en Pineda, els que ens van ensenyar que de subnormal se'n pot ser amb síndrome de Down o sense.