Jo només salvo los siluros

M’avisen que per Facebook corre un vídeo gravat al tram de l’Ebre que passa per Flix on se veu una llúdriga devorant un sirulo en qüestió de segons, pim pam cap a dins del pap. Als comentaris me trobo amb tot de germans rednecks sudistes animant acarnissadament lo rosegador com si allò fos una lluita de gossos clandestina als suburbis de Nou Mèxic. Me’ls imagino ballant i saltant, amb ulls vidriosos i bitllets a la mà, celebrant l'atàvic ritual de mort acompanyats pel so d’una gralla tiruriiii tiruraaaaa. Per què estan tant contents? Bé, us posaré en situació. A mitjans anys 70 un alemany va pensar que seria una bona boníssima reputamentbona idea introduir este peix provinent de l’Europa Central a Mequinensa, on passava les vacances pescant al riu uns peixets de pixarrí petits com la seua polla morta de jubilat kartoffen. Ja sabeu que quan un alemany té una idea fixa acostuma a fotre cul enlaire tot allò i tots aquells que l’envolten, oh sí. I així va ser. En poc temps Die Siluren se va escampar Ebre avall i se va convertir en lo depredador alfa perquè lo molt malparit menja com un afaram i pot arribar a fotre més de dos metres de llarg. Als locals mai los ha fet puta gràcia que la corona fluvial reposés sobre lo cap llefiscós d’este monstre alemany. Era una qüestió d’identitat territorial. Vés, com si los animals n’entenguessin de nacionalitats. La llúdriga, en canvi, se tracta d’un mamífer que anys enrere va desaparèixer de la zona. Sembla simpàtica. És peludeta. Si la toques t’arranca dos o tres dits però per sort és molt ràpida i la seua potencialitat de mort contra los humans passa més-o-menys desapercebuda. Per la gent este animal mític simbolitza l’essència perduda de l’ecosistema ebrenc. Per això acullen amb aplaudiments l’agressiu retorn de la llúdriga, que foragita a queixalades lo sirulo. Nyam. Torna lo fill pròdig. Nyam. Marxa l’espècia invasora. Nyam. Com Ulisses quan arriba a casa i mata los pretendents que s’han volgut follar Penélope durant la seua absència. Se tracta d’un argument mític disfressat de veritat científica.

Per començar, la espècie invasora que més mal ha fet a l’Ebre han estat (redoble de tambors) los putos humans. Sí, sé que esta és una veritat trivial, com d’adolescent flipant-ho molt fort quan veu per primer cop “Lo Club de la lluita”, però sempre convé recordar-la. La humanitat és la que més ha emmerdat l’ecosistema ebrenc, i si de debò tant us importa, m’agradaria veure quina cara fotríeu si ara entrés una ràtzia de llúdrigues a casa vostra i xuclés los intestins als vostres fills com si fossin espaguetis i defequessin sobre lo vostre ordinador, just ara que s’estava a punt de baixar l’últim episodi de “True Detective” en HD. Perquè això és lo que mereixen segons la vostra lògica de fonamentalistes naturalistes pseudo-ecofeixistes. En segon lloc, la llúdriga també va ser en algun moment una espècie invasora. Un bon dia va arribar i se va imposar sobre alguns dels elements que formaven l’ecosistema precedent. Benvinguts al món real. Això no és una puta pel·lícula de Disney. Perquè així funcionen les coses a la Natura. A no ser, clar, que creieu en algun mena de disseny intel·ligent diví que se va encarregar de bastir un ordre originari i pur que los humans mos dediquem a destarotar. Però si de debò sou lliures del pecat de la religió, llavors cometeu la supèrbia especista de fixar arbitràriament quin dels punts en l’evolució de l’ecosistema és l’autèntic, i determinar quins animals, plantes, pedres, etc. l’han de conformar. Tot justet podeu pensar com a persones i ja intenteu jugar a ser Déu. Ai. La Naturalesa canvia. Este és lo seu motor. La mania de fixar-la com si fos un museu és pròpia dels humans. No crec en les bondats intrínseques del Progrés, però tampoc en les de les essències perdudes. Probablement a l’Ebre vivíem més feliços quan no hi havia electricitat i traginàvem carbó amb llaüts arrossegats per matxos camí de sirga amunt camí de sirga avall mentre mastegàvem tabac de rostoll. Probablement. Però este no és lo món en lo que mos hem criat la majoria. Lo que mos ha cisellat la identitat han estat les fàbriques i les nuclears arrelades a la terra àrida, los pagesos ruixant les collites amb pesticides que te farien sortir tres tumors al cap si los oloressis. No volen preservar res. Només guanyar més pasta i augmentar la producció.

Als poetes de poble los encanta fer-se palles amb la identitat perduda. Però és que ja està perduda. De debò. Perduda. No mos identifica. M’agradaria veure’ls a primers de segle escrivint versos després d’una jornada de 14 hores recollint aulives, això si és que, a pesar de a falta de recursos mèdics, haguessin sobreviscut al part, a diferència dels seus cinc anteriors germans. L’essència se pot reproduir, però no se pot recuperar i molt menys fixar-la. És per això que l’odiat sirulo representa aquesta revolucionària consciència anti-bucòlica, sempre canviant. És l’únic símbol genuïnament actual del tram final de l’Ebre perquè mos deslliga d’un passat fal·laç que no se correspon a la realitat del moment. Per això quan veig esta lluita perduda entre mamífer i peix, jo vaig amb lo puto siluro. Que la follin, a la llúdriga. Jo aposto tota la pasta per tu, boja anormalitat nazi de dos metres i bigotis llargs. L’aposto, però sé que perdràs. Perquè has de perdre. Esta és la lliçó que mos has de donar. Perquè tu, oh, sirulo, ets lo canvi. Però no pateixis. Perquè algun dia, esta llúdriga que t’assassina, també recularà i fins i tot serà exterminada. Igual que tots naltres. Per sort. I llavors potser tornarà a ser lo teu moment, amic sirulo, si és que hi ha moments de ningú.

Jo només sóc un modernet de merda

L'onze de març del 2004 una bomba va esclatar dins d'un tren de la madrilenya estació d'Atocha. No ho recordo com un dia especialment funest, sinó més aviat festiu, ja que em trobava a la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona. Érem joves i odiàvem als espanyols. Molts de nosaltres, de fet, vam deixar de creure amb ETA quan ens vam assabentar que no havia estat l'autora de l'atemptat.

Justament avui, deu anys després, un onze de març, però de 2014, els Mishima estrenen cançó, Els Amics de les Arts estrenen videoclip, i el Modernet de Merda estrena llibre. Si seguim aquesta pauta de calamitats que ens colpegen amb més força cada dècada, pel 2024 només podem esperar una cosa: l'Apocalipsi.

No m'entretindré en els grups de pop català esmentats. Ja els he dedicat prou tinta. En canvi, sí que em delectaré amb el meu bon amic Modernet de Merda, l'única persona a la que he bloquejat a Twitter en tota la meva vida.

El Modernet usa com a avatar la imatge veieu aquí dalt. Començà com una paròdia a Twitter del fenòmen hipster a Barcelona. Amb el temps ha aconseguit una gran popularitat a la xarxa, una secció al diari Ara i muntar saraus juntament amb marques com Moritz. Els seus trucs són ben visibles. Bromes formulàries amb quatre referents de la vida cultural i l'oci barcelonins, expressions angleses, i alguns hàbits que en algun moment han format part del món hipster.

"M'acaben de cobrar mig sou de dissenyador gràfic per un primer plat. Era tofu grec amb Dalsy casolà (sense farmacèutiques). S'ho valia."

"He estat fent un recompte ràpid i juraria que a Catalunya ja hi ha més festivals musicals d'estiu que habitants."

"Estrella Damm fent un anunci en defensa de la cultura sense incloure-hi ni Gemma Ruiz ni la seva moda. #FAIL #shame"

"Visc amb la por que al Verdi projectin l'última pel·lícula de Torrente si un sol espectador ho demana."

Tot això barrejat amb gracietes sobre temes d'actualitat política, un recurs humorístic inocu però molt eficient.

"A les 13:21h m'han convidat a un concert de Dani Martín per demà i a les 13:23h se m'ha trencat el fèmur."

De tant en tant fot algun tuit amb demagògia independentista, que sempre va molt bé per guanyar followers sense cap mena de criteri.

"Marxo a fer la migdiada. Enviado desde mi iPhone pagado por Extremadura."

I xupa la polla a Moritz, que el tio ja sap que, tot i que no en tenen un pèl, de moderns, la seva política publicitària està enfocada a pagar festetes com la dels 10.000 Modernets.

Des que el vaig bloquejar, de tant en tant entro al compte del Modernet de Merda, perquè he de confessar que m'ha fet riure molt. El tio segueix, erre que erre, presentant els Manel com un grup propi dels hipsters, quan ja al primer disc la seva audiència va explotar i els escoltava des de ta iaia al teu amic de la CUP. També continua obsessionat amb presentar els gintònics com la quintaessència líquida de la modernor. Per desgràcia, ja fot ANYS que fins i tot als snack-bars més cutres de Lleida t'ofereixen carta de gintònics barrejats amb ingredients exòtics com ortigues, claus rovellats amb el tètanus i cabells del Jordi Basté. No menys ridícules són les seves bromes amb Apple ja que, precisament, l'èxit d'aquesta empresa al segle XXI ha estat sortir del mercat especialitzat per arribar massivament al consumidor de classe mitjana. No oblidem, per cert, el tema de les ulleres de pasta. Sisplau. Sortiu al carrer i apunteu quants dels que les porten us semblen moderns. I recordo un moment especialment hil·larant, extret d'un article del diari Ara, en el que el tio deia que els modernets, a l'estiu, el que fan és anar a les terrasses dels bars.

I QUI NO HI VA, PUTO SUBNORMAL?

I QUI NO HI VA?

La única puta gràcia del Modernet és constatar la seva total ignorància del fenomen hipster. És com quan el teu tiet, el dia de Nadal, amb la sisena copa, després d'haver pontificat sobre política nacional i internacional, els últims avenços de les indústries automobilística i de telefonia mòbil, la joventut d'avui dia, les diferències entre homes i dones, la estupidesa de la “vida sana” i les millores que podrien optimitzar el funcionament del Sincrotó ALBA, de cop es gira cap a tu amb la cara suada i els ulls migs tancats, fot un glop de la copa, mostra un somriure tou i burleta i et diu “Escolta, tu ets un Hitlers d'aquests que hi ha a Barcelona, no? Un tio moderno” per encetar una anàlisi antropològica basada en prejudicis, complexes i una manca absoluta d'interès en la matèria.

El fenomen hipster no conforma cap mena de subcultura estable. Allò que els defineix és un nus on conflueixen diverses corrents i que evoluciona segons les despietades i bulímiques necessitats de què s'alimenta la moda en ple segle XXI, que molt sàviament ha après a dominar les forces invisibles que connecten el mainstream amb l'underground. La línia de força que mou el fenomen hipster és la ràpida acceptació i posterior oblit de símbols, actituds, gustos i productes culturals.

Per això el Modernet de Merda és tan nociu. El paio s'aferra a uns referents totalment desactualitzats per fixar una visió estereotipada i escleròtica del hipster, una figura que, com hem dit, es defineix precisament per la seva mobilitat. Evidentment, aquesta análisi implica un esforç mental massa sever pel Modernet, a qui potser li convindria deixar de fer-se palles davant l'ordinador i sortir una mica al carrer per opinar amb propietat. O llegir, que diuen que també va bé.

La visió del hipster que ofereix el Modernet és reconfortant. A través d'un humor basat en tòpics redueix la complexitat del fenomen. Aquesta figura és ideal pels col·laboradors del programa Divendres, pels opinadors del diari Ara o pels magazins de Catalunya Ràdio. L'establishment de l'entreteniment català l'ha abraçat perquè la seva visió simplista del hipster fa creure a l'audiència que han comprès un dels càncers socials més nocius i enrevessats, que t'exigeix una revisió constant per no perdre de vista la metàstasi cultural que produeix. El vell truc dels mitjans de comunicació catalans. Vendre escombraria amb un vernís d'intel·lectualitat.

Per acabar, no podem oblidar que l'alegria amb la qual ha estat rebut el Modernet de Merda a al cultura catalana és, precisament, per aquesta obsessió a atribuir pedigrí hipster a coses com els Manel, el llibre del Miki Esparbé, la Time Out Barcelona o la Bibiana Ballbè. Tots ells figures que horroritzarien a la punta de llança del hipsterisme. Però la cultura en català, que ha viscut acomplexada i rodejada d'acusacions de provincianisme, necessita reafirmarse amb aquesta mena de simulacre de modernor. En el Modernet han trobat al personatge perfecte per mantenir aquesta farsa. És un fals crític. Una oposició comprada. El bufó a sou que mai li dirà a l'emperador que va despullat. El Modernet de Merda farà humor, però mai crítica. No qüestionarà els prejudicis de la seva audiència: els refermarà. 

Jo només sóc un home

Els homes estan plorant. Vosaltres no ho sabeu, perquè un home mai vessaria llàgrimes en públic. Però si una nit us perdeu al cor inhòspit i foscant de la Natura, allà on els de ciutat van a contemplar les estrelles i els de camp van a follar-se les ovelles (indret al que ells es refereixen com “la plaça del poble”), podreu escoltar els ecos llunyans de les llàgrimes dels homes esclatant al terra igual que els collons castrats del pare Cronos.

Per descomptat, no em refereixo a qualsevol mena d'home. A aquestes alçades de la postmodernitat els jous que collaven la identitat masculina s'han aixecat i podem trobar homes que s'abillen amb polos de color rosa, homes que s'asseuen a la tassa del vàter encara que només vulguin pixar, i fins i tot homes que xisclen histèricament “nosaltres ejaculem, nosaltres els matem” a les manifestacions proavortistes perquè consideren que el patriarcat també els oprimeix a ells.

Aquesta mena d'homes no són els que somiquen d'amagat, tapant-se la boca amb les seves poderoses mans per ofegar el seu lament mentres les llàgrimes els dibuixen afluents salats entre pèls de la barba. Es tracta d'un altre tipus d'home, l'home primordial, aquell que a l'alba dels temps, quan els humans corrien emparracats i amb els genitals penjant, acoquinats per la facilitat amb que la Naturalesa i els seus esbirros (bèsties, malalties, fenòmens metereològics) delmaven els de la seva mena, decidí subjugar els seus iguals per unir-los contra els perills que els sotjaven. La societat escollida fou el patriarcat, al seu tron s'hi assegué un home fort, inclement, sofert i autoritari: l'HOME VIRIL.

Els líders primigenis de la humanitat només volien ordre. A qualsevol preu. Ordre per desenvolupar la tecnologia, amb la que exprimirien i esclavitzarien el planeta, i ordre per instituir les estructures socials que els permetrien reproduir-se bulímicament i ensenyorir-se així del planeta per pura pressió numèrica. Què buscava amb tot això l'home primordial? Dominar la cruel Natura i acabar amb la seva amenaça d'una vegada per totes. Evidentment, l'acompliment d'aquesta venjança comportaria anorrear de la mateixa humanitat, però això a l'home primordial li portava fluixa. Prou feina tenia a sacrificar les seves energies per mantenir la díscola humanitat conjurada en aquesta lluita autodestructiva.

Avui dia, la victòria està encarrilada. Li hem fotut un sis a zero a la Natura i ens trobem ja al temps de descompte. El pes de les nostres ciutats clivellen en mil fragments la terra eixorca que les sustenta i els afona contra el magma fins que la pressió el fa brollar de volcans exangües, inactius des de fa eons, que desperten per vomitar, amb la violència espasmòdica d'un moribund, glopades de lava sobre cercles d'espècies senceres d'animals que s'hi han reunit per cometre un suïcidi ritual, avergonyits davant la supremacia humana.

Però l'home l'home viril, en lloc de gaudir de reconeixement i d'un plàcid repòs en aquests minuts finals abans de la desaparició, observa impotent com la seva tasca i els seus valors són qüestionats arreu. Antipsiquiatres, activistes queer, experts en Estudis Culturals, anarcoprimitivistes, crudivegans, entusiastes del polimamor, mestres Waldorf o pèl-rojos el consideren l'origen de tots els mals del món. I les feministes, que abans només demanar reivindicacions de nyigui-nyogui com ara treballar, votar o el canal Divinity, ara exigeixen follar-se l'home viril pel cul amb un strap-on gros com una bitlla mentre li tallen els genitals amb un punyal sacrificial de sacerdotissa de Pacha Mama. I després us estranya que plori com una ànima en pena, el pobre.

Al segle XXI sempre trobaràs algú disposat a defensar els drets del col·lectiu de Transexuals Albins Celíacs Palestins Pro-etarres amb Llavi Leporí i Transtorn Múltiple de la Personalitat, però ningú es pronunciarà a favor de l'home viril, aquell fill de l'home primordial. Però ells també són persones. Amb sentiments. Sentiments una mica de merda, és veritat. Però els hem de respectar! Per això plantejo un seguit de recomanacions perquè aquesta mena d'home, a qui tant li hem d'agrair, pugui viure en harmonia amb la seva essència en una societat a la que ara ha de demanar perdó per existir.

Com s'ha d'alimentar un home viril en el context actual? Tradicionalment, qui li ha facilitat els àpats ha estat una cuinera. I remarco el sufix femení, perquè una cuinera és una persona que, senzillament, cuina, i un cuiner és una persona que aconsegueix prestigi i reconeixement gràcies a la cuina. Un home viril no pot menjar cap plat preparat per un altre home, viril o no, perquè això implicaria admetre que un altre subjecte masculí és millor que ell en un altre àmbit, encara que aquest sigui la cuina, activitat en la que, segons la seva idiosincràsia, no hauria d'excel·lir. Però és que l'home viril pateix aquesta pulsió competitiva i totalitzadora. Ha de ser el millor fins i tot en allò que hauria de ser el pitjor. Veieu com són unes ànimes torturades dignes de compassió?

Com ja hem comentat, les dones modernes, i sobretot les postmodernes, odien l'home viril. No s'en poden fiar un pèl (del pit) de cap d'elles. Si deixen el dinar a les urpes d'aquestes bruixes, no dubtaran a barrejar-hi Minoxidil o qualsevol d'aquests diabòlics liniments contra la calvície que fan que et caigui la polla a trossos i el cabell a doble velocitat del normal. L'home viril ha de cuinar per si mateix. No pot posar-se a la boca res que hagin tocat unes mans que no siguin les seves. La vida és lluita. Després de tu, només hi ha rivals i enemics.

Llavors què menjarà, aquesta pobra criatura? Per un d'aquells incomprensibles atzars culturals, res es considera més viril que afartar-se amb un bistec immòbil i socarrimat, extret d'una vaqueta inofensiva esclavitzada a una granja industrial amb més mecanismes de seguretat que Auschwitz i el Pentàgon junts, on els animals són embotits amb antibiòtics a granel, no sigui cas que alguna bacterieta sobrevisqui i li provoqui un constipat al nostre mascle. Si l'home primordial, aquell que fundà la virilitat, observés com aquells subjectes acutals amb els quals forma una unitat metafísica en l'espai i el temps es vanta perquè es menja un puto bistec, l'ofegaria amb les seves pròpies mans, el clavaria a la seva polla erecta i li donaria voltes sobre una foguera mentre li estripa el cos i aboca els bocins xops de sang bullent dins la seva gorja.

Aquest no és, però, l'únic motiu pel qual un home viril no ha de menjar bistecs. Ha d'evitar-ho, principalment, perquè aquesta mena de pitança comporta un cert gaudi estètic. Sensacions plaents estremeixen la seva boca quan un tros de carn s'hi arrofrega com una gata en zel. Atribuir a una activitat tan pragmàtica com la nodrició unes peculiaritats estètiques és un comportament frívol digne de dones, artistes i homosexuals, alguns dels grans enemics contra els que es perfila l'home viril. Per això, l'únic que ha de menjar és tofu cru. El tofu és insípid. Només els estetes decadents més eixelebrats, com ara els sommeliers, poden arribar a trobar-hi algun plaer quan el tasten. Gràcies a aquesta no-particularitat del tofu, l'home viril pot alimentar-se en consonància amb la seva brutal i seca essència.

A part de nodrir-se, aquesta criatura empestada també ha de treballar. Els diners no cauen del cel, a no ser que el jet privat de Bono d'U2 exploti quan passa per sobre teu tornant d'una marató benèfica a favor de l'erradicació de la malària a les Terres de l'Ebre. Però no fem bromes de mal gust. Prou problema tenen amb la malària a les Terres de l'Ebre com perquè anem fent conyetes sobre que Bono pot visitar-los qualsevol dia.

Hi ha una cosa que l'home viril sap fer molt bé. Una pràctica que porta esmolant des que s'empescà la societat patriarcal: torturar a les dones, exercir poder sobre els seus cossos i ordenar-los executar accions ridícules. La feina que li permet sublimar aquestes pulsions en la societat actual és ben clara: monitor de Zumba. A més, se li permet udolar “MÁS CAÑA, PERRAS” i encara li riuran les gràcies.

L'home viril també necessita alguna mena d'oci. Però, com ja hem assenyalat, és una criatura completament refractària al plaer. La seva identitat tremola cada cop que s'ho passa mínimament bé. L'únic gaudi que pot acceptar és el d'una activitat agressivament competitiva on la victòria i, per tant, el plaer associat a ella, quedin ajornats de forma perpètua. El temple on podrà dur-la a terme no és cap altre que un gimnàs, on el seu cos serà sotmès a inclements sessions d'exercicis per superar en musculatura al de la resta de mascles que l'envolten, els físics dels quals odiarà i envejarà a la vegada. Perquè l'home viril només es sent lliure per gaudir quan el plaer va associat a la comprovació que és el tio que és capaç de suportar una major quantitat de dolor físic. Així de sonat està, el nostre amic.

No obstant això, també pot iniciar absurdes competicions en les que pretengui sobresortir per la seva tolerància al dolor espiritual. Per fer-ho, l'home viril es convertirà en tot un expert en un denostat gènere cinematogràfic que representa el contrari dels seus valors i mode de vida: la comèdia romàntica. Visionarà obsessivament totes les pel·lícules de Julia Roberts, Hugh Grant o Jennifer Aniston, se n'aprendrà tots els diàlegs i dades tècniques per demostrar, en tertúlies amb altres homes virils consistents a escopir trivialitats cinematogràfiques sense interès, que ell en domina més que ningú, de comèdia romàntica, perquè ha estat capaç de memoritzar tota aquesta morralla a pesar del profund dolor psíquic que li provoca.

I arribem al tema important: el sexe. Per l'home viril, sempre ha estat motiu de secreta vergonya la seva dependència del cos femení per excitar-se. Mai ha estat capaç de resoldre la contradicció que naix del fet que aquelles bledes assolellades a les que ha menyspreat discursivament per poder esclavitzar-les tenen la clau perquè la seva pistoleta es posi bellugona i comenci a fer petarrells fins que aconsegueixi dir “papa” o “mama” (prengui nota d'aquesta metàfora de cara a futurs premis, senyor Nobel).

Però, clar, realitzar un doble salt mortal i pretendre que un altre mascle, un altre competidor, sigui el que el posa calent és gairebé igual d'ignomiós. Afortunadament, les noves tecnologies li permeten complir les seves fantasies narcicistes. Per l'home viril actual, el sexe es reduirà a posar-se davant de l'ordinador, endollar la webcam i excitar-se mentre es mira a si mateix masturbant-se. Quan acabi, s'escorrerà contra la pantalla i gotellams de llefa regalimaran per la pantalla emulant les llàgrimes que es precipiten per la seva cara. Els espermatozous moriran amb la calor del monitor, i amb ells moriran també les possibilitats que l'estirp de l'home viril es perpetui. Llavors, potser necessitarà sortir i contemplar com el món que ha creat s'afona a poc a poc. Potser encara no és tard per abandonar la soledat, canviar d'actitud i aconseguir una mica de calor i comprensió. Agafarà la porta i, quan estigui a punt d'obrir-la, s'adonarà que abans de sortir de casa necessita sortir de l'armari.

Jo només sóc un addicte a les calçotades

Hi ha una cosa que us agrada molt als catalans: les calçotades. Bé, hi ha diverses coses que us agraden molt, als catalans, i probablement les calçotades no són, ni de lluny, una de les més representatives. Però m'agrada començar els articles amb una hòstia de demagògia pura a la cara del lector. Per avisar-lo del pa que s'hi cou, a casa meva.

Si vius a Catalunya, quan arriba febrer ja pots agafar l'agenda i calar-li foc, perquè tots els putos caps de setmana els tindràs ocupats amb una calçotada o dues. De fet, a alguns pobles del Principat el febrer i el març tenen, per llei, tots els caps de setmana de tres dies, a fi que els vilatans disposin de temps suficient per cel·lebrar totes les calçotades que reclamen els diversos imperatius socials. N'has d'organitzar una amb els de la feina, una amb els teus amics, una altra amb els amics de la teva parella, una amb els de l'equip de futbol, una amb els companys de la universitat, una amb la família, una amb els amics d'infància, una amb els del club de lectura nudista, una amb els de l'Associació d'Amics d'Israel i fins i tot una calçotada anarko-vegan-queer amb els de l'assamblea popular del barri. Podria estar-me fins demà ennumerant molts altres grups, cadascun dels quals t'exigeix una calçotada pròpia, però és tard i vol ploure. És cert que podríeu organitzar una macro-calçotada amb centenars de persones, però vosaltres sou catalans, no andalusos o gitanos. No podeu barrejar els vostres diversos cercles socials. Hi ha en joc la identitat.

Durant dos mesos entres en una espiral insensata i voraç de calçotades que ocupen tot el teu temps. La teva vida consisteix a ser devorat per un grup de whatsapp bullent on es planifiquen i executen les compres d'àpats goliards per a més de 20 persones, conduir el cotxe cap a cases rurals o merenderos perduts per aquests móns de Déu, perseguir a la gent perquè paguin els deutes, endrapar com si fos el dia abans d'una guerra, beure per suportar les eternes hores d'infern social, escoltar i riure les mateixes opinions i gracietes de tertulià sobre l'actualitat política, magnificar cada cop amb més mandra els pàl·lids progressos laborals i emocionals que has aconseguit des de l'última trobada i fingir que t'interessen i et creus els dels altres, lluitar durant tota la setmana contra els dolors estomacals per poder estar fresc el dissabte següent i suportar una humiliació pública de fotos compartides al Facebook on apareixes més calb i borratxo que mai, però amb una pitet descomunal i la boca empastifada del que sembla ser, a primer cop d'ull, merda.

Però quan per fi arriba el final d'aquesta marató socio-gastronòmica, no és la placidesa la que et dóna la benvinguda, sinó una mena d'inquietud existencial que et rosega, com si ara que has recuperat el control de la teva vida no sabessis què collons fer amb ella. Panteixant, amb els ulls afonats, la panxa palpitant i encesa, devastada per cruels digestions, i l'esperit derrotat pel feixuc pes de tribulacions misantropes i nihilistes, et quedes anxovat a casa tot el cap de setmana, sense llum, amb les persianes tancades a pesar dels fètids gasos que s'escolen pel teu cul i podreixen la cambra. Estàs perdut. Estàs desorientat. Odies a tothom, sobretot a tu mateix. No trobes sentit a res.  T'has acostumat a ser un engranatge d'aquell mecanisme diví anomenat "època de calçotades". La llibertat et sembla un càstig i finalment et talles les venes a la banyera. El nombre més alt de suïcidis a Catalunya es produeix entre finals de març i principis d'abril, quan s'acaben les calçotades. És una dada ben coneguda, però els diaris no ho diuen mai per culpa de la pèrfida Unió de Pagesos.

Els ingredients essencials d'una calçotada són els calçots, la salsa romesco, carn diversa, pa de pagès, graelles, material per fer foc, papers de diari i, sobretot, cocaïna. Els propòsits de la ingesta d'aquesta droga són dos. El primer, desfermar una loquacitat absurda per poder xerrar durant hores amb gent a la que odies en secret. I el segon, però no menys important, perdre l'apetit, un dels efectes secundaris menys comentats de la farlopa, però que en aquest cas ens ajudarà a mantenir-nos lluny de la temptació de menjar ni un sol calçot. NI UN DE SOL. No sóc el primer que assenyala amb un fil de bava penjant de la boca que l'Emperador va despullat, però no per això em privaré d'assegurar, foll com un profeta que baixa de la muntanya després de parlar amb Déu, que el calçot tan sols és una mena de ceba llarga que no té gust, només regust. Però un regust que, a més, és atroç. En poques ocasions el xovinisme català rellueix amb tanta força com amb la defensa dels calçots.

És molt habitual escoltar com els saberuts pontifiquen que la gràcia d'aquesta verdura és, precisament, la salsa romesco. Com que sembla ser que una puta ceba de pam no és prou indigesta, algú va tenir la idea de maridar-la amb una salsa que compta entre els seus ingredients l'all cru, el pa fregit, el bitxo i una mena de pebrots anomenats nyores. El que es mereix l'inventor d'aquest disbarat és que els déus li conceideixin la immortalitat i l'obliguin a passar l'eternitat al cim del Canigó, lligat en pilotes a un pal. Allí, una àliga majestuosa li introduïrà a la boca trossos de pa sucats en salsa romesco fins que la digestió li faci explotar la panxa. Llavors, quan el dolor s'escampi pel seu cos, les mans invisibles dels déus prendran l'escampall de sang i vísceres i guariran les ferides de l'home perquè l'àliga pugui repetir la tortura ad eternum.

Els calçots són una de les estafes més grans de Catalunya. El cas Palau o l'Estatut del 79 són foteses comparats amb el producte estrella de Valls, l'existència del qual justifica que el poble de l'Alt Camp sigui arrasat per un exèrcits de Transformers que es converteixen en tractors John Deere.

Sobre la costum de presumir de la capacitat d'engolir quantitats obscenes de calçots no m'hi pronunciaré. Perquè és una pràctica perillosa en la que moren molts catalans, privant-nos així d'individus amb actituds indesitjables que corrompen el nostre país. Higiene social. Tot correcte. Següent tema.

Les calçotades s'han de festejar sempre en ambients rurals. Alguns indrets de la ciutat també n'organitzen, però celebrar una calçotada a un restaurant és una heretgia pitjor que un tió amb barretina cagant cromos de la selecció espanyola per Nadal. Aconseguir un mas és fàcil si vius a les comarques lleidatanes o a les Terres de l'Ebre, perquè moltes famílies n'han heretat algun. Els gironins tampoc tenen massa complicacions perquè tots tenen algun amic neo-rural afincat a una casa de camp. Els que les passen més putes són els que viuen a les comarques barcelonines i alguns de les de Tarragona. Els que tenen possibles lloguen entre uns quants una caseta rural al Baix Emporda o la Selva i s'hi passen tot el cap de setmana. Els més modestos s'han de conformar amb els merenderos, espais amb barbacoes, taules i bancs, sovint gestionats per alguna empresa que lloga graelles i ven estris per fer foc. Si li dic merendero en lloc de berenador, com proposa l'Institut d'Estúpids Catalans, és perquè aquestes han estat, en les últimes dècades, zones d'esbarjo emminentment castellanoparlants. Berenador no és una paraula que s'usi habitualment en català.

No veureu la Time Out anunciant els millors berenadors del Vallès com si fos la moda a seguir desprès de les bodegues. No veureu cap berenador als anuncis d'Estrella Damm, amb noies en bikini i joves de ciutat sense samarreta amb les mans ennegrides i el pit suat rostint carn a la barbacoa. No veureu cap tuit gastro-reaccionari del Monzó recomanant aquell o altre berenador.

Des de fot dècades, els merenderos van ser un territori xarnego. Famílies d'obrers immigrants amb aquells fills que algun dia serien els primers de la nissaga a entrar a la universitat passaven els diumenges cremant pa i viandes a les barbacoes de vora la carretera mentre esperaven que pugés el parsimoniós ascensor social. Els últims anys, els merenderos han estat sovintejats pels quillos, els fills descarriats del bon xarnego pujolista, integrat i treballador, una canalla nihilo-hedonista que es passaria pel forro dels ous el immersió lingüística o la cultura de l'esforç si abans es dignés a fer l'esforç d'aprendre aquests conceptes. Però els amos i senyors dels merenderos no són els quillos. L'altre dia un conegut meu tornava d'una lumpen-calçotada a un merdendero i li vaig preguntar com havia anat. Ell em va respondre:

“Prou bé, però vam tardar la hòstia a coure tota la carn. Allò estava ple de sudaques”.

Sudaques és una paraula pejorativa molt estesa per referir-se als panxitos. Aquests nous immigrants han assaltat totes els espais de Catalunya on s'hi pugui organitzar un pícnic. Porten amb ells quantitats ingents carn, com si haguessis sacrificat i especejat el cadàver del mateix Quetzalcoatl. Bé, és una manera de parlar, perquè Quetzalcoatl és un déu amb plomes i a una barbacoa sudamericana només hi trobareu porc i vedella, mai pollastre, perquè saben que el pollastre només és tofu amb sentiments. La verdura, per descomptat, brilla per la seva absència. Nevi o plogui, faci sol o caiguin meteorits, famílies sudamericanes s'ajunten cada cap de setmana per endrapar i celebrar la vida en comunitat mentre els nens s'estomaquen, els adults cuinen i els altaveus dels cotxes vomiten lúbric regueton. A ells, per descomptat, els sua la polla el concepte de calçotada. I no marxaran del merdendero només perquè sigui l'època en què els catalans festegen aquest merdós simulacre de ritual de reafirmació de l'amistat conegut com a calçotada. No marxaran perquè no ho han de fer. Perquè el merendero és seu. Perquè mentre vosaltres us passeu el cap de setmana escarxofats a casa devorant sèries com si això us hagués de fer millor persona, o rebuscant a la Time Out el següent restaurant del que podreu presumir davant xusma amb una escala de valors igual de podrida que la vostra, o pagant quantitats insensates de diners a una discoteca per ballar unes cançons i fotre uns claus que demà no recordareu, els sudamericans trien els seus amics, el seu menjar i la seva música, i recuperen els espais que els catalans heu deixat abandonats. Així que quan torneu a un merendero, feu-ho amb el cap cot i demanant permís per respirar. No esteu a casa vosta. Sou hostes. Sigueu educats. I si s'ha de ballar regueton, es balla. No és pas més patètic que posar-se un pitet gegant per menjar-se una ceba sucada en salsa mentre fas una cara de coitus interruptus.

PS: Vull aclarir que amb el regueton hi tinc una relació d'amor purament intel·lectual. Jo sóc víctima d'una esquizofrènia emocional i política que em porta de la misantropia extrema amb tics totalitaris i de despotisme il·lustrat, a una mena de situacionisme humanista de caire anàrquic. Quan em trobo immers en aquesta segona fase puc llegir articles de Diagonal sobre el sant caos urbà de les ciutats llatinoamericanes o sobre l'explosió vitalista de la música dels seus guetos, i llavors tinc ganes de calar-me foc als peus i començar una conga que recorrerà el país per cremar-lo al pas del guaguancó. Però després, un mal dia, he d'agafar el puto metro i em sento obligat a respectar al puto subnormal que escolta regueton pel mòbil sense auriculars ni cap gest a la cara que indiqui que realment ho està disfrutant prou com per creure convenient que compartir-ho amb la resta dels passatgers és una missió divina que ens salvarà del gris tedi urbà. Llavors m'adono que el regueton és objectivament repulsiu. I que la teva llibertat comença on acaba la meva. I que les lleis això, i la mà dura allò altre, fins que m'adono que Hitler sembla Dumbo al meu costat. I torno a llegir Diagonal i Walt Whitman.

Jo només li torno a la mare Naturalesa allò que m'ha donat: mort, incomprensió i dolor

El cap de setmana passat succeí una cosa inaudita: molts barcelonins van capbussar-se a les platges de la seva ciutat. El fet insòlit no és que algun insensat es banyés en aquella escudella fecal i cancerígena en què es converteix la mar Mediterrània quan acarícia Barcelona. No és insòlit perquè els barcelonins són gent xovinista i adotzenada que li troba totes les putes gràcies a la seva ciutat i són capaços fins i tot de lloar aquella cigala de Mazinger Z que rep el nom de Torre Agbar. Per a ells, les aigües de Barcelona són tan cristal·lines que podries rentar-hi directament l’instrumental quirúrgic abans d’entrar al quiròfan per extirpar-li al Lleó de “Polseres Vermelles” el tumor cerebral o lo-que-sigui que li dóna aquella dicció embussada com de nen amb la Síndrome de Down fins al cul de vi del sindicat.

L’extraordinari del cas era que, tot i que el calendari marcava el final de l’octubre, a Barcelona i a la resta de Catalunya hi fotia un sol que badava les pedres. Els catalans van saltar al carrer en calça curta per fotre gatzara i aixecar-li el dit índex a la filla de puta de la tardor, aquella imitadora amb pretensions de l’hivern. Tota Catalunya es trobava pletòrica i rumbosa. Tota? No, tota no. Tota, el que és tota, DONCS NO.

Els putos hipis, que a l’estiu matarien un fill per torrar el seu cos pelut a les platges nudistes d’Eivissa, es queixaven de la insistent presència del Pare Sol. Per què els molestava? Doncs perquè és octubre i a octubre no és natural que faci aquesta calor.

No és natural.

Natural.

Ahà.

Natural.

Hmmm...

Natural, eh?

Natural, sí.

Això és.

Natural.

Natural, diuen.

Natural.

Perdoneu que us distregui, però és que no em puc concentrar mentre la Mare Naturalesa em menja la polla a dos galtes.

Quan algú em diu que alguna cosa “no és natural”, jo penso: DONCS MIRA, MILLOR. La Naturalesa no és xarop d’Àgave del Veritas i meditar en lloc de prendre medicaments perquè “hem d’ensenyar al cos a conviure a conviure amb la malaltia”. La Naturalesa no és equilibri, bonhomia i germanor, sinó éssers vius matant-se els uns als altres i obligant-se a evolucionar per superar a la resta o sobreviure a unes condicions climàtiques esquizofrèniques. La Naturalesa és Mort. La Naturalesa és una cega crueltat. El concepte ecosistema és una quimera. La lluita de classes és més plàcida que el puto ecosistema.

Algú us dirà que a la Naturalesa es produeixen aliances. I és cert, que se’n produeixen. Com la del puto ocell aquell que li neteja les dents al cocodril africà. Però aquí es produeix una trampa del llenguatge. No li “neteja” les dents. Devora els milers d’organismes que s’alimenten de les restes de menjar de la boca del rèptil i que volen podrir-li la mandíbula. No és una neteja. No és una aliança beata. És la mort contra la mort. Perquè la Naturalesa és, en essència, assassinat. I el més xocant de tot és que aquests putos hipis, que es passen els caps de setmana caminant descalços per la muntanya i cagant al mig del camí “per tornar a la terra el que m’ha donat”, sembla que tot el que saben de la mare Gaia ho hagin après mirant La Sirenita.

No me’n puc fotre més de l’associació natural-positiu. I us ho dic jo, que de petit em netejava el cul amb pedres de la muntanya. Benvinguda la calor antinatural de l’octubre i tant de bo s’hi quedi fins l’octubre vinent i l’hivern es converteixi en un conte per acollonir als nens. Si fa falta, bombardegem el Sol per canviar la seva òrbita. Pelem d’arbres el Montseny per instal·lar-hi miralls gegants que escalfin Catalunya com una olla a pressió. Convertim el Camp de Tarragona en un malson cyberpunk infestat de fàbriques tèrmiques que alimentin altres fàbriques tèrmiques més grans que potenciïn unes altres fàbriques tèrmiques encara més grotesques que vomitin una energia indecent sobre una gran placa tèrmica que recorri Catalunya de punta a punta.

Declarem la guerra a l’hivern. El fred només ens ha portat calamitats com la grip, l’esquí, els bascos o Sigur Rós.

La Naturalesa és la Mort. La Tecnologia és la Vida Triomfant. Llarga vida al metall. Les utopies brillen radiants com l’acer. Catalunya serà mecànica o no serà.

Jo només mamo la Gran Polla de Satan

Fa un temps, a l'entusiasta govern català, se li va posar entre sella i sella revitalitzar el Centre d'Arts Santa Mònica amb litres de sàvia neoliberal: benefici econòmic. Una de les seves propostes que concorda amb aquest nou enfocament (tot i que sospito que deu ser anterior) és el Cult Hunting Day, la primera edició del qual es celebrà l'any passat. L'objectiu d'aquestes jornades és establir ponts entre les arts i l'empresa. Normalment, això es produeix en forma de patrocini. L'artista reb alguna mena de benefici a canvi que l'empresa figuri com a mecenes i així en surti beneficiada la seva imatge de marca. Pregunteu a la gent amb què associa Converse: si amb els xinets d'hàbils dits cosint sabates a canvi d'almoina o amb els indies de pell blanca nuclear amb guitarres saturades que protagonitzen els concerts dels cicles This is Underground.

Quan una empresa, especialment si és gran, s'interessa a finançar la teva obra, set plantegen dues opcions: o el teu missatge serà rebentat per la Gran Polla de Satan, o bé ja venia destrossat i domesticat de sèrie i, per tant, no farà massa vaselina ni força bruta per amotllar-te als valors que vol transmetre la marca. No es pot demanar que tot l'art inclogui al seu missatge un compromís social. Però sí que se li ha d'exigir a la seva distribució, al seu finançament i a les seves aliances. Tens 30 anys però vols cantar sobre terribles desamors adolescents amb veu de querubí mentres acarones fràgils arpegis cristalins sobre la guitarra elèctrica amb una parsmiònia catatònica? Endavant, noi. Jo ho trobo estèticament repulsiu i si algun dia et trobo pel carrer t'obligaré a menjar una fideuà de punys assassins acompanyat d'un Chardonnay suau amb retrogust a mossegada canina als ous. Però ho respecto. A la meva manera, però ho respecto. Ara bé, si fas la gara-gara a una puta empresa que et paga perquè actuïs sota el seu nom per projectar una imatge enrotllada de mecenes cultural que els permet vendre els seus productes amb un preu sobredimensionat i amagar la misèria dels seus mètodes de producció, l'únic que estàs fent és menjar la Gran Polla de Satan.

I em direu: oh mira, és la llei de la oferta i la demanda.
I jo us contestaré: oh mira, a mi la llei de la oferta i la demanda me la menja de canto.

No tinc massa ganes de il·luminar-vos més, especialment si ho he de fer gratis. I com que tampoc confio massa en la vostra capacitat per entendre el raonament pur, us deixaré amb un exemple pràctic sobre com una puta empresa es menja tot lo bo que hi pot haver en una obra. La història es titula "Franz Kafka, el directiu de Kentucky Fried Chicken i la Gran Polla de Satan". Històricament és un relat totalment descabellat. Però joder, nois, només és puta ficció. Desperteu, cony! Que Internet us ha tornat tontos!

DIRECTIU:  Bon dia senyor Kafka. A Kentucky Fried Chicken hem llegit  la seva novel·la “La metamorfosi” i ens interessaria comprar-li els drets per regalar-la amb els nostres menús infantils.

KAFKA: Quina sorpresa. No m’esperava que una empresa familiar com la seva es pogués arribar a interessar per una obra tan pessimista.

DIRECTIU: I tant, que sí! Ens ha agradat tant “La metamorfosi” que no volem canviar-ne ni una coma. De fet, els signes de puntuació no ens importen una merda. Només volem modificar coses que no importen a ningú, com ara els continguts.

KAFKA: Ja sé per on van. És ell final, no? La família unida, superant la mort del Gregor, recuperant la seva autonomia... a mi també em sembla MASSA OPTIMISTA. Però ho podem canviar. He pensat que matant a la germana quan...

DIRECTIU: Aquest no és EXACTAMENT el problema, senyor Kafka. Però no es precipiti. Anem al principi. Que el Gregor es converteixi en escarabat... com a que no. Ja sap que sobre les cuines de les cadenes de fast food sempre planen les acusacions de manca d’higiene. No ens volem associar amb un insecte llefiscós. Preferim que el Gregor es converteixi en un animal més amable. En una vaqueta, per exemple. Això coincideix més amb la nostra imatge de marca.

KAFKA: Però si vostès són el Kentucky Fried Chicken! No seria més lògic que el protagonista fos un pollastre?

DIRECTIU: Sí, home! I què més! No ens interessa projectar sobre un pollastre sentiments humans. Els nens es sentirien culpables menjant els nostres nuggets i aletes arrebossades. Definitivament, preferim que l’animal sigui una simpàtica vaqueta. Així la canalla plorarà cada cop que els portin a menjar al nostre restaurant rival: el McDonalds.

KAFKA: Jo pensava que les hamburgueses del McDonalds es feien amb rata.

DIRECTIU: És una llegenda urbana, però la realitat mai és tan sòrdida. Les seves hamburgueses es preparen tan sols amb carn de vaca. Bé, de vaca, de vaca... tampoc és que siguin vaques... EXACTAMENT. Gràcies a la manipulació genètica, són tones de pura carn sense ossos creades al laboratori.

KAFKA: Si que està avançada, la ciència.

DIRECTIU: La ciència, sí. La tècnica, no tant. Tots aquests desgavells genètics provoquen uns efectes secundaris incontrolables. Aquestes muntanyes de carn són éssers vius, súper-dotats i hipersensibles. Als quatre dies de vida ja componen uns poemes feridors i profunds al costat dels quals els llibres de Kierkegaard semblen “En Teo va al mercat”. La vida confinada i mutilada a la qual estan esclavitzades els produeix un turment psíquic tan agut que provoca migranyes als treballadors a 20 metres de distància. Per fortuna, aquest dolor només dura un mes. Que és la seva esperança de vida, vaja. Entenc la cara de fàstic que fot, senyor Kafka. Nosaltres també creiem que és repugnant. Però no ho escampem a la premsa perquè correm un greu perill. Pensi que nosaltres fem el mateix amb els pollastres!

KAFKA: Crec que tinc ganes de vomitar l’ànima. Ni en el deliri provocat per la meva jornada laboral més adotzenada hauria pogut concebre una monstruositat com aquesta.

DIRECTIU: Esperi’s una estona més, home. Que el que li explicarem ara encara li farà venir més vomitera, i millor que ho tregui tot de cop. El protagonista, el Gregor... no és feliç. De fet, és víctima d’una contagiosa depressió. La seva feina encarcara i corca la seva vida.

KAFKA: Exacte. “La metamorfosi” és una crítica a l’anorreament de l’individu per part de la societat contemporània. M’agrada que hagin captat l’essència de la meva obra.

DIRECTIU: En efecte, l’hem captat i no ens agrada una puta merda, senyor Kafka. Com pot ser infeliç, en Gregor? Si treballa al Kentucky Fried Chicken!

KAFKA: Com? No! És oficinista! El Gregor no treballa al Kentucky Fried Chicken!

DIRECTIU: ARA SÍ. L’HAN FET FORA DE L’OFICINA.

KAFKA: Qui?

DIRECTIU: NOSALTRES.

KAFKA: Vol dir Kentucky Fried Chicken?

DIRECTIU: Sí. Jo, vostè, Kentucky Fried Chicken. NOSALTRES. Ara som tots el mateix. I tots junts hem decidit que en Gregor serà expulsat de l’oficina i salvat pel Kentucky Fried Chicken, que li oferirà una agradable feina on tot són avantatges. Se li proporcionarà un uniforme, i així no haurà de preocupar-se per les absurdes exigències estètiques que ens imposa la moda. Un flux de treball bulímic desbordarà la seva atenció de manera que no tindrà temps per pensar en aquestes tribulacions que el tornen boig a la versió original de la novel·la. A més, els efluvis d’oli recremat, carn en mal estat i suor humana de la cuina creen una atmosfera baixa en nutrients, sí, però tan densa i greixosa que li permetran alimentar-se mentre respira al seu lloc de feina. Però per compensar a l’empresa per aquesta matèria que el Gregor li sostrau, se li descomptarà TAN SOLS un 10% del seu sou diari. Si no hi està d’acord, podrà aguantar la respiració durant les 12 hores de la jornada laboral. Kentucky Fried Chicken és flexible i amigable. Permet aquests luxes als seus empleats. És per això que el Gregor està tan feliç!

KAFKA: No m’agrada massa aquesta nova versió...

DIRECTIU: NO POTS SER. A NOSALTRES ENS ENCANTA. I ara posis aquesta gorreta ridícula amb el logo de Kentucky Fried Chicken i comenci a treballar en els canvis que hem acordat.

KAFKA: Treballar, jo? Voldrà dir que treballarem NOSALTRES.

DIRECTIU: No, no, senyor Kafka. Quan es tracta de sacrificar-se, vostè està sol. No hi ha més NOSALTRES. Amb lo llest que sembla als llibres, i lo que li està costant captar aquesta noció bàsica de la metafísica empresarial...