dijous, 30 d’abril de 2009

Jo només escric storylines que són rebutjats


Plats Bruts, “Tinc un vot sociata”
En David rep una oferta per treballar d’actor a una sèrie de TV3, però com a requisit li imposen afiliar-se al PSC. Quan en López s’assabenta de la jugada decideix evitar que el nacionalisme català perdi un simpatitzant com el David. Per solucionar-ho crida a Salvador Sostrés, qui es reuneix al Bar Maurici amb el David per fer-lo canviar de parer. Borratxo d’ambició, es nega a escoltar al Sostres i s’acomiada per anar al lavabo. Rabiós i venjatiu, el polemista el segueix fins al lavabo, on li dóna pel cul repetides vegades. Per sociata.




How I Met Your Mother, “Black Is Fag”
Fart de sentir com en Ted busca la xati perfecta per asseure el cap, en Barney decideix emportar-se’l a Las Vegas per fer-lo follar amb unes prostitutes. Per error en Ted es prendrà una pastilla d’MDMA i li tirarà els trastos a tot bitxo vivent. En un moment donat en Barney es despista i en Ted es lliga a un travolo nigerià, que li rebentarà el cul all night long. Enamorat del travolo i de la seva nova condició sexual, es casarà amb ell i desprès adoptaran dos germans abandonats per una prostituta sidosa. And that’s how I met your mother.



Power Rangers, “Blaster Egotrip”
És el dia de descans pels Power Rangers quan detecten una amenaça que arriba per mar: són els gegantescos collons d’Ignasi Guardans que ataquen la ciutat. S’inicia una lluita però l’habilitat esquiva dels collons sentència els Power Rangers. Quan tot sembla perdut un altre monstre arriba a la ciutat: és l’ego colossal d’Ignasi Guardans. Els collons i l’ego inicien una lluita i quan ambdós queden debilitats per la refrega els Power Rangers tornen a l’acció i els hi donen pel cul.


Queer as Folk, “Cum Ass You Are”
Un gay coneix dos jovenets a un bar i es peten el cul durant quaranta-tres minuts mentre les càmeres fugen dels genitals com de la pesta.

La resposta que vaig rebre amb aquest storyline va ser decebedora i determinant. Massa elaborat, van dir-me: si el capítol comença in media res guanyem dos minuts més de sexe injustificat. Merda.

dimecres, 29 d’abril de 2009

Jo només vaig molt cremat


I continuen els indicis que apunten cap una conspiració interna per fer entrar l'humor més furibund a la programació de TV3. Com tots sabeu, l'aposta humorística de la nostra és més blanca que els calçotets de Jesucrist. Aquesta constricció de la crueltat inherent a l'ésser humà que ha explotat a la blogosfera ha escapat de manera més sibilant cap als mitjans de comunicació catalans. Ahir parlàvem de la mofa a dures penes dissimulada de Casal Rock. Doncs si la vostra teleaddicció us tenia collats pels ous desprès del programa dels avis rockers imagino que vau veure, com a mínim, el primer reportatge d'aquell clàssic contemporani anomenat Entre línies. El repor en qüestió es deia Grans Cremats, però contra tot pronòstic l'objecte d'estudi no era ni la fauna que visita putalocura.com ni tampoc aquells subjectes que van a les festes erasmus sense ser ni erasmus ni estudiants. El reportatge versava sobre aquells pobres diables que han sobreviscut amb el 80% del cos cremat. Però tampoc ens enganyem: la seva cremor física evidencia també el seu foc espiritual o, més aviat, genital, perquè amb aquests caretos difícil ho tindran per treure a passejar el ninot de forma habitual. El terrorista de TV3 resulta ser, a més de fill de puta il·lustrat, tot un poeta. Per treure's el barret.
Jo, per la meva part, vaig enganxar l'Entre línies mig començat. Això dels grans cremats no ho vaig copsar fins que portava dos minuts de visionats. I és que el primer que vaig pensar en veure les imatges que us he adjuntat va ser: hòstia, doncs sí que és xungo això de la grip porcina.



dimarts, 28 d’abril de 2009

Jo només sóc un vell rocker


Una de les primeres coses que t’ensenyen quan aprens a fer guions à la TV3 és que has de ser políticament correcte. A la corpo no li mola que els negres siguin violadors, els moros delinqüents i els sociates deficients. Per aquests papers sempre és millor posar un xarnego. Has de ser molt curós amb el teu verí perquè cap col•lectiu s’hauria de sentir ofès amb les teves bromes.
Com que estàs lligat de mans i peus t’has de convertir en un puto Houdini del guió. Un exemple: pots escriure un guió on tots els personatges sospiten que un moro ha robat els calés del súper. Però al final tots s'han d'adonar que el moro és un nenjesús amb bigoti i cabell escarolat. Tot havia estat un error. Epifania final. Que dolents i que malpensats que som els occidentals. Per exculpar-se, els protas i el moro surten a caçar xarnegos, que ens roben les pensions i es follen a les nostres filles.
Tema Casal Rock. Algú es creu que el puto programa va sobre les segones oportunitats o sobre recuperar la joventut des de la senectut? Sí? De debò? Què sou, estudiants de mòduls? Baixeu de la figuera, fills de puta. Jo al programa només hi veig iaios movent l’esqueleto al ritme de l’artritis, iaios parlant com subnormals i iaios fent uns acudits porno que farien envermellir al mateix Jaimito Borromeo si li haguessin trasplantat el cervell del Señor Barragan.
Algú volia fer mofa de la Tercera Edat i no sabia com follar-se l’impacable correcció política de la inquisidora Terribas. Un heroi contemporani. Brindem per ell.

diumenge, 26 d’abril de 2009

Jo només els estimo si són ben tendres


A vegades em pregunto com cony m'ho vaig fer per trobar un títol de blog tant i tant bo com Jo només follo a pèl. Estava al lavabo rentant-me les dents, això sí que ho sé, però no m'imagino quina inefable combinació neuronal va produir-se dins del meu cervell per destilar un títol tan regi i eloqüent. Però què significa aquesta declaració d'intencions que encapçala el meu blog? Ens ho hem de prendre de forma literal o bé de forma figurada? No és una pregunta que respondrem avui ni, de fet, tampoc demà ni en un temps proper. Perquè és el misteri el que us alimenta i esclavitza com prostitutes babilòniques i us obliga a tornar una vegada i una altra compulsivament a aquest blog. O potser són els insults i les acusacions sense fonament. Vés a saber.
Però aquest misteri romandria si enlloc d'aquest títol hagués escollit, jo que sé, un altre títol com Sóc pedòfil? Probablement ningú pensaria que cap insensat tindria els ous de proclamar la seva paidofilia a la xarxa. Una boutade, una broma cridanera, l'única via que li queda a un aspirant a fill de puta il·lustrat per fer-se veure en aquests oceans d'insults i falta de respecte extrema. Però Sóc pedòfil és un blog real. Recent, però real. I no ens el podem prendre en un sentit figurat. La seva definició és "blog d'un pedòfil de 17 anys" i la seva única i extensa entrada versa sobre el naixement d'un sentiment tan incòmode. El xaval ens explica les seves contradiccions sexual, la incapacitat de conjugar el seu amor sensual pels nens sense violar-los ni forçar-los de cap manera. Òbviament, estem parlant d'una sola entrada repleta de passatges dignes d'enmarcar.



Els primers símptomes de "pedofilia" eren que em fixés amb els nois que no tenien pèls. [...] Què és el que passava? Doncs que a mi m'agradaven els nens sense pèls. I aquests nens sense pèls, ara, per primer cop, eren d'edats inferiors a la meva...

Pares amb nens afectats d'hipertricosi congènita: tranquils, els vostres nens no tenen res a témer.

Jo anava esperant aquest moment en que se'm passés la tonteria i deixés de fixar-me en els nens, però no arribava...
Se suposa que jo havia de ser un d'aquests depravats mentals que violaven a nens petits o que tenien milers de CD's amb pornografia infantil.

No cal ser tan catastrofista, home. A la vida real hi ha termes mitjans, també. No tot es redueix a ser un frustrat o un abusador. També pots crèixer, tenir el teu propi fill, tancar-lo al soterrani i petar-te'l quan et roti. Si t'hi esforces sempre trobaràs solucions. Gaspar Hernández dixit.

[...] hi havia tres nens que per mi eren els més guapos de tot l'institut, eren de primer i segon d'ESO. Els anomenava els "déus"; els tres déus del meu institut (els més guapos).

Jo de tu resaria per que no hi hagi cap Déu allí a dalt perquè tens tots els números de pillar per tota l'eternitat.

Ma mare, estava una mica sorpresa per portar xavals dos anys més petits que jo a casa

La pobra dona segur que va pensar: "Va, són coses de crios". Que ben encaminada que anava...

El fet de pensar que aquell Gerard del qual haviem estat tant amics, aquell Gerard tan maco i guapo, aquell Gerard tan dolç, aquell Gerard del que m'havia enamorat; aquell Gerard dintre de poc ja no existiria. Els nens creixen.

Ha sigut llegir aquesta frase i tot seguit pensar que la cançó de Paff el drac màgic potser no era tan innocent com sempre havia pensat. Aneu fins al minut tercer del vídeo.

Si no sou pedòfils espero haver-vos canviat el vostre punt de vista sobre l'amor i, concretament, la pedofilia i els que som pedòfils (els pedòfils de veritat, els que no sortim a les noticies, els que no violem nens ni volem cap mal per a ells, sinó tot al contrari).

Clar, és com Robin Hood, el lladre bo. Robava els nens dels rics i els hi rebentava al cul amagat al més profund del bosc. El nen Jesús segur que n'està orgullós.

dimecres, 22 d’abril de 2009

Jo només compro un llibre i una rosa


Avui porto una notícia bona i una de dolenta. La bona és que ja teniu una nova ració de manà per saciar la vostra fam de còpula sense protecció. Pels que vau anar més justets a la EGB deixeu-me puntualitzar que estic parlant d'aquest nou post. Per contrari, demà descansaré ja que excerciré d'esclau voluntari de les 7.15 a les 23.00, cosa la qual em fa una il·lusió bàrbara (alerta:ironia) i ja friso per haver de llevar-me a les 6.30 (alerta:ironia) amb aquella alegria que atorga la perspectiva d'una relaxada jornada laboral de 16 hores (alerta:ironia).
No sé si mai algú de vosaltres ha treballat mai venent llibres durant el Sant Jordi. Espero i desitjo que no. Quan la primera choni ve a comprar un llibre sobre cultiu de marihuana per la seva parella fa gràcia, però no en fa tanta les 200 vegades següents. Una persona normal no posa un puto peu a una llibreria durant la resta de l'any, però Sant Jordi és tradició. Alerta, tradició! I mira que a la gent tant se li'n fot cel·lebrar el Halloween menjant boniatos, fer les 12 campanades de cap d'any amb cacahuets o calades de porro i menjar un kebab el dia de Nadal. Però Sant Jordi és intocable. Et veus obligat a trobar llibres per gent que et pregunta "que em recomanes per algú que no li agrada llegir?" o "quin llibre puc comprar per algú que no sap llegir?" o "quin llibre m'aconselles regalar a algú que no sap què és un llibre?". En moments com aquests desitjaries tenir a mà la súper-titola de l'increible Hulk i esfonsar-li les costelles a tot ésser vivent colpejant-li amb un gland verd, enorme i radiactiu. Però jo tinc una estratègia vagament zen per superar aquestes situacións de crisi: m'invento llibres. Són títols inversemblants i estúpids que només podrien enganyar a un autèntic subnormal. Per sort sempre et contesten que no és precisament el que estan buscant però tu ja has exercit la teva petita quota de justícia poètica. D'entre els llibres que m'he inventat al llarg de la vida, aquí us adjunto els que més èxit han tingut.


Veinte poemas de amor y un fist-fucking, de Pablo Neruda. Revisió del cèlebre poemari de Neruda en que el propi autor reescriu els poemes posant l'accent en les seves fílies sexuals més sòrdides.

Hermenèutica crítica postderridiana del fenomen de la cultura del politono, per Hans Insbrück. Mai m'he vist obligat a explicar de que va perquè ningú ha pogut arribar fins al final del títol. Afortunadament.

Haiku, per Federico Jiménez-Losantos. El popular locutor abandona el seu to irat habitual i empaqueta les seves crítiques en fràgils haikús japonesos. Mao cinco estrellas, licor de juventud/¡cuanto bien me hicieron los vinos de Aznar!/ tomados sin mesura y conduciendo por la derecha.

111 maneras de saber si soy del PSOE o del PP, pel Profesor Maluco. Cent onze tests fruit del treball conjunt entre un prestigiós centre d'estudis polítics madrileny i un centre de recerca psicològica de Connecticut. Quin és el teu animal de companyia ideal? A) una gavina B) no m'agraden els animals, sóc més d'agafar roses amb el puny C) un gaspar llamazarus comunis, d'aquells en perill d'extinció.

Ah, disculpeu, que ara ve la mala notícia. Doncs nanos, que sapigueu que els dos últims llibres no són un deliri, sinó que són novetats que es presentaran en el marc de la propera Feria del Libro de Madrid. Losantos poeta? Un tal Profesor Maluco escriu un llibre? Si mires la raja de la Elsa Pataki ets del PP i no un simple vedell hormonat? Veure per creure. Sort que d'aquí tres anys arriba l'apocalipsi maia i acabarà amb tanta tonteria.






dimarts, 21 d’abril de 2009

Jo només follo si trec a passejar el gos


Michel Houellebecq té una novel•la força bona que porta per títol Ampliació del camp de batalla. Allí defensa que en la societat contemporània el sexe és un mercat que es regeix per les mateixes normes i excessos que l’econòmic. Houellebecq creu que el sexe és un dret de tot ésser humà però degut a una concatenació de factors socials i culturals hi ha individus que en gaudeixen profusament mentre que d’altres estan condemnats a cascar-se-la en la soledat. Són els gordos, els pagafantes, els granjers, Miquel Iceta. En realitat són diversos col•lectius units tan sols per la manca de sexe.
En vistes d’aquesta desoladora perspectiva molta gent ha decidit precisament ampliar el camp de batalla sexual. Ara ja no es tiren els trastos a la discoteca sinó també al súper, a la cua de l’atur, a l’ascensor, al Xiqui Park o als fòrums sobre les campanyes militars d’Otto von Bismarck. Els temps absurds requereixen pràctiques absurdes.
Però la gent va tan desesperada per treure a passejar el ninot que inclòs hi ha qui contempla les sortides amb el gos com una oportunitat inexcusable per pillar catxo. Si hi ha algun lector o lectora que acostuma a treure el gosset a passejar amb perspectives de follar aquí us adjunto uns quants models de conversa per coronar amb èxit la vostra empresa.

Ui, de quina raça és?
T’ho dic si em menges la polla.

Creixen molt els d’aquesta raça?
Sí, com la meva polla quan me la menges.

Quin gosset més entremaliat, està molt content!
Perquè sap que em menjaràs la polla.

Ai que bonic, com es diu?
Menja’m la polla.

Quants anys té?
22 centímetres.

Sé que aquesta conversa és només apta per mascles homo i heterosexuals, així que si sou una femella o alguna aberració queer que ha potinejat amb el seu cos tan sols heu de canviar la paraula polla per cony. Que Déu estigui amb vosaltres.

PD: ja sento les veus als comentaris. "Senyor Valero, un post sobre gossos? Que no sap que donaven Casal Rock, anit?". I tant que sí, estimats fills de puta. Ho vaig mirar i encara em va donar temps de descobrir, gràcies a l'Entrelínies, que la filla del Xavier Sala i Martí es diu XVII Úrsula, com si fos una cafetera o un vulgar robot de l'Asimov. Però de tot això en parlarem un altre dia.

dilluns, 20 d’abril de 2009

Jo només vaig pel món sobre rodes


A vegades la vida et fot putades d'aquelles tan i tan grans que o bé t'esfonses o bé les ignores. Posem per cas que de ben petit encadenes una mononucleosi i una leucèmia que només poden ser aturades amb unes dosis de medicaments prou altes com per deixar-te paralític de cintura cap avall. És el cas d'Albert Casals, joveníssim ambaixador de la fundació Step by Step que ha recorregut mig món sobre una cadira de rodes i sense un duro a les butxaques. Òbviament, tal proesa comporta uns riscos que paralitzaria les cames al mateix Jordi Cryuff. Estem parlant de dormir al ras en països trufats de malfactors, de regions trencades pel pols mantingut entre fanàtics religiosos i narcotraficants o d'una una climatologia adversa que complementa una geografia hostil.
Probablement a l'Albert Casals tot això ja li van dir. Que amb la seva malaltia no se la podia jugar, que no podia anar fent el passarell pel món amb la seves fràgils condicions. Però ell no en va fer ni puto cas. Va agafar la cadira i es va entaforar dins d'un avió per anar a veure món, una experiència que relata al seu recent llibre Un món sobre rodes.
Amics, amigues, testimonis com el de l'Albert Casals ens ensenyen una valuosa lliçó. Quan l'adversitat caigui sobre vosaltres i el vostre entorn insisteixi en que heu d'assumir la vostra situació i no lluitar per superar-la feu-li cas. És molt millor que acabar deixant-te veure per tot el món amb el pèl empastifat de colorant blau i una samarreta de Naruto. Nens, l'Albert Casals és un mal exemple. No en féssiu cas.

diumenge, 19 d’abril de 2009

Jo només miro pel·lícules per la tele



Alerta roja pels (pocs) fans que encara miren pel·lícules per la tele: TV3 ha programat l'excel·lent film Jet Lag per a les 23.15. Per aquells que no el conegueu, el film va d'una estrambòtica i maltractada massatgista (Juliette Binoche) que durant el retard d'un vol coneix un antic chef i actual empresari d'aliments ultracongelats (Jean Reno) afectat de mal d'amors. Entre espera i espera sorgirà l'amor entre aquestes dues ànimes solitàries.
Perdoneu, però crec que abans he dit excel·lent film. És així? Doncs disculpeu. En realitat volia dir PUTA MERDA DE COMÈDIA ROMÀNTICA FRANCESA. A la foguera.

divendres, 17 d’abril de 2009

Jo només vull celebrar els meus super sweet sixteen



Per alguna raó incomprensible hi ha molt de subnormal que coincideix en pensar que l’adolescència és la part de la vida en que t’ho passés més millor. Jo, la veritat, donaria un pulmó per tornar a ser adolescent: palles furtives, polvos de mig minut, un cervell de mongòlic i un rastre de pus que et segueix com un cobrador del frac. Per això m’ofenc tant quan els productors de televisió baixen al planeta Terra per colar-nos una altra oda (de merda) a l’adolescent (de merda). Podríem fer una llista incompleta i no parar de vomitar fins l’apocalipsi maia, així que aniré directe al gra de pus: avui parlarem de My Super Sweet Sixteen.

Una cosa que ja fot por d’aquest programa és que el passen per la MTV, un canal amb una programació que és veure-la i començar a córrer fins deixar-te les cames com Irene Villa. My Super Sweet Sixteen parteix d’una premissa molt bàsica. Teenagers ultrapijes normalment californianes, parishiltons wannabe totes elles, volen celebrar el seu setzè aniversari fent ejacular el corn de l’abundància de sons pares amb la MTV davant per tal que tot el món ho pugui veure i plorar d'enveja. Els problemes amb els quals es troben són força afins a aquells que han estremit a la flor i nata de la filosofia posterior a la II Guerra Mundial: el vestit els hi va massa gran, uns galifardeus és tajen a la festa i l’insulten, no troba nans que acceptin disfressar-se de hobbits i servir gots de pimkie, el papa no vol pagar per un chevrolet que porti el nom de la nena escrit amb diamants svarowski i un llarg i vergonyós etcétera. M’agradaria poder dir que aquesta llista de capricis és fruit dels meus deliris de Cal•lígula, però no és cert: tots ells han aparegut en algun que altre episodi de Super Sweet Sixteen.




No sé perquè encara miro aquest programa si a cada segon que passa davant dels meus ulls sento que odio una mica més a la humanitat. I és que cada cop que veig una d’aquestes marfantes fregant el cony contra la cama de son pare per poder cremar la Visa o posant un número de sèrie al personal de la neteja per no recordar els seus noms desitjo amb molta força que quan morin i arribin al cel descobreixin que a la porta no hi ha Sant Pere sinó Adolf Hitler amb una pistola, un whisky i un batí. Si no em creieu mireu aquest vídeo, i aquest altre i aquest! No em digueu que aquestes nenes no provocarien que el mateix Gandhi es tragués la titola i els fracturés el coll a cops de polla.

En fi, ja em tremolen les cames de tant odi envers la humanitat. Per acomiadar-me només voldria apuntar que si ara mateix es dirigís cap a la Terra un asteroide capaç de provocar un impacte del número 10 en l’escala de Torí i totes aquestes nenes morissin socarrades i, amb elles, el 90% de la civilització, encara sortiríem guanyant. Creieu-me: hi sortiríem guanyant.

dimecres, 15 d’abril de 2009

Jo només busco un refugi per la meva mediocritat (part I)

L’altre dia vaig assistir a un seminari i només començar ja vaig veure que la cosa pintava bastos. La reunió estava presidida per un powerpoint on podia llegir-se: ”Les obres d’art són com les persones”. Efectivament, vaig pensar, perquè n’hi ha massa i la majoria d’elles no t’aporten res d’interessant. La tesi del seminari diferia notablement de la meva, però de totes maneres no és això del que vull parlar.
D’un temps ençà m’he adonat que la gent frisa per ser artista. No per crear art, sinó per ser artista. Anar pel món dient coses com “la meva obra”, “incomprensió” i “polles en vinagre”. Aquest és el tipus de gent que va pel carrer darrere unes rayban wayfare apuntant merdes a una puta llibreta moulesquine. Vaja, els típics gilipolles que van a llegir a un bar i durant les tres hores que s’hi estan només prenen un puto tallat. Són gent que et diuen que han lligat amb algú que se’ls hi va apropar mentre llegien un llibre a un parc, i lo pitjor de tot no és que l’escena sigui pretenciosa sinó que, a més, és totalment certa.
Però alerta, amics, que el talent és molt escàs! Nostre senyor gaudeix d’una personalitat complexa, una d’aquelles que prefereixen repartir tumors abans que talent. Per tant, la conclusió és que la majoria d’aquests que volen ser artistes no són més que gilipolles mancats de qualsevol rastre d’aptitud per l’art. Però ells ho saben. I tant que ho saben. Per aquesta raó, hi ha molt d’imbècil que decideix recórrer el camí fàcil: desenvolupar una faceta artística que no li suposaria cap repte ni a un subnormal lobotomitzat per una mona en zel. Aquí en teniu uns quants exemples.


Fotògraf
Apuntes, enfoques, ajustes i dispares. Ja tens una fotografia. La passes pel photoshop per reduir la gamma cromàtica al blanc i el negre. Ja tens una fotografia artística. Caçadors d’instants, a la cerca d’aquell moment inefable que revela la profunditat fugissera de la quotidianitat, com aquell dia que van entrar al dormitori de sons pares i els van descobrir practicant un gang bang. Uns fills de puta, els fotògrafs. Sort que la majoria acaben humiliats fent fotos a les comunions de nens lletjos. Ja! Valero 1 Fotògrafs 0.

Poeta
El problema de la poesia és que t’ho jugues al tot o res. O bé crees quelcom que et deixa els pèls púbics com escàrpies o bé quedes com un autèntic deficient. La qüestió és que la gent això no ho sap. Llegeixen a Ken Follet o, amb sort, a Raymond Carver, i es pensen que això d’escriure ho pot fer tothom. Aviat veuen que això de la prosa és molt difícil, que fer d’ajuntalletres no és pas pa sucat amb oli. Davant seu tenen una pantalla de word amb un munt de merda sense coherència. Però ep! Això és poesia! Sentiments inflats, profusió de metàfores, idees sense coherència aparent. Òbviament això manifesta la personalitat complexa i paradoxal del poeta. Doncs no, amic, no: l’únic que evidencia això és que hauries de ser castrat químicament.

Baixista
Tothom que hagi tocat en un grup de música sap qui és un baixista: és el subjecte aquell que sempre es queixa de que el seu instrument no se sent prou fort. El raonament que porta a hom a provar sort amb el baix és el següent: vols follar tant com el guitarrista però practicant amb l’instrument tan poc com el bateria. Amics, tocar el baix és com entrar als llimbs de la mediocritat. Fugiu de la temptació.

dimarts, 14 d’abril de 2009

Jo només tinc un dilluns de festa


Ahir a molta gent li va brotar inesperadament un sentiment nacionalista abrandat, hedonista i curcumstancial. Les masses enfervorides declaraven amb orgull pertànyer a Catalunya per una raó prou comprensible: aquí ahir era festa. Dilluns de Pasqua, per aquells que van passar la ressaca fins les 6 de la tarda. Bé, és sorprenent el poc que necessita la gent per abraçar i oblidar idealismes pels quals hi ha persones que es passen tota la vida barruntant i deliberant. En aquesta mateixa línia, m'estava preguntant: com encaixa la figura de Marc Sabatés dins la mitologia del nacionalisme català? Element dissuassori o simpatitzant? Deixaré oberta la qüestió.

dissabte, 11 d’abril de 2009

Jo només dubto davant les preguntes capcioses


"Em jugo una sessió de sexe anal a que no ets capaç de deixar-te donar pel cul"

dimecres, 8 d’abril de 2009

Jo només busco la innocència perduda

Què ha passat amb els nens d’abans? La mirada neta i pulcra, l’esperit immaculat de la infantesa, la innocència dels jocs sense guanyadors ni perdedors. On estan, cony? On estan? Anys ençà la canalla descobria el món amb en Teo, aprenia els valors de l’amistat amb Barri Sèsam i s’ho passava bé fotent-li quatre puntades a una pilota de Nivea. Però totes aquestes formes d’oci no es poden comparar amb el poder de seducció de les noves activitats de lleure. Camps de futbol pletòrics de cants racistes, telèfons mòbils amb els que pots gravar agressions a minories, videojocs en els que pots matar guàrdia civils, cedés de gangsta rap on es fa apologia del món criminal.
Però no tot està perdut: només ens fa falta ser hàbils i presentar les velles activitats de la nostra infantesa amb una pàtina pròpia d’aquest temps moderns i decadents. On està Wally? Podem fer que els nens d’avui s’interessin altre cop en la cerca del miop més entranyable i viatjer de la nostra infantesa? I tant que sí! Tan sols hem d’enviar en Wally cap escenaris més propers als interessos de la canalla actual. Provem-ho amb el següent exercici: nens, nenes, busqueu en Wally amagat en aquesta habitació nacional-socialista abans que el mecanisme de la cambra de gas s’activi i mori entre doloroses convulsions!



Que passa, no el trobeu? Ah, us pensàveu que en Wally era imbècil! Us pensàveu que en Wally posaria la seva vida en perill amagant-se dins d’una cambra de gas de la II Guerra Mundial? No, galifardeus, no. En Wally també ha perdut la innocència i prefereix passar l’estona amb dues lesbianes d’un bordell metropolità. Gràcies, món.

dilluns, 6 d’abril de 2009

Jo només m'alimento amb mesura


Com que cada persona és un mon el gènere humà presenta una miríade de punts de vista personals i intransferibles amb els quals provem de comprendre les lleis i els fenòmens del Cosmos. Un exemple. Com podem saber que ja han arribat les vacances de Setmana Santa? Doncs cadascú escombrarà el seu entorn amb la mirada i en traurà conclusions pròpies. Hi haurà gent per qui l’evidència definitiva sigui la profusió d’andalusos pecadors que li canten saetas a la verge tot lluint una trempera de dos pams. Probablement algú es cerciorarà de l’arribada del període vacacional en topar-se amb la corrua de canalla amfetamínica amenaçant als vianants amb palmons de metre i mig (nota mental: a quin imbècil se li acudí entregar armes blanques a la generació d’adolfhitlers que ens segueix, eh?). Però jo tinc un mètode si cap encara més infalible per caçar l’instant precís en que comença la Setmana Santa: la caterva de guiris i guiris i guiris que embruten els nostres carrers i les nostres tradicions i les nostres filles.

A mi això dels carrers en realitat me la pela. Que els netegin els de BCNeta, que son tots una colla d’expresidiaris sense estudis. I lo de les nenes també m’és igual, que en realitat són tan marranes desprès dels 10 anys que probablement qui surti escaldat de l’assumpte sigui el guiri. Però això de les tradicions sí que em fot, i de sobremanera. Perquè jo sóc home de natural seré i conciliador, però si em toquen el més sagrat puc començar a bufar com un esquizofrènic dins d’una olla a pressió. Que es pixin al carrer i es follin a les verges de la tribu, però que deixin estar l’allioli.


Hom sap que la forma més notòria de mostrar la pròpia vulgaritat és lluir un excès de luxe. Probablement si vius a una chabola i els diumenges et vesteixes amb xandall Adidash et pensaràs que el non plus ultra del bon gust és passejar-se per Diagonal Mar mentre et menges un bocata de llagosta arrebossada amb caviar mig embolicat amb paper d’alumini treballat a Tiffany’s. Mal fet: el bon gust es troba en l’austeritat i en l’elegància, en aquell complement cabalment escollit que realça el conjunt però que ni eclipsa ni és eclipsat per la resta. L’allioli, amics meus, és aquest complement. És una menja de personalitat forta, capriciosa com una vella diva cinematogràfica, egoista i amoral con una divinitat grecorromana. A l’allioli no li importa la humanitat, i hom sap que la indiferència és la quina essència del menyspreu. Per aquesta raó la caça de l’allioli és una de les activitats més nobles de l’esperit humà, aquella que atorga al gourmet ànima de caçador siberià. Perquè l’allioli converteix la gastronomia en alquímia. Però una alquímia en la que només tens dues opcions: els llorers del gust cesari o un infern de dolors estomacals.

Per això, amics, per això odio tant als putos guiris que es pensen que estan per damunt del bé i del mal quan es relacionen amb la nostra gastronomia. Són incapaços d’entendre el valor de l’allioli, les seves propietats i la seva amenaça. Per això tu et passeges un diumenge qualsevol per un bar de tapes i veus com els guiris malparits suquen fuets sencers dins plàteres d’allioli; com esfonsen culleres generoses dins bols d’allioli per extreure'n copioses muntanyes de salsa que s’entaforen dins la boca tal que fos iogurt; com es munten zigurats amb torrades, ceba cuita, escalivada i quantitats indecents d’allioli coronant l’aberració. L’única cosa que em satisfà de tot plegat és que la cremor d’estómac dues hores desprès de menjar serà tan colossal que ni Superman amb una tassa de súpercamamilla podrà fer-hi res al respecte. Mala sort. Els negres del Bronx no són els únics que saben defensar-se quan ofenen la seva cultura.
I fins aquí l’arenga d’avui, amics. En el pròxim post us contaré la història aquella d’un cop que una senyoreta em va menjar la polla i al final ni era senyoreta ni tan sols persona humana. Bones vacances.

diumenge, 5 d’abril de 2009

Jo només faig una breu reflexió dominical

El que més detesto de la primavera és que França encara existeix.


dijous, 2 d’abril de 2009

Jo només camino per la cara fosca dels 90

Ahir us parlava de la meva nova afició per la basuroarqueologia musical dels 90. No en trec benefici, no em fa crèixer intel·lectualment, no conec persones interessants, no m'en puc vanagloriar ni ho puc posar al currículum. Igual que el Saura amb la Conselleria d'Interior. Però tornem al tema. No penseu que Andrés Iniesta fa la pinta d'acabar desfassadíssim amb un sol cubata? Reflexionem-hi. I tornem al tema. Avui per avui la meva llista de cançons ja puja fins un total de 50, encara que no he descartat glòries estiuenques estatals com DJ Kun, Rebeca, Proyecto Uno i Viceversa. És jugar brut, ho sé. La qüestió és que no publicaré la llista sencera fins d'aquí un temps per la senzilla raó de que ens trobem en temps d'indigència intel·lectual i no cremaré tot el material en un sol post quan en puc exprimir fins tres o quatre. De totes maneres, aprofito per penjar l'anunci: es busquen ànimes caritatives que m'ajudin a completar la llista. Recordeu, cançons infames dels 90. Als comentaris.



Penseu que Sebastian és un nom gay? Doncs què em dirieu de Sin with Sebastian? Shut up (and sleep with me) fou un de tants temes devorats per la bèstia negra del bakalao. Paradoxal, perquè si molts d'aquests jóvenes nacionales s'haguessin topat amb el bo d'en Sebastian probablement no haguessin dubtat en regalar-li una sonrisa del payaso. Una última referència: la cançó fou el principal reclam de l'infaust Makina Total 8. Traca.





Jo en conec més d'un que ha patit una crisi d'identitat sexual amb els germans Hanson. La confussió adolescent i l'ímpetu de la primavera sexual provocaren que més d'un vedell es tustés la cigala a base de bé mirant el vídeo d'aquestes noietes del nord. Quina desil·lusió quan a l'hora d'intercambiar material onanístic no pornogràfic amb el col·lega aquest advertia que te l'havies cascat amb un trio d'espases i no de trèbols. La cosa pintava bastos. Al marge d'aquesta digressió no biogràfica aprofito per recomanar aquest vitalista moment de la història del mainstream pop. La inserció del vídeoclip està restringida: us deixo amb aquest directe de l'època.




Com una cançó pot tenir una tornada de qualitat inversament proporcional a la de la resta del tema? La resposta la tenim a Who let de dogs out dels broders The Baha Men. Un cant a les hormones fòra de control, una oda al cànid intern que lladra dins cada home. Molta gent pensa que convé començar una nit de caçera amb aquest himne. Mal fet: un 93% dels que ho fan acaben follant-se una puta de carretera entre quatre. Mamades per torns al seient del davant i cap a casa. Qui ha deixat sortir als gossos?

dimecres, 1 d’abril de 2009

Jo només bussejo per les clavegueres

Hi ha molt d'ignorant que s'arrosega indolentment pel món demanant l'extradició dels anys 80. Musicalment, una vergonya, diuen. Basura pura, els anys 80. La dècada en que Tom Waits pareix Rain Dogs o Swordfishtrombones, en que neixen i moren grups com Orange Juice, The Birthday Party o Joy Division, en que el punk encara tenia molt a dir amb Dead Kennedys o Kortatu. Quina merda tot plegat. Aquests que rajen dels 80 són gent que ho miren tot amb l'ull del cul i els hi sembla que tot és merda.
Paradoxalment, aquests idiotes no dubtaran en preconitzar les virtuts musicals dels anys 90. I a mi em fot ràbia perquè sembla que el personal es pensi que als anys 90 només hi havia Pearl Jam, Pulp i Radiohead. No, amics, no. Us contaré que vaig fer ahir a la nit, concretament de 24.00 a 2.00: fer una llista amb les clavegueres musicals dels anys 90. I el terme clavegueres no podria ser més contradictori, perquè les misèries que vaig llistar no podrien haver sonat més a les ràdios i discoteques. No us passaré la llista perquè sóc avar i orgullós, però us deixaré una advertència: algú recorda Vengaboys? Espero que no.