Jo només vaig a la recherche de l'amour

Entrem de ple al cap de setmana amb una d'aquelles entrades llargues (potser la més llarga del blog), controvertides, apassionants, vulgars però amb un je-ne-sais-quoi de corprenedora veritat humana. Una d'aquelles entrades en les que sotmeto i maltracto al meu geni literari com un proxeneta motherfucker. Parlo d'una entrada en la que explico una història real que és tot un fenomen entre el meu cerce d'amistats, fins al punt de que cada persona narra una versió personal de la història de manera que competim entre nosaltres com trovadors postmoderns per guanyar-nos el favor del públic. Però el més important és que es tracta d'una d'aquelles entrades que generen molts comentaris i que em permeten oblidar el blog durant uns quants dies. Públic, us estimo. Però us estimo més si feu la feina per mi.

Anem a presentar al protagonista d'avui. Fins farà cosa d'un any, vaig compartir pis amb un francès al qual ens referirem pel nom de Jou-Jou, però no per conservar l'anonimat del bastard d'en Julien, sinó perquè em sembla un sobrenom humiliant i, per tant, més adequat als seus orígens francs. No sabria com definir en Julien. Tocava la guitarra i cantava com un maricon, però això no és una opinió, sinó un designi diví. Una nit, en somnis, se m'aparegué Jesucrist i em va dir:

JESÚS: El teu company de pis és un inútil. L'enviaré a l'infern.

VALERO: Home, Txus, no n'hi ha per tant. Toca prou bé la guitarra.

JESÚS: Sí, sí, però canta com un maricon.


En Jou-Jou no era un Adonis, però cal reconèixer que no poques dones i germanes el trobaven atractiu. Per culpa de la perspectiva que m'ha imposat la distància física i temporal, la meva memòria ha vomitat la informació detallada sobre el seu físic, així que per evocar-lo acostumo a pensar amb l'Amy James en versió homuncle, pardillo, guiri i sense tatuatges. O sigui, que només s'assemblen en que van rapats, però espero que a vosaltres també us resulti útil aquesta estratagema que empro per burlar al pare Temps.

El nostre protagonista presumia d'ésser un noi de poble, allunyat del refinament homosensual dels francesos. En mon puebló cguesí en medió de peggos, vacas e polos, acostumva a dir a mode d'escueta presentació biogràfica. Bé, això era prou fals. D'antuvi, potser el seu poble sí que havia estat un refugi rural però, si no erro en els meus càlculs, abans de superar la infantesa al costat del seu poble ja hi havien construit Eurodisney, empresa en la que treballava ell i tota la seva família. Us ho dic jo, que vaig entrar gratis en aquest paradís terrenal gràcies a la mare d'en Jou-Jou. En definitiva, que els únics peggos, vacas e polos de la seva infantesa eren els gastons i renés del poble embolcallats en felpa i farcits de cocaina per tal de soportar unes jornades laborals espartanes fent el puto mikimaus per als nens. Això sí que són nàusees i ofecs existencials i no els deliris burgesos del seu compatriota Jean-Paul Sartre.



Dèiem que en Jou-Jou resultava atractiu per algunes fèmines. Bé, això no és del tot cert, perquè el seu èxit amatori era més aleatori que una uzi en mans de Michael J. Fox. Va arribar a Barcelona la nit en que el Barça va guanyar la Champions del 2006 i es va follar a una puta. Desprès, va sexejar amb 15 dones en dos mesos. Desprès, va estar 8 mesos sense catar dona. Desprès, va tirar-se regularment a una colombiana. Desprès es va follar una gorda. Però abans es va emborratxar. I es va emborratxar tant que enlloc de veure-hi doble hi veia la meitat, anomalia perceptiva que explica la seva aventura amb la tocina.

Però la història d'avui és anterior a la seva odissea catalana, ja que data de l'època en que en Jou-Jou, asfixiat per l'escassa perspectiva laboral d'Eurodisney, decideix anar a fer de cambrer a la capital francesa. París, estudiants de mòduls, parlem de París.

Allí en Jou-Jou coneix una estudiant d'intercanvi canadenca. Encesos pels efluvis de la cité de l'amour, inicien una tòrrida relació però, conscients de la data de caducitat de la estada d'ella a París, decideixen no enamorar-se. I com deia el pederasta d'en García Márquez, sembla mentida com la vida s'assembla tant a la mala literatura, perquè, en efecte, ella marxa, ell es queda, i llavors arriba el moment d'Amour le Fou. Yeah, motherfuckers.



Passen els dies i en Jou-Jou no guanya per trucades telefòniques (llavors no hi havia Skype ni dignitat). Ella plora per telèfon, li diu que la seva vida no té sentit al Canadà, que es sent infravalorada i que està a punt de caure en una depressió per culpa de la seva absència. En Jou-Jou diu que ídem, que sí a todo, encara que coneixent al perla d'en Jou-Jou, de ben segur que li va faltar temps per buscar-se una altra follamiga. Però, segons ell, estava perdudament enamorat. Pot ésser, recordem que és francès. La qüestió és que davant les abrandades confessions de la seva amant, decideix plegar de la feina, comprar en secret un bitllet d'anada i tornada al Canadà i quedar-se allí dues setmanes. Per tal de dilatar el secret en la mesura del possible, no és fins a l'últim dia que en Jou-Jou truca emocionat a la seva estimada per dir-li que en breu agafarà el vol cap a Canadà. Sorpresa.

El nostre protagonista ja es troba a l'avió. Ara no té feina, i s'ha gasta fins l'últim franc en el puto bitllet. El seu compte bancari marca poc més que zero. Però no li importa. Durant els següents dies, ell i la seva estimada menjaran del seu amor (una frase pròpia del Hemingway o del Cortázar més maricons, però que es revesteix d'un significat més sòrdid i revelador en el context del cine porno). Enfebrit d'amor, en Jou-Jou passa com pot les hores i els controls fronterers fins al moment de la retrobada, quan ell recórre salvatge i efusiu l'aeroport i la veu a ella entre la gent i deixa la maleta al terra i corre cap a la noia i nota com cada segon i cada centímetre fins la trobada se li fa insoportable i per fi se li llança esperitat al damunt i

ella li dóna la puta mà.

Un petó a cada galta i pregunta com ha anat el viatge. Agafen el cotxe i van cap al poble d'ella.



Arribats a aquest punt, podeu imaginar que el rencontre es troba a les antípodes de la desesperada passió que en Jou-Jou havia imaginat febrilment. De fet, el viatge en cotxe és gèlid i distant. Preguntes de compromís i poc més. Desprès d'hora i mitja de viatge arriben al poble d'ella i en Jou-Jou lliga caps. Aquella és una vila decididament petita i endogàmica. A tot estirar, allí hi deuen viure un miler de persones. Hom hi pot trobar tot allò que s'espera del Canadà rural. Cases rústiques i enormes, quantitats ingents de neu, flora i fauna salvatge que campen per arreu, hòmens rudes i barbuts que es passegen amb licor amagat a les butxaques de l'abric de pell d'ós. Pensa en Jou-Jou que es deu tractar d'una comunitat tancada, de fermes tradicions i reservada amb els estrangers. Potser ella no vol ser el blanc dels rumors del poble pel fet de menjar-se la boca amb un francès pels carrers de la vila.

En Jou-Jou es consola amb aquesta idea, però aviat les seves il·lusions són dinamitades de forma inclement. Ja instal·lat a la casa, la seva amiga li diu que ella, al poble, hi té nòvio. Un nòvio de metre noranta. Un nòvio de metre noranta que treballa al bosc tallant llenya. Amb les seves pròpies mans. I que sí, que bé, que és cert que ho havien mig deixat estant ella a l'estranger, però ara havien tornat. I clar, ara aquest tros d'home ha descobert que ha vingut l'amiguet gabatxo a visitar a la seva xati i, per dir-ho ras i curt, ha decidit matar-lo. Al pobre Jou-Jou. Així que ella, que com podeu deduir és la filla de puta d'aquesta història, deixa al nostre protagonista a casa i surt a veure al seu maromo, no sense recomanar-li al francès que no abandoni el domicili familiar. Al cap i a la fi, al Jou-Jou no se l'estima, però tampoc vol que li esbombin el clatell.



Analitzem la situació d'en Jou-Jou. Al carrer no hi pot sortir, perquè hi ha un tio que el vol matar. Aquest tio sap quina és la cara d'en Jou-Jou, però ell no sospita, ni remotament, quina fila fa. La seva antiga estimada li fa el buit. Per la seva banda, els pares d'ella el tracten amb asèpsia. El criden per menjar i li pregunten coses de la seva vida, però sense massa insistència. En Jou-Jou pensa que el tracte que li dispensen és producte de l'amenaça que suposa per a la relació de la seva filla amb un jove fornit del poble, però qualsevol persona amb dos dits d'intel·ligència sabrà que el matrimoni canadenc l'odia perquè els recorda que, a pesar dels esforços nacionals per esdevenir una rèplica barata dels Estats Units, el seu genoma i la seva cultura es troben podrits d'arrel per culpa de l'ascendència francesa.

Davant d'aquest panorama, el més intel·ligent seria fotre el camp. Però en Jou-Jou s'ha gastat tots els seus diners en comprar el bitllet. Recordeu: menjar del seu amor i bla bla bla. Merda. Ara no li queda més collons que encarar 2 setmanes d'infern blanc fins la data de tornada.

I queden 13 dies.



Passa mitja setmana i cada dia és igual d'incòmode que l'anterior. En Jou-Jou compta els nanosegons que el separen de la tornada quan el pare de la noia entra a l'habitació d'ell i solta, així com de passada, que agafi la jaqueta, que surten a fer una volta en cotxe. En Jou-Jou, perspicaç com era, dedueix que el volen assassinar, i rebutja la proposta. L'home el mira els ulls i repeteix que agafi la jaqueta i l'acompanyi a fer una volta en cotxe. Ara ja no sona com una proposta, sinó com una amenaça de mort. Subnormalitzat per la por, el nostre heroi és conduit pel canadenc cap a la furgoneta, el deixa anar damunt del seient del copilot, l'empresona amb el cinturó de seguretat i es posen en marxa. A fòra neva i es fa fosc.

Mort de por a la furgoneta, el nostre heroi sent l'alè de la Mort al clatell. Aviat el conductor gira cap una carretera secundària, i el que en Jou-Jou sent ara al clatell són els collons ossuts i bambolejants de la Parca. Viu amb temps prestat. En breu el faran sortir, li fotran un tret a la boca i el colgaran de neu canadenca. Quan aquesta es desfaci (el dia del Judici Final, tractant-se de Canadà) trobaran el seu cadàver gabatxo, però ningú el recordarà. Fi de la història.




Llavors, el pare aparca el cotxe i fa sortir al Jou-Jou amb un gest ràpid i sec. El francès, com un vedellet submís a les portes de l'escorxador, surt a la neu i el segueix amb la mirada buida i l'esperit preparat pel traspàs. En certa manera, en Jou-Jou ja està mort. Però llavors reacciona. Davant seu, al mig de la carretera, de la neu, del bosc i del no-res, s'hi troba una construcció vella i atrotinada, possiblement abandonada, encara que certa remor procedeix de dins del local. En Jou-Jou havia assumit la mort de forma molt digna tot i ser francès, però no estava preparat per una violació en massa de llenyataires canadencs. Bé, aquesta és una opció remota, però és la que li passa pel cap al nostre amic. Tal com us ho dic. Que Déu, Freud i el públic ho jutgin.

Abans de poder reaccionar, l'home engrapa a en Jou-Jou pel braç i l'empeny cap a l'interior del local. Però esperant una enculada en tota regla, el que es troba és una música funky que embriaga l'ambient, llums tènues, homes suats i dones mamelludes que els hi serveixen copes i s'enrosquen al voltant de barres americanes. En Jou-Jou no dóna crèdit. ¿He mort i he aterrat al Valhalla canadenc? Res més lluny de la realitat. L'abort de sogre li posa la mà sobre les espatlles i el treu de dubtes:

"Sé el que t'ha fet la meva filla, i és una putada. Així que gaudeix tan com puguis aquesta nit, que pago jo"

I molt que gaudeix en Jou-Jou! De fet, és tan memorable la nit, que al dia següent repeteixen l'experiència, i desprès d'aquella nit encara hi tornen dia sí dia no fins completar l'estada d'en Jou-Jou a terres canadenques. Sempre invitat pel bon home, per descomptat.




Finalment, en Jou-Jou ha de fer les maletes. Ha exorcitzat tot el seu amor per la polla, i s'atreveix a qualificar l'experiència com "enriquidora". La noia, per la seva part, no sospita res. I el seu pare plorarà d'amagat aquella nit per la pèrdua d'un company de parranda com en Jou-Jou. De totes maneres, la filla de puta de la tia té la decència de portar al nostre amic fins l'aeroport. Per parlar de quatre coses privades, diu. Es veu que no ha trobat cap moment al llarg de les dues setmanes. Però les seves intencions són molt més perverses. A les portes del control de seguretat, la noia cau feta un mar de llàgrimes. S'abraça al nostre Jou-Jou i li diu que s'ha portat de forma molt filldeputesca. I que ha deixat al seu nòvio, que és un mala bèstia. I que també vol abandonar el seu poble de merda i reunir-se a França amb ell i convertir-se en una persona nova.

Llavors en Jou-Jou sembla que flaqueja. El cor li tremola, els ulls se li entelen. Asseca les llàgrimes de la noia i li demana, molt tendrament, que es calmi. Desprès, en Jou-Jou li posa la mà a la galta, la mira directament als ulls, i diu suau, molt suaument

"Mira, filla de puta: m'has fet abandonar la meva vida. M'has mentit com una gitana. M'has fet gastar els meus estalvis. M'has fet quedar com un imbècil. M'has posat en perill. I m'hauries fet perdre dues setmanes de la meva vida si no hagués estat pel teu pare, que m'ha invitat a anar de putes dia sí dia també. Així que aquí et quedes, i tant de bo et pudreixis juntament amb el teu país"

I en Jou-Jou torna a França amb un triomf a les butxaques. Ha perdut la Lliga, però ha guanyat la Copa d'Europa. I desprès d'això, en Jou-Jou vingué a Barcelona i traspassà la delicada barrera del sexe amb familiars dels seus companys de pis. Però aquesta és una altra història.

B.S.O.: Jay-Z - The Ruler's Back

Jo només vull teca

Des de fa un temps, a alguns restaurants de Barcelona s'ha imposat la moda francesa de posar títols nobiliaris als plats de la carta. Però no em malinterpreteu si faig menció explícita a la ciutat comtal. No tinc res d'especial contra Barcelona, perquè a totes les ciutats pretensioses de merda jo les odio per igual. Per mi la gastronomia és un factor importantíssim en l'equació identitària d'una urbs, per això m'indigno quan em trobo amb coses com:

- Pastís de formatge eivissenc amb confitura de maduixes salvatges (i la confitura és una escorreguda de color vermell)

- Graellada de carn amb acompanyament de patates de pagès ebrenc (i t'hi posen quatre trossos de patata bullida amb la pell, cosa que a casa meua en diem patates de gandul)

- Pizza 5 formatges (i és la clàssica 4 formatges, però quan demanes pel 5é et diuen que és la mozzarela de la base. D'això a casa meua en diem pizza de fill de puta)

- Braç de gitano (i és un placa enrotllada de biscuit sense cap tatuatge de Camaron ni cap forat de xeringa drogadora)

Puc afirmar, sense cap por a equivocar-me, que tots aquests sequaços de Ferran Adrià es passen més hores pensant el puto nom del plat que no pas darrere dels fogons deconstruint el bocata d'acetate. I si vull llegir quatre paraules d'ajuntalletres aficionat i quedar-me amb mal gust de boca em quedo a casa llegint l'últim Premi Planeta o les columnes d'opinió d'Àstrid Bierge.


En canvi, al pol oposat tenim els bars deportes de tota la vida. Oberts als anys 70 per immigrants de les espanyes, especialment gallecs, aquests bars de menús fins i tot pequen de rusticitat urbana. Es passen pel forro els controls de sanitat, la legislació relativa a l'aforament, les lleis antitabac i el programa de normalització lingüística del català als comerços. Però en aquest últim aspecte encara hi sortim guanyant. A les pissarres que disposen al carrer s'hi anuncien"grogretas", "arrós a la cuvana", "solomiyo con guarrición", "bacalado al orno" o, si és dia de festa grossa, ens podem trobar amb alguna exquisitesa com "rinsotos con seps". Pel que fa als mediocres "platos convidados", els trobem anunciats en uns cartells vells, arrugats i blavosos, sense trampa ni artifici, sense photoshop. La merda que s'anuncia a la foto és la merda que et serviran.

Per això, jo em pregunto si val la pena pagar 35 euros per ser estafat a bullis de mig pèl, quan en canvi hi ha altres restaurants, rudes però modestos, on per 8 euros et serveixen dos plats d'honestedat brutal, pa, postres i vi. I en acabar, cafè, conyac, puro, a los buenos días i fins demà.

Jo només adoro Déus amb peus de fang

Els sociates de quiero-pero-no-puedo de El País acaben de descobrir la sopa d'all. En l'edició digital d'avui hi podem trobar un article dedicat a la molt bastarda revista Cuore. Pels que no la coneixeu, aquesta és una revista del cor que es desmarca de la casta i del rancio abolengo que caracteritzen publicacions tardofranquistes com Pronto, Hola o Diez Minutos, i aposta, en canvi, per una presentació dels famosos en tota la seva mediocritat terrenal. A Cuore no trobarem rastre del menjador pulcrament antisemita de Barbara Rey, o dels simpàtics excessos etílics de Humphrey Bogart o Clark Gable. No senyor. Es produeix un canvi, del luxe de Ferrero Rocher cap a la vergonya de Bridgette Jones. I és que a Cuore, si algú s'emborratxa, es caga en la raça gitana i viola a menors d'edat. A Cuore, al famós li cau el pollastre de cocaïna mentre fa una donació benèfica a una ONG. A Cuore, les famoses acaben amb munyons als peus desprès de pasar-se una nit torturades pels seus Manolo Blahnik. Tot l'star system esfonsat al caos de la physis.

Vicente Verdú, emminent progre de merda, sociòleg sociata i destacat plagiador d'autors francesos, diu de la Cuore:

"Hoy en día ya sabemos que todo es mentira y que nos mienten continuamente. Por eso todos los esfuerzos que se hagan en contra del Photoshop se agradecen como un plus de autenticidad. Esta desmitificación produce un acercamiento a la persona de carne y hueso. [...] En el fondo responde del hastío hacia el couché perfeccionista."

Per la seva part, els responsables de la Cuore es presenten com a paladins a la taza de la dona comú, que han vingut al món (editorial) per deconstruir la tirania corporal que ens ven l'american way of life.

"La idea es transmitirle a la lectora que no se obsesione con el cuerpazo de las modelos porque no es real"

"Todo el mundo tiene celulitis, incluso Scarlett Johansson, que es supersexy. Y eso te sube la moral"


Anem per parts. No negaré que les celebrities, com diuen els snobs d'avui en dia, necessitaven ja una bona dutxa de merda. Però darrere del projecte Cuore jo hi veig més ressentides que no pas bones samaritanes. Doneu un cop d'ull a les redactores de la revista. No és que siguin lletges, no, és que sembla que hagin nascut d'una espora a una sòrdida cova de Mordor. Per elles la mediocritat no és la ineludible oposició dialèctica al glamour, sinó que és l'element dominant en la seva vida de pseudo-quarentones. Però elles et vendran que assumeixen tota aquesta vulgaritat com una faceta consustancial a l'ésser social. No és cert. Són esquizofrèniques, totes. Es troben escindides entre el glamour wannabe de Sexo en Nueva York i els seus origens obrers i potajeros de Getafe. A una pàgina vomitaran damunt l'estilisme de Rihanna, i a la següent t'explicaran com muntar-te l'últim modelet de Kate Moss gràcies a les còpies barates de Zara i H&M.



L'altra tema al que vull fer referència és a la qüestió de la realitat i la transparència a la que fa referència el fill de puta de Verdú. Els famosos no són així. S'han adaptat. Als anys 50 (que a l'Estat espanyol van durar fins al 1987) es venia un estil de vida. Els personatges de l'star system, tant els de Hollywood com els regionals, eren fotografiats sempre perfectes, rodejats de luxes i bitllets, amb un clar objectiu. Fer treballar i gastar a la gent. La seva vida està al teu abast. Treballa i compra, fill de puta. Però ara el públic ha canviat. Cert que no és creu això. Però no és pas veritat que sigui menys innocent. Les seves ànsies de venjança reclamen la completa humiliació de l'star system. Volen les potes de gall i les borratxeres indignes.

I els famosos ho saben i s'adapten. Perquè el lletgisme reconforta. Perquè el lletgisme ven.

Però quan arriba a casa, Paris Hilton es posa altre cop les calces i estudia el concepte de deure a la filosofia kantiana. Pete Doherty s'arrauleix al costat del foc amb els seus gatets. Amy Winehouse es treu els tatuatges de Ruffles Matutano i prepara remeses i remeses de home made cookies. I Britney Spears es renta el cabell, fa exercici, menja una amanida, resa una oració i a les 10.30 ja està dormint.

Perquè la revista Cuore és, al cap i a la fi, el Callejeros de la puta classe mitja-alta. Una mestressa d'extrarradi, quan mira el programa de Cuatro, baixa la vista cap als soterranis de la societat i pensa que la seva vida és anodina, però que podria ser miserable i que, per tant, encara ha de donar gràcies. I per la seva part, una noia ja granadeta, amb graus i postgraus en disseny, psicologia o educació, aixeca la vista cap a les estrelles i pensa que tots aquells astres són igual de menyspreables que ella i que, per tant, no té cap mena de sentit lamentar-se pel seu estatus.

I jo, la veritat, no sabria dir quina de les dues argumentacions és més perversa.

Jo només sóc un downie

Ahir a la nit, a El Hormiguero, un subnormal va entrevistar a l'actor downie Pablo Pineda. Tot seguit, el programa va oferir les següents seccions:

1. Dos titelles van recitar poemes de caire eròtico-festiu.

2. Un perturbat va ficar xocolatines Crunch dins d'un tub d'assaig.

3. Un calb va fer una espècie de truc mental. Irònic, si menys no.

4. Un tio de negre va untar un cotxe amb mel, ganxitos i crispetes de colors. Desprès, l'home més fort d'Espanya va volcar l'automòbil.

5. Pablo Motos i un troll van fer bromes sobre les diferències entre homes i dones. A ells els hi repeteix el xoriço, elles es compren les sabates massa petites. Però compte, que no és un tema baladí. Jo crec que els acudits sobre gèneres sexuals, una autèntica mina encara per explotar, revolucionaran l'humor en el decurs dels propers anys. Estigueu atents a les vostres pantalles.

6. Finalment, Motos s'acomiadà de Pineda amb una frase que ha esdevingut tot un clàssic instantani: "Tu tendrás síndrome de down, pero yo tengo síndrome de estocolmo".



Si no sou espectadors habituals de El Hormiguero, podeu arribar a pensar que anit el programa va rebaixar el seu refinament habitual per tal de sintonitzar amb el particular sentit de l'humor downie. Error. El Hormiguero és així d'habitud. O pitjor. De fet, m'atreveixo a aventurar que el coeficient intel·lectual de l'heroi Pablo Pineda és superior a la suma del coeficient de tot l'equip del programa i també dels seus espectadors.

Però el pitjor de tot foren els constants aplaudiments del públic. Si Pineda explicava una anècdota universitària, el públic cridava i aplaudia com mones en zel. Si Pineda feia servir una oració subordinada, el públic esclatava d'eufòria. Si Pineda movia les dues mans a la vegada, el públic embogia fins arribar a un èxtasi quasi religiós. Semblaven dir: Xupa't aquesta, naturalesa. Tu pots fer downie a qualsevol de nosaltres, però l'ésser humà és prou poderós com per passar-se pel forro les teves lleis tiràniques i capricioses. D'aquesta manera, un vulgar programa d'entertainment es convertí en una cel·lebració comunitària de la glòria eterna de l'ésser humà.

Sí, segur? Recordeu que estem parlant de El Hormiguero. De debò penseu que la seva intel·ligència podrida dóna per a tant?

Òbviament, no. El cas d'ahir és de fàcil diagnòstic: síndrome de Michael Scott. O sigui, que de tant políticament correctes, acaben resultant ofensius. Pablo Pineda no encaixava dins dels seus esquemes de neandertal. No feia coses pròpies d'un downie, com cridar, tocar-se la tita o llegir la Cuore. En canvi, en feia d'altres que sí són més pròpies de la seva condició, com estudiar una carrera universitària. Però la qüestió és que aquest mònguer-hero s'ha passat tota la seva vida lluitant per aconseguir que la gent el valori pels seus mèrits, i no per la seva genètica. L'últim que necessita és un grapat de simis vociferant per cada nimietat que el bon home feia. I és que cadascun d'aquells "innocents" aplaudiments era un recordatori, una advertència supremacista que es repetia com un mantra i deia

RECORDA QUE ETS SUBNORMAL

Gran lliçó, la del públic de El Hormiguero. Perquè al cap i a la fi, van ser ells, i no en Pineda, els que ens van ensenyar que de subnormal se'n pot ser amb síndrome de Down o sense.

Jo només vull dirigir la millor comèdia romàntica de la història

"La mejor comedia venerea del año" Fotogramas

"Realmente contagiosa. Ver con precauciones" Blogdecine

"Desgarradora metáfora de la España de ZP" El Mundo

"Mossega... i també infecta" Ferran Monegal

"Obra maestra. Cinco jeringuillas" Todocine

"M'hi he sentit identificada" Isabel Coixet

"Jo també. Espera, ¿encara parlem de Freddy el Colgado?" Albert Serra

"El sida: descubre como pillar la enfermedad más on fire de la temporada" Loka Magazine

"Sublime. Otra muestra del estado de salud del cine indie-gente" Cahiers du Cinema

"Un filme no apto para todos los púbicos" Film Affinity

"No son zombis, son infectados" Sci-Fi Magazine

"¡¡¡Sí-sí-sí-sí-sí-sí-sida!!!" Andrés Montes (RIP)

"Otro ejemplo de las estrategias afterpop del trash-grind-zine invadiendo y sintetizando las dinámicas del upper-mainstream en contraposición al underdog-pop-izm tardomoderno" Eloy Fernández-Porta

"Hola? Hi ha algú?" Benzina. Revista d'excepcions culturals

"Joe Crepúsculo" Rockdelux

Jo només necessito pa i circ

Estigueu atents a la següent història, perquè el vostre veredicte sobre els successos avui narrats determinaran la vida o la mort d'un amic meu.

Bertol Brecht (irònic) : Ei, Valero, quan dius mort vols dir mort en sentit estricte?

Valero Sanmartí (cabrejat): Home, doncs no, però preferiria que el lector no s'hagués fet aquesta pregunta.

Bertol Brecht (pedant): Ha! T'acabo de fotre enlaire tot el pacte ficci... argh!

(Apareix en escena Clint Eastwood cavalgant un meteorit que s'estampa contra el dramaturg alemany i el rebenta. Es tanca el teló.)

Situem-nos en la història. Un bon amic meu, que prefereix romandre en l'anonimat per raons que comprendreu més endavant, es troba la setmana passada comprant roba a una tenda gens recomanable del centre de Barcelona. Tot i la línia juvenil d'aquesta marca, la tenda està freqüentada per un ampli ventall de senyores que ja passen els 40. El més lògic és pensar que aquestes clientes compren un regal per als seus fills, però el meu amic assegura que el 82% (la xifra exacta és seva) d'aquestes dones són divorciades recents, que pensen que amb un canvi de look poden recuperar els anys que el puta del temps els ha escamotejat. Estem parlant, doncs, de dones desesperades. De dones desesperades per les quals un polvo amb una titola sense disfunció erèctil pot significar que encara són atractives. De dones desesperades amb anys i anys d'estrambòtiques experiències sexuals al damunt. De dones desesperades que a les portes de la mort (sic.) alliberen les seves fiíies eròtiques més obscures. Permeteu-me el benefici del dubte, dic jo.



En definitiva, que el meu amic, amb la seva fantasiosa ment podrida per culpa gènere cinematogràfic Milf, decideix provar sort amb una d'aquestes senyores. La qüestió és que una d'aquestes quarentones no riu, ni vomita, ni truca la policia desprès de l'abordatge del meu amic, i fins i tot accedeix a prendre un cafè amb ell en sortir de la tenda. Durant la conversa següent, el meu amic descobreix que la seva contertúlia és divorciada. Fins aquí bé. Al menys, el punt de partida de la seva teoria es compleix, però encara queda molt (realment molt) per demostrar. Tot i això, aquest raonament racional no s'adequa gens a l'estat mental del meu amic, que ja s'imagina a la senyora en pilotes i cridant marranades en anglès.

Però la qüestió és que en un moment donat la seva contertúlia mira el rellotge, i la cara se li desencaixa amb una expressió de preocupació que desenmascara totes aquelles arruges que el botox provava d'amagar. El meu amic li pregunta si li passa alguna cosa, i ella respon que ha de marxar immediatament. El meu amic proposa acompanyar-la a casa (pots invitar-me a un cafè, diu el molt rata) i ella insisteix en que ha de marxar. El meu amic contraataca, de forma obstinada i tambe obcecada, fins que finalment la dona accedeix. Pugen al cotxe d'ella i viatgen fins a Rubí. Arribar, matar, i fugir, pensa el meu amic.

Res més lluny de la realitat.



Entren a casa de la dona i ella es disculpa amb una noia que surt rabent del domicili. La mainadera, que tenia un compromís i l'he fet esperar, pobra, diu la quarentona. Un dubte comença a dibuixar-se al cap del meu amic, però és abortat en aparèixer per la porta un nen i una nena, de 10 i 6 anys respectivament. Abans de que el meu amic tingui temps a reaccionar, la dona és prou hàbil com per fer-lo passar al menjador i posar a dormir a la canalla. Torna a l'habitació i es disculpa per la situació. En aquest moment, el meu amic, encara desorientat, titubeja que aquest rotllo dels nens l'incomoda una mica. Ella li posa la mà als malucs i li diu que la nena és molt petita, i que el nen és mig autista. I cito textualment: mig autista. Bé, no crec que hi hagi en aquest món cap metge suficientment cínic com per elaborar un diagnòstic on apareixi el concepte "mig autista", així que dedueixo que o bé la mare té en molt poca consideració la malaltia del seu fill, o bé va calenta i no s'està per hòsties, o bé una fosca combinació d'ambdues. Però el meu amic no està per subtileses, i les descarades estratagemes de la mamà l'arrosseguen fins al llit.

Al cap d'una hora (segons la versió oficial) de folleteo (el terme tècnic és seu) intens (ídem amb l'adjectiu) la dona està a punt d'arribar a un dels orgasmes de la nit. Però no un orgasme qualsevol, sinó l'orgasme definitiu o l'orgasme-clímax, com li diu el meu amic fantasmagòric. La qüestió és que, molt casualment, el meu amic està traginant en la postura del misioner (desprès de provar centenars de postures incomprensibles per a l'intel·lecte humà, segons ell) i sent un soroll a les seves espatlles. Però no li dóna importància. Mal fet. Uns instants desprès, nota com una maneta li acaricia l'esquena, xopa per la suor. Amb una llambregada ràpida constata que a l'habitació es troba el nen "mig-autista".




En un primer moment, es nega a continuar, proposició que sembla contradir la voluntat de la dona. Tu continua, diu amb una veu sufocada. El meu amic no para de bombejar, però insisteix en el fet que el seu fill li està tocant l'esquena mentre ells dos estan follant. Grans dots d'observador, té el meu amic. Al segle XIX hagués pogut ser novel·lista. La mare, paulatinament més sufocada i també més alterada, repeteix que li és igual, que segueixi. O et mato, afegeix. El meu amic fa el cor fort, i continua a la seva. Però en aquestes, el nen aventura un nou moviment. És molt arriscat, com veureu. Consisteix en penjar-se a les esquenes del meu amic, bo i arrapant-se-li al seu coll. En aquest punt, el nostre protagonista intenta articular una súplica, ofegada per l'esforç, els gemecs, i un nano que li està apretant la tràquea. El ridícul fil de veu resultant és aixafat per l'apocalíptica veu de la dona, que ve a dir alguna cosa com

TU CONTINUA I DEIXA ESTAR AL CRIO, QUE ÉS UN PUTO AUTISTA.

Així que el meu amic, intimidat per aquesta manca d'amor maternal, continua la seva feina amb un nen de deu anys penjat a les esquenes. Li dóna l'orgasme definitiu a la mare. Ejacula gustosament. S'aparta al nen amb cura. Es vesteix, i surt de l'habitació sense dir res.

CONCLUSIÓ: Segons jo, el meu amic és un futur pederasta, perquè el simple fet de que hagi pogut mantenir una erecció, i fins i tot ejacular, amb un nen penjat a les esquenes, augura un futur d'obsessives esperes a les portes dels col·legis. Ell, en canvi, defensa que, donades les circumstàncies, són del tot justificables les seves accions. El meu anònim amic m'ha deixat penjar aquesta història al blog perquè fins i tot la gent més propera a ell és incapaç d'imaginar-lo en aquesta situació i, per tant, és molt improbable que ningú el reconegui. La finalitat, com us deia al començament, és que la parròquia examini i es pronunciï sobre l'actuació del meu amic. M'interessa molt la vostra opinió, però seria un home molt feliç si al final de cada intervenció aparegués, de forma clara i en majúscules, INNOCENT o bé CULPABLE. Alea jacta est.

Jo només sóc jutge i executor

Finalment, sembla ser que el cas Gürtel esquitxarà més que Nacho Vidal fent un bukkakke. Més que Nacho Vidal fent un bukkakke amb cent persones. Més que Nacho Vidal fent un bukkakke amb cent persones dins una habitació de tres metres quadrats. O també més que una granada palestina dins l'entrepà kosher d'un nen jueu. Tot depèn de si preferiu la broma escatològica o la política.

Un dels personatges al punt de mira d'aquesta trama de corrupció és el senyor Alejandro Agag, empresari, antic eurodiputat, pepero, gendre de José María Aznar, cosí de Lady Gaga, amic de Fernando Alonso, Ecclestone i Briatore. Un perla, el tio. Però com bé sap l'amic Silviober, per evadir la justícia només necessites molts diners i pocs escrúpols. I, com bé sabem, el senyor Agag està ben servit del primer i probablement ni coneix el significat de la segona. Al cap i a la fi, estem parlant d'un empresari d'èxit casat amb la filla d'Aznar. Podeu imaginar a algú amb menys escrúpols?

Per tant, mai sabrem la veritat sobre els negocis obscurs d'Alejandro Agag. Però mireu-lo bé. És obvi que el tipus és un pervertit. Un pou de vicis sufocats que només poden ser exorcitzats en la intimitat. Com li passa al seu sogre amb el català. Així que, com que mai sortirà a la llum la veritat sobre els seus negocis turbulents, sempre ens queda la possibilitat d'esPPcular sobre els seus vicis. Potser és absurd. Potser és una pèrdua de temps. Però també és cert que si algun dia l'Alejandrito és mor, i a les portes del cel Nostre Senyor cerca al google Alejandro Agag per deliberar si el deixa entrar o l'envia a l'infern, el seu nom sortirà relacionat, encara que de forma molt remota, a conceptes com coprofàgia animal, tiro al enano o po-po-po-poker face. I només per això ja haurà valgut la pena.

Anem, doncs, amb els vicis inconfessables d'Alejandrito:

- Beure Nestea.

- Llegir les novel·les d'Antonio Gala.

- Usar la paraula sindicalista com a sinònim de jueu.

- Exprimir llimones amb la punta de la polla.

- Allargar un bitllet a un pidolaire i enretirar-lo a l'últim moment mentre diu "no, que luego vas y te lo gastas en vino".

- Follar-se a l'Anita Aznar.

- Riure els acudits de El Roto.

- Donar pel cul a Fernando Alonso mentre li agafa les orelles amb les mans i crida "rum! rum! la moto!".

- Ejacular contra la seva pròpia cara.

Jo només vull uns Nobel dignes

Ningú es sorprendria si ara mateix sortís al carrer i cridés que els premis Nobel, així en general, són una puta estafa. Igual que la cançó inèdita de Michael Jackson, que sembla perpetrada per un d'aquells eunucs que lleparien la tita a un infant per assemblar-se més al seu ídol. Però estavem parlant dels Nobel, uns premis que responen a les dinàmiques intestinals de la política, més que no pas als mèrits propis. Sorpresa. El 99% del món funciona així. I la resta, ho fa a punta de pistola.

Que se li atorgui un nobel de la pau a Obama com qui li dóna un crèdit, no per allò que fa sinó per allò que farà, és del tot racional si tenim en compte la història d'aquests premis. Recordem el nobel de literatura per a Winston Churchill. El nobel de la pau per a Wangar Maathai, una keniana que defensava que el sida no era una malaltia, sinó una arma de control social per eliminar als negres. O també el nobel de medicina per Adolf Hitler.

No cal ser cap llumbrera per adonar-se que les iniciatives i investigacions premiades no aporten cap mena de progrès a l'espècie humana. Òbviament, com a anarcoprimitivista, no tinc massa esperances en el progrès, però ressignat com estic a viure en un món d'il·lusos i subnormals, no em queda més remei que convertir-me en un líder de masses per guiar al poble potser no cap a la millor solució possible, però si enver la menys pitjor dins les seves limitades capacitats. Així que si voleu un futur millor pels vostres fills, o potser pels vostres androides asiàtics ,ja podeu començar a deixar-vos els collons en la següent investigació.

PREMI NOBEL A LA DESCOBERTA DEL VIRUS ZOMBI

És notori que a l'egòlatra món postmodern li falta germanor, un relat sobre el destí comú de la humanitat que serveixi per unir les isolades consciències dels individus. Emperò, és manifestament difícil convèncer a la gent de la perfidia d'un sistema capitalista que precisament funciona en base a la competició entre una caterva d'individus dispersos i sense ànima. Per tant, l'únic que ens pot salvar és la perspectiva d'una amenaça comú. I sí, estic parlant d'una invasió zombi, que obligaria a la humanitat a considerar les avantatges d'una estratègia comú per sobreviure en aquest univers de caos, semen i motoserres.

Altrament, com a anarcoprimitivista, crec que el món modern reprimeix tota la violència que ens és consubstancial. Fins a mitjan del segle passat, els jueus eren la figura històrica que permetia alliberar tota aquesta violència continguda, però desprès de tant progrom i de tant holocaust ja no quedava ni rastre de humanitat en el jueu, de manera que gasejar-ne un era com gasejar un sac de patates. El zombi, tot i mort, conserva certa sentor d'humanitat, fet que el converteix en un candidat òptim per aliberar de forma asèptica les nostres pulsions més primitives, originals i beneficioses.

Jo només domino el poder de la informació

La informació és poder. Però en una societat dominada pel paradigma bulímic de la moda, la informació que ahir ens convertia en reis, demà en deixa com uns mongòlics. Per tant, més que no pas informació crua, el que atorga un poder verdader és la capacitat de seleccionar la informació. I per això els neonazis de Google poden estendre el seu poder, esperonats pel clam del poble innocent.

Si doneu un cop d'ull a l'anterior post, comprovareu que hi ha una quantitat intimidant de comentaris. Molts de vosaltres us preguntareu què merdes va passar, i aquells que us capbusseu de forma inconscient en el caos informatiu dels comentaris tal vegada us endureu una impressió equivocada. És obvi que es produí una discussió, a voltes força elevada, sobre els límits i la validesa dels discursos de les ciències i de les humanitats. Cert, però aquesta no és l'arrel de la discussió. El que pretenia la il·lustre parròquia era convèncer, per mitja dels seus esforçats arguments, al nostre amic Albert, "futur" doctor amb la mateixa supèrbia que House, però amb una coixesa que no és física sinó mental. Però aquest estudiant de medicina no atèn a raons perquè no entén el llenguatge de la ciència, sinó que el repeteix com un macaco.

Per tant, la part important són els insults, l'únic llenguatge que és capaç de processar. Així que he fet una petita selecció dels insults ja que, al cap i a la fi, foren els punts àlgids de la controvèrsia. Prepareu-vos per una injecció de coneixement pur, fills de puta.

"Un metge es un infermer frustra't"

"Pobre imbècil de merda que vas de sobrat quan encara deus estar en pràctiques"

"Subnormal"

"Els teus arguments de sobrat te'ls pots ben fotre pel cul."

"Tinc vergonya de compartir l'ofici amb tu."

"subnormal"

"El complement directe serveix per descriure llengües i per tant aprendre-les per poder anar a un país decent i ser metge investigador i no un xupapolles d'urgències com tu, subnormal."

"Subnormal"

"Marxa a follar-te els cadàvers de les pràctiques i/o obre't un blog de la teva trista vida."

"Diagnòstic: Platonicitat aguda"

"Subnormal"

"Els metges son MERDA"

"Em sorprèn que un pobre metge deficient hagi causat tanta polèmica en un lloc com aquest"

"Albert, faci un favor a la societat i estudïi psiquiatria"

"Benvolgut Albert. Estic content, perquè veig molta ràbia a les teves paraules. Certament, fruit de la teva inferioritat."

"Tumor de polla"

"Pobre noi. Segur que mira anatomia de gray i plora a les escenes sensibles."

"Deficient mental amb el neocòrtex d'una rata"

Jo només sóc un tele-invident

Si mires cert tipus de programes de televisió no hauries de sentir-te ofès si et tracten de subnormal. ¿A qui li importa que el final de Los Serrano sembli escrit per un Phillip K. Dick de Getafe? La sèrie era un engendre de dimensions gargantuesques. Cançons de Fran Perea, Santa Justa Klan, resinadas, feminazisme políticament correcte, trames amoroses escrites des del fons del cul. Una de dos: o ets prou subnormal com per no adonar-te del que estàs veient, o ets prou intel·ligent (i amb prou intel·ligent vull dir no-retardat) com per saber què estàs mirant, què pots esperar-ne i quin és el tracte envers l'espectador. Llavors, no tens dret a indignar-te.

Aquest és el meu cas.

Estava mirant Tu sí que vales la setmana passada. Apareix un nen i és entrevistat per una de les pajarraques que tenen allí de reporteres. Així va anar la conversa, més o menys (probablement menys):

PUTA: Pues estamos aquí con Carlos. ¿Cuantos años tienes, Carlos?
NEN: Doce años.
PUTA: ¿Y que vas a enseñarnos esta noche?
NEN: Voy a bailar como Beyoncé.
PUTA: ¡Vaya! Así que bailas...
NEN: Sí, pero los niños de mi clase se ríen, me dicen cosas...
PUTA: ¿Y qué cosas te dicen?...

Y qué cosas te dicen, pregunta la molt puta! Repassem: En Carlos és un nen de dotze anys que balla com Beyoncé en públic. Ella sap que li diuen. L'espectador sap el que li diuen. Tothom sap el que li diuen perquè Déu Nostre Senyor així ho ha dictaminat. Però la cara d'agonia del xaval quan verbalitza en viu i en directe l'insult dels seus companys és una d'aquelles coses per les quals els directius televisius es tallarien les seves pròpies tites.

Si el nen hagués tingut els collons suficients (que no el tenia, perquè recordem que ballava com Beyoncé) li hauria d'haver dit "mierda pa tu boca, pajarraca". Però llavors ja hauríem entrat al difós terreny de la correcció política a la televisió. Llàstima.

PS: si algú encara no ha deduit el que li dien els nens al Carlos ho expressaré amb una bella imatge.



Estudiants de mòduls, no us hi trenqueu les banyes. La resposta és sudaca.

Jo només esquivo a la veïna

Aquest mes la revista de filosofia analítica FHM regala la versió 3D del seu famós recull de Vecinitas. Sé que per a molts serà una autèntica temptació fer-se amb aquest compendi de txoles, pajarraques, gitanes, gordes, dones amb estries, estries amb dones i putots de qüestionable femineïtat. Però abans de fer-ho, penseu que no hi ha res més patètic que un tio amb ulleres 3D fent-se una palla

De debò. Res més patètic. Us desafio a trobar una imatge que doni una idea més pobra de la raça humana.

PS: no val dir Àstrid Bierge.

Jo només tinc el carnet del Club Super 3

El 17 i 18 d'octubre es cel·lebra a Montjuïc la Festa dels Súpers. Jo no vull ser alarmista, però pot ser que algú hi posi una bomba que rebenti les cames a dos dotzenes de nens. Tampoc cal posar-se paranoic, però més d'un pare lamentarà no haver estat atent a la blogosfera quan al dia següent llegeixi allò de "El homicida avisó de sus intenciones por medio de su blog personal".

Jo només follo a tota canya

Llegeixo estupefacte al blog del company Pere Llufa que l'ejaculació precoç afecta a 3 de cada 10 occidentals. I dic estupefacte perquè encara em sembla que són pocs.

Penseu que les femelles del món animal segueixen un programa d'acoplament basat en unes premises genètiques tan exclusives que davant seu Adolf Hitler queda com un Pocoyó qualsevol. Això provoca que els quatre mascles alfa de cada espècie fecundin a totes les femelles, any rere any, generació rere generació. I aquí entra l'endogàmia. Aviat estan cosins, fills, germans i tota la parentela follant entre si, donant lloc a una fauna totalment subnormalitzada. I així estan tots els putos animals, sotmesos a la glòria immortal del poder humà.

L'únic que permet trencar l'equació endogàmica és l'ejaculació precoç. Autèntics pícars amb el semen a flor de pell, que s'apropen per darrere a les femelles i les fecunden amb un cop de maluc, abans que ella o el mascle alfa li rebentin a hòsties la cigala. La seva lefa hipotèticament degenrada irromp dins del codi genètic borbònic i autàrquic de les espècies, tot introduint la variable que dinamita l'endogàmia.

Ejaculadors precoços del món, no feu cas de l'estigma que us vol penjar la societat. Si no fos per vosaltres, els downies potser no estarien només guanyant conchas a Sant Sebastià i monopolitzant les monarquies europees, sinó dirigint la Disney i la General Motors. I aquest és el primer consell del cap de setmana. L'altre és que no s'ha de dir tres vegades Carlos Baute davant d'un mirall. Porta mala sort. Molta mala sort.

Jo només em cago en la puta mare dels Manel

Per motius que no venen a cuento, però que són fàcils d'imaginar, a la meva vida apareix de forma recorrent el tema de Cthulhu. Aquest és un ser primigeni gegantesc, amb cos de drac i cara de pop, que espera adormit a la ciutat submergida de R'lyeh. El seu poder i menyspreu pels humans són llegendaris. Recordo que un cop vaig estar fullejant un joc de rol basat en l'univers de Lovecraft i a la fitxa de Cthulhu s'hi podia llegir "Cada turno después de su aparición mueren 1D3 jugadores aleatorios". Sense possibilitat de rèplica ni mariconades. Sublim.

El seu poc respecte pels humans es fa també patent en el seu nom, impossible de reproduir pel nostre limitat aparell fonològic. Per tant, m'atreviria a afirmar que hi ha més maneres de pronunciar Cthulhu que persones en aquest món. Aquí van algunes de les més habituals, però podeu aportar les vostres als comentaris i tornar-la a petar:

- Catulú

- Cazulú

- Txul-Txul

- Carrefour

- Carte d'Or

- Ramón García

- Txigrinsky

- AGAUR