Jo només educo a la jove nació

Els germans Maragall tenien una manera de fer política manta idiosincràtica. Consistia en agafar una proposta, penjar-la al davant d'un cohet farcit de TNT, encendre la metxa i, quan l'artefacte s'estava a punt d'enlairar, hi saltaven al damunt sense cap mena de temença. Normalment, el ciutadà comú s'apartava esglaiat davant l'avenç imparable de la maragallada. O així era fins que al pobre Pasqual se li va fotre al davant no només un ciutadà, sinó tota aquella legió de gòblins de les mines que componen PSOE. I clar, llavors, Bum.

Però si la història va emportar-se al germà gran, a la vegada va fer més savi al petit. Ernest Maragall, quin tio. El petit dels Maragall aviat va descobrir que galopar un cohet només era una bona idea si t'asseguraves que 1) o bé aquest era prou temible com per anihilar d'arrel qualsevol oposició 2) o bé et guanyaves la simpatia del 50% dels ciutadans i els persuadies per apartar del camí al 50% restant. D'aquesta manera, el sagaç Ernest Maragall descobrí el populisme.


Qualsevol persona que estigui mínimament al corrent del que passa a les aules escolars, sabrà que ara es componen d'una classe reduïda de 3 o 4 nens, espavilats, desperts i a la vegada una mica imbècils: la canalla de tota la puta vida. D'altra banda, hi ha les antigues classes d'educació especial, que ara acolleixen al 95% dels alumnes, les quals estan plenes no de nens amb problemes d'aprenentatge, sinó per una colla de putos subnormals. Fracàs escolar, en diuen. Però d'on ve aquest fracàs? Lamentablement, les ciències de l'educació són intangibles, i encara no tenim mètodes eficaços per establir diagnòstics exactes. En general, doncs, s'opta per atribuir una culpa difosa: canvis en les estructures familiars i els modes de vida, proliferació d'opcions d'oci, els francesos, etc.

Però ningú vol ser l'ase dels cops, i això ho sap el bon Ernest, així que ell ha trobat un clar culpable: els docents. Maleïts paràsits socials amb vacances de 3 mesos! La quintaessència del funcionariat: ociosos, ganduls, avars i endogàmics. És obvi que ells tenen la culpa! Anem a muntar escoles amb estructures turbocapitalistes per posar-los-hi les piles, exclama en Maragall desde damunt del seu cohet, amb una trajectòria clara i sense obstacles, custodiada per milers de pares que l'aplaudeixen entusiasmats.

Anem a pams. De mestres exterminables n'hi ha, n'hi ha hagut abans i n'hi haurà per sempre més. Tots n'hem tingut. Això és un fet. Ara bé, bastir una ficció on les escoles estan trufades de docents onanistes que desalenten el coneixement dels alumnes és una estratègia perjudicial. Òbviament, et guanyaràs el suport dels electors (una de les addiccions predilectes dels sociates), però perdràs de vista el problema de fons.


Perquè, a pesar de tot, els nens no són imbècils. Funcionen per la llei del mínim esforç. Sorpresa: tots ho fem. De fet, el darwinisme recompensa a aquells que aconseguixen el mateix amb menys complicacions. De què serveix dir-li al nen que si ho aprova tot (o si passa de curs) li compraràs una moto, si desprès el fill de puta suspèn miserablement i la hi regales igual? Per a res. El cervell dels nens és com del gos d'en Pavlov, i si tot ho percep com un estímul positiu, acabarà comportant-se de la manera que més li plagui.

I és que els pares no volen educar als nens. Això, que ho faci la puta escola. Ells han de ser els que facin els regals i reparteixin les moixaines. I a vegades ni això. I si un mestre es posa tonto (papa, és que em té mania) es va al cole i se li canten les quaranta. Qui és ell per dir-me com he d'educar al meu nen? Què potser deixo que el metge em digui quines medicines m'he de prendre? Que potser deixo que el mecànic em digui com s'ha d'arreglar el cotxe? Qui s'ha cregut que és, miserable professional de l'educació?

El tema és complex, però més valdria que tots els pares d'aquest país tan petit comencessin a fer autocrítica d'ells mateixos. I, si són prou valents els recomanaria preguntar-se si el que volien era un nen o un gos. Perquè si malcries a un gos, només importunarà a les visites. I morirà al cap de 12 anys. Però si malcries a un nen, potser arriba algun dia a ser president, i potser el nen del teu veí li fot un tret durant una desfilada.

I és que espolsar-se les culpes és molt fàcil. I culpar dels mals del país a un col·lectiu, encara més. Però es comença així i s'acaba votant a un senyor amb bigotet que saluda com un mònguer.

Jo només escric una carta oberta a les guiris que van de concerts

No sé si algú se n'haurà adonat, però Barceloka és un destí prou apetitós pels joves guiris que volen estudiar un any fora de casa. Gràcies al programa de beques Erasmus, els cadells de l'Europa caucàsica poden viure durant un any a cos de rei a casa nostra. Amb el pretext d'aprendre espagniolo es dediquen a beure, menjar i dinamitzar la indústria manufacturera de barrets mexicans. I, a més, van de concerts. Però el pitjor és que quan assisteixen a un espectacle de música en viu intenten mantenir les costums pròpies dels seus països prepotentment civilitzats. Jo no hi estic d'acord. Per això, penjo aquesta carta oberta, dirigida especialment a les femelles que contaminen les nostres sales de concerts.

Estimades guiris,

és possible que algú us hagi informat de que Catalunya és un país d'acollida. Bé, doncs us han enganyat. Potser algú altre us ha dit que és propi de la regió el caràcter mediterrani, desacomplexat i desimbolt. Això no és del tot fals, però no implica que siguem portuguesos o subnormals. Aquí una persona que vol veure un concert desde les primeres files ha d'arribar amb antelació a l'esdeveniment. Si arribes tard i medeixes un metre i escaig et fas fotre, així que no t'espantis quan t'intentis colar impúdicament i et respongui apagan-te un cigar a la closca. Tantmateix, voldria informar-vos que paraules com puta, ramera i guiri dels collons són a totes llums ofensives. No vull que em somriguis quan te les dedico. Senzillament, gira cua i torna al darrere de tot, puta.

Pot ésser que arribis amb antelació i puguis procurar-te un lloc privilegiat entre les primeres files. Bé per tu. Ara bé, t'adverteixo que aquí la gent balla durant un concert. I quan dic ballar vull dir pegar cops de colze, puntades de peu i mossegades a l'engonal. Potser als vostres països hipermedicalitzats les barreres de contenció entre públic i escenari són de gomaespuma, però aquí són de formigó armat. Així que si vols veure un primer pla del paquet del guitarrista, hauràs d'acceptar despertar-te amb morats a les costelles. Pren-t'ho com un souvenir.



Hem consta que allà d'on veniu s'estila fer el subnormal durant els concerts. Sense anar més lluny, és ben sabut que a festivals merdosos com el Reading o el de Leeds s'espera que la gent vagi disfressada i faci el mongol. Però aquí no som del mateix parer. No volem ni vestits de princesa Disney ni pancartes enginyoses ni gilipolles que molestin al personal amb làsers. I si vols lluir unes rayban de 180 euros hauries de saber que probablement acabaran rebentades d'un cop de genoll. No som passionals, ni maleducats ni portuguesos. Tan sols és que som molt conscients que l'art i la violència van de la mà.

Si no t'agrada, et quedes a casa i escoltes el cedé. I si no ho pots suportar, vas a veure el concert quan l'artista en qüestió passi pel teu país merdós. I en acabar, encara pots sortir al carrer a passar fred i demanar-te un hot chocolate, que a casa meua es fa amb llet, però a la vostra és un puto got d'aigua calenta amb una cullerada de nesquik.

Jo només poso al rei en una situació complicada

EMMA GARCÍA: Bienvenido, su Majestad. Es un honor que participe usted en El Juego de tu Vida.

REY DE ESPAÑA: El placer es mío, hermosura. Y no me llames Majestad, que aquí somos todos iguales, plebeya ponzoñosa.

EMMA GARCÍA: ¡Qué sorpresa! Entonces, ¿cómo debería llamarle?

REY DE ESPAÑA: Hombre, yo preferiría que te refirieses a mi cómo Juan Carlos de Borborn to be alive, pero tampoco es cuestión de pasarse de campechanismo. Con un informal Su Alteza Tremebunda Atlética y Nepotista será suficiente.

EM: ¡Cómo es usted, S.A.T.A.N.! ¡Menudo borbón están hecho! Pero vayamos al tema. Usted ya sabe cómo funciona el juego, ¿verdad?

RdE: Hombre, me lo sé de memoria. Llegan los militares y te fugas del país. Cuando llega el ocaso del régimen vuelves como garante de su perpetuación, pero te presentas como un paladín de la libertad. Entonces calientas la polla a los picoletos, y cuando saltan a la palestra les dices que no y te quedas con el puto país.

EM: Esto... disculpe usted, pero me refería al juego del que consta el programa...

RdE: ¡Caray! Pensaba que hablaba usted del juego de la democracia española.


EM: Pues ya ves. Bueno, vayamos a por la primera pregunta. Jugamos por 10 mil pesetas de las de antes. ¿Es verdad que se dice que parece ser que en ciertas ocasiones ciertas personas oyeron de su real boca ciertos murmuros timoratos que al parecer constituían comentarios al parecer recelosos hacia la persona de Jaime de Marichalar?

RdE: ¿Parece ser? ¿Ciertos comentarios? ¡Anda que no sóis listos los de los medios de comunicación! Ya sabéis como ganaros la cesta de Navidad. Yo de Marichalar siempre dije que era un hijo de puta, y que es de mala educación que una persona reparta la farlopa en rayas y sea la primera en escoger.

La máquina dice que esto es VERDAD.

RdE: ¡Claro que dice la verdad! Menuda mierda de preguntas. Pasa directamente a las últimas, chata. ¡Y con menos rodeos!

EM: Sus deseos son ordenes, S.A.T.A.N. ¿Es cierto que disparó a su hermano por la espalda para alcanzar el lugar preferente en la línea succesoria?

RdE: Uf... bueno... esto... ¡Pasa palabra!

EM: Disculpe, pero estamos en El Juego de Tu Vida, no en Pasapalabra. O contesta o pierde.

RdE: ¿Y qué pierdo?

EM: La corona.

RdE: ¡¡¡No me jodas!!! ¡¡¡Entonces digo que sí, que sí!!!

La máquina dice que esto es VERDAD.

RdE: Bueno, es que era o él o yo. La ley de la jungla.

EM: Muy bien, prosigamos. ¿Es verdad que usted provocó el 23-F para después rechazarlo, afianzando así su posición entre el pueblo español?

RdE: Glups... err... es que no sé. Yo era muy pequeño entonces. Casi ni me acuerdo de lo que pasó.

EM: ¡Pero si tenía usted ya más de 40 años!

RdE: Pero lo que importa es la edad del espíritu.

EM: Responda.

RdE: ¿Puedo usar el comodín del público?

EM: Esto no es 50x15, aquí no hay comodín del público.

RdE: Bueno, pues vale, pues sí, pues es verdad. Pero uso el comodín del campechanismo.

La máquina dice que esto es VERDAD, pero que no le importa porqué da gusto tener a un monarca tan campechano y tan demócrata.

RdE: ¡Qué bochorno! Cómo vea esto la infanta...

EM: ¿La infanta? ¿A cuál de las dos se refiere?

RdE: ¡Ah! ¿Que hay dos infantas?

EM: Bueno, una y media, pero eso da igual. Continuemos con la última pregunta. ¿Es verdad que usted desea un sistema político moderno para España y que, llegado el caso, aceptaría abdicar si el pueblo español así lo manifestara de forma democrática?

RdE: Por su puesto que sí, faltaría menos.

La máquina dice que esto es MENTIRA.

EM: Ooooh... Juan Carlos, parece que acabas de perder tu corona. ¡Lo siento!

RdE: No te confundas, plebeya. A veces una pequeña mentira es lo que te mantiene en el trono.

Jo només segueixo la regla 34

Avui en dia ningú s'estranya si en una conversa d'alt voltatge intel·lectual, desprès dels vins i d'haver rajat de Paul Auster, algú es posa a parlar del Marquès de Sade o de Saló o els 120 dies de Sodoma. Fa com d'esteta decadent, no? Dóna així com un aire afrancesat molt suggerent.

Gilipollades. Temes de conversa per a pirates pseudointel·lectuals que fan bandera de la transgressió de fot un segle. I ben mastegadeta, que les rosten fan mal a la gola. Per sort, encara tenim Efukt. El refugi per aquella perduta gente sense perdó que se la toca pensant en Jesucrist a la creu. El Sancta sanctorum dels plaers prohibits contemporanis. Va, entreu-hi sense pensar-vos-ho massa, que demà potser s'han convertit en uns velvetundergrounds qualsevols i en podeu veure documentals al Verdi. Sigueu part de la història amb JNFP i aquest top 10 sense ordre ni concert. Lasciate ogni speranza, voi ch'entrate.

10. Quan les llums s'apaguen a Disneyland
En un futur (massa) proper, solícits androides sexuals faran realitat les nostres fantasies més animades.

9. Sexe anal per a no analistes i no sexuals
És com la versió invertida de Videodrome.

8. El bàsquet és una merda
La prova definitiva.

7. L'alternativa a les Fonts de Montjuïch
Més barat, més exclusiu i més pertorbador, a la vegada que fascinant.

6. L'home ideal
Segur que aquest no pensa amb la polla.

5. Jurassic Prank
El projecte fallit de Pixar.

4. The Age of Aquarious
Tenir un aquari en un pis de protecció oficial està a l'abast de tothom.

3. Mi casa, teléfono
Sexe terrestre, diversió marciana.

2. One man, one WTF
Bigger, stronger, deeper.

1. A pagar s'ha dit
Tenen preu totes aquestes delicatessen? Alguns gilipolles pensen que sí.

Jo només viatjo al bressol d'Occident

L'altre dia vaig conèixer a uns grecs. M'agradaria dir que eren gent de puta mare, però com que l'ordre dels factors sí altera el producte, hauré de dir que eren gent de mare puta. Grècia va tenir el seu moment de glòria. Entre cínics, platònics i presocràtics, els grecs van muntar un carnaval del pensament que encara dura avui en dia. A més, la cultura de l'Antiga Grècia era d'allò més pintoresca. Penseu que Sòcrates matava l'estona ensenyant filosofia als xavals mentre trastejava amb la seva cuca, però al final només el condemnaren per corrompre a la jovenalla amb pensaments inadequats. Val a dir que també relliscaren en més d'una ocasió, com quan van inventar la democràcia. Encara que, en general, el grec era un poble gloriós. Però això va ser fa més de 2.000 anys.

Grècia avui en dia: la basura. Políticament caòtica, econòmicament esfonsada i culturalment irrellevant. Els carrers estan infestats de gossos salvatges. La gent ha oblidat completament la seva higiene personal, però això no importa perquè ja ningú fa vida a la polis, on impera la llei dels saltamarges i els malfactors.

La Grècia actual és una Índia per pobres i/o ateus. Tots sabem de que va el rotllo de la Índia. Newagers gilipolles que van a buscar el seu jo espiritual entre les aigües microbioses del Ganges. Però la Índia és massa kitch pels cadells hippies post-moderns. Ells prefereixen anar a Grècia, on et pots perdre per les platges d'aquelles illes súper-maques, súper-remotes i súper-poc-turístiques. Conèixer gent de caràcter mediterrani, compartir menjar, dormir a la platja, oblidar els problemes i, amb una mica de sort, trobar-te a tu mateix. El pack del viatge iniciàtic al complet. I sense haver de bregar amb postals tercermundistes de misèria humana.


Aquests joves entusiastes són els que fan creure als grecs que encara són alguna cosa. Perquè el grec mitjà viu de les rendes de l'Antigüitat. Pensen, sense cap tipus d'ironia, que ells ho han inventat tot, de la literatura a l'arquitectura passant per la gastronomia. Parla de l'allioli o del pa amb tomàquet a un grec, que et dirà que ells d'això ja tenien. Parla a un grec dels motors dièsel, i et sortirà amb no sé quina polla d'un esbòs de motor que van trobar a l'Acròpolis d'Atenes.

Mentides, tot mentides. Subterfugis per defugir la realitat: que són una cultura que demana urgentment redefinir el concepte de decadència.

Grècia 2010, la baula perduda entre el caràcter mediterrani i l'oriental. Fa falta? Jo la fotria fora de la Unió Europea i del sistema solar.

Jo només vull fer funcionar el meu sistema psoeperatiu

No em funciona el Montilla Firefox. Falta ben poc per baixar les noves actualitzacions, però el sistema és un puto caos. Jo volia esperar per descarregar-me la versió oficial, però un àvid i hàbil programador s'ha avançat a la resta de l'equip i ha penjat una sèrie de millores pròpies. Quan estava a la meitat de la instal·lació els portaveus de Montilla Firefox han penjat un comunicat on afirmaven que aquestes millores no eren oficials, i que farien petar el meu sistema operatiu. Jo no m'ho he cregut i he continuat la instal·lació. Quin error. Les descàrregues del programador díscol prometien una menor càrrega del sistema, però enlloc d'això el Montilla Firefox ara se'm menja tots els recursos de l'ordinador. No puc fer servir el Paint. No puc escriure al Word, ni connectar-me a la xarxa global. Diuen els portaveus de Montilla Firefox que si m'espero, amb seny i paciència ells aconseguiran equilibrar els meus recursos i els requeriments del meu explorador. Jo ja no em crec res i no em satisfan les solucions conciliadores.

M'he estat mirant el Chromvergència. Té un logo nou, que és el més important. Inspira optimisme, joventut i aire fresc. Hi apareix una carma somrient. Ara Chromvergència fa olor a Sillicon Valley: empreses governades per creatius de 30 anys, hores de lleure a disposició del treballador i pilotes gegants en lloc de cadires per seure. A més, els de Chromvergència diuen que Internet és Google, i que si Google l'han inventat ells, llavors no hi ha millor programa que el seu sortir a navegar per la xarxa. Chromvergència és la gran esperança blanca o, més ben dit, la gran esperança negra, que no s'ha de perdre de vista a l'Obama. Però a mi aquesta gent que s'autoproclamen creadors, messies i gestors legítims de tot internet em fa sospitar.



He sospesat la idea d'instal·larme l'Ercplorer. M'agrada bastant. Volen recuperar l'essència de l'Internet original, abans de ser piratejada pels avantpassats del Montilla Firefox. I les seves mesures per aprofitar els recursos de l'ordinador són força llamineres. Ara bé, un cop comences a fer servir l'explorador, ja l'hem cagat. Intentes recuperar l'historial, però algú te l'ha borrat. Intentes obrir més d'una finestra per treballar en vàries coses a la vegada, cosa que hauria de permetre l'optimització de recursos, i no ets capaç de fer-ho perquè l'Ercplorer s'està petant el 98% dels recursos en un traductor suahili-aranès. Desesperat, clico a la pestanya d'Ajuda, i em surten tres solucions diferents, totalment incompatibles i contradictòries entre elles. On han après a programar, aquesta gent?



També contemplo una opció bastant guai: instal·lar el Saurfari. Aquesta és una opció força sel·lecta, la preferida dels profes universitaris, estudiants de l'Escac i dissenyadors gràfics afincats al Raval. El Saurfari funciona sota mínims: en té prou amb acariciar els recursos de l'ordinador per començar a rutllar. Digne de veure. Però pobre de tu que vulguis utilitzar alguna aplicació més complexa que un buscador! De l'Spotify, el Facebook, el Gmail i Chatroulette ja te'n pots acomiadar. Són luxes innecessaris. Òbviament, han menystingut de forma flagrant el que realment significa navegar per Internet. Per això em molesta tant el Saurfari. No aspiren a ser l'explorador global. Es senten massa còmodes en una parcel·la reduïda desde la qual poden criticar i esmenar a la resta d'exploradors amb programes de funcionament general.



En general, però, contemplo de forma bastant optimista aquesta nova ronda d'actualitzacions. Com a mínim, tinc la certesa de que ningú caurà en la trampa dels Ciutroyans. Durant les passades actualitzacions, molta gent es va pensar que la de Ciutroyans era una proposta vàlida, un explorador just i equànime. Però a l'hora de la veritat només s'han dedicat a piratejar el sistema. Entraven al teu ordinador i saquejaven tots els teus recursos mentre et titllaven d'insolidari. Tot i això, s'ha d'admetre que la seva campanya publicitària va ser envejable. T'enviaven a la bústia un correu electrònic amb l'assumpte I Love You. Totalment hipnotitzat, l'obries i descobries que allí no hi havia contingut, sinó un virus destructiu que es feia passar per explorador. Espero que la gent hagi après la lliçó.

PS: no parlaré del PP. És massa fàcil. I fa així com de progre, molt 7 Vidas. I a mi ja em cansen els putos humoristes de pseudo-esquerra que aixequen el puny tan sols per posar-se amb els peperos, l'Esglèsia i els Estats Units pre-Obama.

PPS: i pels que no us mola llegir un post sense insults ni provocacions directes, aquí teniu el regal. Fora tots els immigrants. Diuen que a Catalunya n'hi ha 181.887. Això ja no és un problema. Això són 181.887 problemes.

Jo només odio Catalunya (vol. I)

Hi ha gent que estima amb passió, massa passió. Son indivus que estimen amb tanta empenta que acaben obcecats pel propi sentiment i obliden l'objecte del seu amor. Aquestes persones us diran que l'amor és incondicional, i que si tu estimes quelcom ho faràs per les seves virtuts però també pels seus defectes. Un exemple micropolític: la plataforma Volem viure a Flix. Aquesta colla vol que els flixancos puguin nèixer, viure i morir amb normalitat a la capital espiritual de la Ribera d'Ebre. Però per establir aquesta situació, consideren que és necessari implementar l'economia nuclear de la regió. I jo no dubto de que aquesta gent estimi Flix amb bogeria, i que efectivament creguin que la única solució passa per farcir la Ribera de centrals nutellars. El problema és que s'equivoquen, que és una manera polida de dir-los-hi subnormals.

Anem amb la macropolítica: Catalunya. És un fet inqüestionable que el país viu en una situació anòmala a causa dels nòmades orcs de Mordor que s'hi assentaren durant els anys 60, esperonats per Lord Paco El Gallego. A causa d'això, molts catalans, follament enamorats de la pàtria, creuen que el millor que es pot fer per defensar-la és desenterrar indescriminadament tots aquells distintius folclòrics que definien a Catalunya quan Guifré el Pil·lós encara tenia els collons pelats. Però tampoc ens enganyem, que hi ha tradicions catalanes que fan trempar l'ànima, com demostra en Jair Domínguez a La 2a Hora amb els bestiaris que rescata, o el compatriota Pere Llufa amb la seva defensa del mam de la terra. Ara bé, ningú pot negar que n'hi ha d'altres que fan desitjar eliminar un parell de barres vermelles de la nostra bandera. Com per exemple...


La gralla, la puta gralla. Hi ha un mite grec, adoptat pels ibers de la regió, que explica l'origen d'aquest infaust instrument i la seva vinculació a la proto-catalanitat. Diuen que l'infant Apol·lo demanà al sobirà Zeus que li regalés un instrument per poder desenvolupar les seves dots musicals. Desprès de molts precs, Zeus accedí i li regalà una flauta, però l'advertí de que com no la toqués, tindríen sardineta. Apol·lo digué que no, que li feia molta il·lu i que s'ho curraria mazo.

Van passar molts dies a l'Olimp, i Zeus es recordà d'Apol·lo i de la puta flauta, així que envià a Hermes per comunicar-li que en dos dies volia sentir un recital de dues hores com a recompensa pel seu regal. Però la qüestió era que el petit Apol·lo s'havia passat tots aquells dies connectat al PanBook lligant amb ninfes catxondes (que desprès resultaren ser peluts sàtirs, però aquest és un altre mite). Acollonit, el xaval es posà a practicar com un fill de puta, però d'aquell tros de canya no en sortia res. Quan es presentà davant de Zeus i la seva cort de divinitats, Apol·lo tan sols fou capaç de reproduir el riff de Smoke on the water durant dues hores (el rock, amics: existia abans de la humanitat, i continurarà existint desprès d'aquesta). Zeus, enfurismat com una mona, li entaforà la flauta pel cul, i enmig d'una sonora ventositat provinent de l'anus d'Apol·lo en sortí la primera gralla. Les divinitats allí congregades esclafiren a riure. Poc s'imaginaven la condemna que acabaven de llançar contra la humanitat.


Perquè amics, la gralla és el pitjor instrument de la història dels sons. De fet, el seu timbre és tan infernal que només puc definir-lo amb paraules com el gemec d'una rata robot essent sodomitzada per una polla de fusta en forma de fractal. Però això la gent no ho veu, i allí on hi hagi una manifestació de la catalanitat, allí estarà una puta gralla emmarcant l'estampa amb els seus udols de Satanàs. Castellers, bastoners, calçotades, una assemblea dels Maulets, una pel·lícula de Conrad Son. Gràcies a aquestes trompetes de la mort, tot esdeveniment lúdico-nacional es converteix en un anunci del Judici Final.

Perquè no tota Catalunya és bona. Perquè no totes les tradicions mereixen ser preservades. Perquè cada cop que es toca una gralla l'aguilutxo de la bandera espanyola creix dos pams:

Mori la gralla, i visca Catalunya.