Jo només mato llangardaixos

Sant Jordi, el dia que més estimen els que odien els llibres. Probablement, la diada que més odiaria si no fos que existeix el 14 de juliol (Dia de la Nació Francesa) i perquè estic convençut que en algun univers quàntic, remot, obscur i paral·lel existeix el Dia Internacional dels Putos Subnormals que Fan Bromes sobre el Volcà Islandès i el Fum Negre de Lost. Sant Jordi és un puto business, però això me la pela. És evident que el senyor Lara no en té ni zorra de literatura, sinó de llibres. Però, ei, tot el puto món funciona així. És com pensar-se que els pallassos de Pallassos Sense Fronteres realment es preocupen pels negritos de l'Àfrica, quan realment busquen nuclis de població amb l'humor encallat a les bromes dels joglars per tal d'alimentar els seus propis ego de pallasso malnascut.

Però el que realment em preocupa de tot aquest assumpte és que la estabilitat del món perilli per culpa de la ignorància dels que munten i es beneficien del Sant Jordi. No estem per apocalipsis abans del 2012. I no estic exagerant, petits downis. Agafem, així a l'atzar, el Sant Jordi segons la Fnac. La Fnac. La Fnac és un lloc que... ¿com us ho diria? Diguem que tendiria a alegrar-me si, un dia de màxima afluència, hi entrés un psicòpata amb una pistola que dispara rajos que convertís la gent en jueus en una mà i, en l'altra, una pistola que disparés una ràfega de 8 nazis per segon. Així, anem a veure com han muntat les taules d'escriptors els súper-dotats dels fnaquis.


12.00-13.00: Tenim signant a la mateixa taula i hora a Ildefonso Falcones i Jorge Bucay, dos hòmens amb dos egos del tamany de Godzilla i Gamera (respectivament i viceversa). No us estranyi que demà a les 12.01 la Fnac el Triangle es converteixi en Fnac el Punt.

13.00-14.00: Empar Moliné i... bé, Empar Moliné. Si tenim en compte que de 11 a 12 és la seva hora dels negroni, i de 12 a 13 l'hora de manhattan, probablement la pot liar molt parda.

17.00-18.00: Josep Lluís Carod Rovira (José Luís Caríssimo Pozanco a España, i Xuei Llong Huei-Tang a la Xina) i Ramón de España. El messies de la pàtria i el Ciudadano del Mundo (aka: España). Potser no es trenca la unitat de España, però de ben segur que acabarà trencada més d'una mandíbula (i algun esfínter, si es descuiden).

19.00-20.00: Maria de la Pau Jané i Lucía Etxebarría. Aquestes dues dones són com dues supernoves de talent i modèstia, l'explosió combinada de les quals crearà un forat negre que xuclarà el (poc) talent que resta a Catalunya. Quedeu avisat (tu no pateixis, Juanjo Sáez, que d'això no n'has tingut mai).

Bé, si s'acaba el món demà, que sapigueu que ha estat un plaer. I pels esperits ofuscats (aka: gilipolles) que hem critiquen, només lamento que moriu en la ignorància. Bon Apocalipsi per vosaltres i per la vostra puta mare.

Jo només puta barça

Tots sabem que anit el Barça va fallar per tots costats. Només dos cracks en plena forma, el joc asfixiat, Ibra desaparegut, Alves penjant pilotes a l'olla com un puto merengón. Nanos, són coses que hem de millorar si volem cremar els mandriles. Però no hem d'oblidar un aspecte clau, providencial, en la derrota d'ahir: el fill de puta l'àrbitre.

Avui els diaris se n'han fet ressò, però les tertúlies, allà cap al migdia, ja començaven a demanar que es deixés de banda el tema per concentrar-nos en millorar el joc. Bé, no hem de caure en el puto victimisme, però als àrbitres se'ls ha d'acollonir. Perquè la cosa comença a fer pudor de dòlar. Perquè els àrbitres de futbol són la gent més corrupta, incompetent i consentida de tot el món de l'esport. Perquè el fair play s'acaba quan el contrincant treu el flascó ple d'èbola.

El problema de la puta premsa culé és que es pensen que si la lien parda amb els àrbitres aquest episodi els hi pesarà com una llosa fins la fi dels dies. En canvi, els diaris merengons porten tota la seva puta història fent bandera del sensacionalisme més roí, supurant bilis, chorreos i villaratos, sense cap mena de vergonya. I la caguen, clar que la caguen, els fills de puta. Però la tonteria, el descrèdit, dura poc menys que dos setmanes. Ara bé, de quan en quan sona la campana i llavors tenim Festa Major. I sinó, mireu quan mal ha fet la tonteria del Villarato.


Per això l'àrbitre del Barça-Inter ha de notar com el franctirador li apunta a les pilotes. Perquè el següent partit ja ha començat. Aquest matí. I el 50% de la victòria no es juga al camp, sinó als diaris. Siguem fills de puta. Molt fills de puta. I si ens surt malament, no importa, perquè el peix del cove té una memòria de 3 segons.

A pels àrbitres. I visca el Barça, visca Eugeni d'Ors i visca Catalunya.

PS: i prou de motivar als jugadors amb merdes, ja sigui cançonetes amb èpica de fireta (Coldplay, The Killers) o lectures intel·lectuals (el capítol aquell de l'Ulisses de Joyce en que Leopold Bloom es fot poper). Pep, dóna als teus jugadors el que necessiten: collons, suor i un ego en forma de destral. Aquí tens les noves cançons de motivació pel vestuari.

Jo només us xupo la polla, oh científics-dietistes-periodistes, portadors de la veritat!

El dimecres sortia a La Contra de La Vanguardia un d'aquells mongoloid-i-am-a-mongoloid-happier-than-you-and-me que tant s'estilen en aquelles pàgines. L'al·ludit personatge afirmava que l'oli d'auliva és boníssim per rebaixar la tensió, que porta molts antioxidants i que fins i tot et pot curar el sincrotó de down. En sentir això mun iaio ja s'estava fregant les mans pensant en la millonada que guanyaria, però desprès va recordar que havia arrencat de socarrel tots los aulivers per plantar baies del goji, bifidus activos i pulseres powebalance. Epic Fail.

Georg W. Bush no anava desencaminat. L'Eix del Mal és real, però no està format per nacions, sinó per professions, concretament Científics-Dietistes-Periodistes. Un servidor n'està fins la polla de que periòdicament es publiquin notícies com "Sientíficos del Instituto Dr. Heinz Doofenshmirtz aseguran que la patata vietnamita es buena para curar el Parkin & Sons" i, dos o tres anys desprès, "Dietistas del Research Institut of Palau de Solità i Plegamans descubren que la patata vietnamita te seca los cojones y produse cánser en el recto".

Prou. Prou d'aliments que una temporada supuren antioxidants i a la següent et contagien la febre porcina. ¿A qui volen enganyar?



Però si pregunteu per aquest afer a n'algun dels membres d'aquest Eix del Mal us diran que les investigacions aporten noves perspectives cada any, i és per això que es contradiuen d'un temporada per l'altra. Xucleu-me la cigala. La quota de barbaritats és a tan elevada que es fa evident, fins i tot per a un asconer, que darrera d'aquestes descobertes hi estan les multinacionals de l'alimentació, amb maletins farcits de bitllets per a qualsevol d'aquestes prostitutes de la veritat que són els científics, els dietistes i els gasetillers. Aquesta colla de fills de puta són els que, per un bistec, amaguen que se't moren dos neurones per cada iogurt La Fageda que menges.

Però no passa res. Perquè la gent és tan subnormal que si un dia els hi dius que llepar la cisterna d'un wàter et dóna la immortalitat, l'endemà no queda feina per les immigrants. Benvinguts a la idiotocràcia. Tokyo Hotel rebenten pavellons, Santi Millan presenta un late-night, el francès s'ensenya a les escoles i des de les quilles de barri fins als newagers que voten a Iniciativa esperen a veure quin és el nou miracle que allargarà una almoina d'anys les seves existències mediocres.

Jo només porto camisa

Si mai algú em preguntés pels mals del món contemporani, no dubtaria en respondre: la democràcia, el liberalisme i França. Però si estic en contra del lliure albir i de la lliure participació en els afer polítics, no és perquè pensi que l'ésser humà sigui dolent per naturalesa. I ara! Senzillament, penso que és imbècil integral. Per tant, no puc estar més d'acord amb el pensador renaixentista Giordano Bruno quan deia que els seus llibres havien d'estar reservats per a una elit, ja que en cas d'arribar als individus que conformen les masses, la profunda idiotesa que els encunya acabaria per pervertir-ne el significat. És el que jo he batejat com Fenomen Radiohead, però d'això en parlarem un altre dia.

Avui volia fer notar un dels símptomes de la decadència cultural d'Occident, un dels que passen més desapercebuts donada la seva aparent frivolitat: l'entrada al consum de masses de les camises de quadres. ¿Quina era la gent de bé que vestia camisa de quadres en temps pretèrits? Seieu, seieu, que us passaré unes quantes diapositives ordenades at random.




Recapitulem. Trobem que són gent que potser no anava neta, però tampoc ho pretenia. Gent que s'havia obert pas en el món a base de cops de puny i puntades voladores, enlloc d'inventar-se teories (Xavies Sala-i-Martí, Marc Vidal) o xupar cigales (Àngel Llàcer, Marc Vidal again). Gent que no llegia Murakami, ni Paul Auster, ni les senyals de trànsit. Gent que tampoc llegia els prospectes dels medicaments, perquè ells usaven Aigua del Carme com a panacea universal. Gent que votava introduint una granada a les urnes electorals. Gent feta a si mateixa, odiada i envejada per la resta de mortals.

Estem parlant d'autèntics outsiders, com John Wayne a Centauros del Desierto. Gent per la qual la camisa de quadres no era pas una elecció, sinó un estigma. Però, avui en dia, amb la camisa de quadres en puixança entre la modernitat, ¿qui porta aquesta prenda? Flashforward: El Horror.



Exacte: moderns pseudo-bohemis amb aires de Morrisey, anti-folkies pollosos i julais que ploren quan escolten Wilco. ¿Què podem fer contra aquestes hienes que rapinyen de la poderosa significació de la camisa quadres amb un simple incursió a l'H&M? Res. Però quan dic res vull dir res en relació a la legalitat vigent, perquè si obviem aquest aspecte la meva resposta és clara i contundent: raticida i castració química.

Però com que sé que teniu el cor entendrit a resultes de l'arribada de la primavera, i que tots ja esteu ansiosos per descobrir quina serà la localització de l'spot d'Estrella Damm d'enguany per tal de poder planificar les vostres vacances de gent mediocre, us llançaré una proposta menys genocida. No cal matar gent. Només prohibir la venda de camises de quadres. I desprès pressionar als científics per a que donin a llum a una raça de mamuts amb la pell estampada a quadres. Qui vulgui una camisa, haurà de matar un d'aquests mamuts amb l'ajuda d'un plomall i desprès fabricar-se la prenda. Comerciar amb pells implicarà un tret a l'aixella.

És l'única solució plausible per reinstaurar a la camisa de quadres l'ambivalent significació que el consum de masses ha devorat.

Jo només aprenc idiomes

Amics, amigues, no fa falta ser un stephenhawking per adonar-se que les prediccions polítiques d'aquest món globalitzat són menys fiables que Michael J. Fox prenent nota d'un sismòmetre. Per tant, si hom vol esdevenir un individu laboralment competent (a.k.a.: un perfecte imbècil) ha d'aprendre tots aquells idiomes que pugui processar la seva massa encefàlica. Perquè potser el dia de demà els gitanos prenen el control del mercat mundial i us heu de fotre el First Certificate pel forat del cul, payos.

Per desgràcia, encara falta molt per l'apocalipsis de les màquines, així que mentre no tinguem fibra òptica dins del crani haurem d'escollir curosament aquells pocs idiomes que el nostre pobre cervell de simi desenvolupat pot contenir. Per tant, avui us proposem una petita guia molt a tenir en compte abans de gastar-vos els quartos, el temps i els clústers en aprendre un idioma.

Euskera: molt útil si tens per casa un grapat d'arracades, mullet i una pistola, o si vols treure't unes oposicions per treballar a un escorxador de picoletos. A banda d'això, les aplicacions pràctiques de l'euskera són molt minses, a no ser que visquis a Catalunya. En cas afirmatiu, ho tindràs fàcil per follar-te monitores d'esplai catalanistes i militants de la Cajei. Lamentablement, les primeres tenen el carisme d'un hobbit, i les segones el físic d'un troll de Mordor.

Francès: també conegut com l'anglès de la postguerra. França va perdre l'hegemonia política i cultural fa més de 120 anys, però continua fent veure que no se n'ha adonat. Si vols conèixer de primera mà pensadors que s'inventen conceptes a cada paràgraf (Lipovetsky, Baudrillard), cineastes pretensiosos que filmen amb més morro que talent (Truffaut, Godard), i cantautors que segueixen la màxima de Más prozac y menos Keith Richards, llavors els francès és el teu idioma. Una advertència: aquí sempre hi tindràs un enemic.

Esperanto: només apte per aquells que tenen un moderat excès a l'alçada del cromosoma 21. Encara que la utopia esperantista ja fa temps que va decaure, encara hi ha gent que es reuneix per aprendre l'idioma i parlar-lo. Fan quedades anuals, sopen copiosament, actualitzen l'idioma, i desprès follen i es droguen acompanyats per un pianista amb els ulls embenats.

Valencià: el sistema no ha trobat cap referència per a la cerca combinada de les paraules "idioma" i "valencià".

Java: l'idioma de les cafeteres. Sinó t'agrada el món en el que vius, amb Java te'n pots programar un de propi. Allí podràs rodejar-te d'una realitat virtual on els jugadors del Barça no es lesionen, JNFP actualitza dues vegades cada dia, el càncer només afecta als lectors de La Vanguardia, i totes les intel·ligències artificials són rosses, amb els ulls blaus, i parlen en català nord-occidental.

Jo només indago sobre els mals del món

"Que sí, tio, que ho has de veure... ja sé que, així explicat, sona cutre, però és que ells ho expliquen molt millor... és que si ho veus, et quedarà claríssim... fuah!... és que estan per tot arreu, tio... porten dominant el cotarro des del començament de la història... és que ho has de veure."

Porto un temps escoltant a gent donar la tabarra sobre els putos illuminati. I quan dic gent vull dir gent que respectava (anteriorment, perquè ara penso tota la seva insondable mediocritat s'hauria de solidificar damunt dels seus caps i deixar-los més plans que l'encefalograma de Juan Carlos de Borbón). I la culpa, tota la puta culpa, la té un documental, de nom Zeitgeist, que porta més de tres anys fomentant la indigència intel·lectual.


Un breu resum de Zeitgeist: el cristianisme i l'11-S són una gran mentida, els fenòmens més visibles d'una gran estratègia d'adotzenament mental orquestrada per uns hòmens del sac l'objectiu final dels quals és implantar xips electrònics a tota la societat per tenir-la controlada per sempre més. Ep, que no dic jo que això sigui mentida! Només adverteixo que s'hauria de desconfiar de totes aquelles astracanades que pretenen donar una explicació completa de tot el puto cosmos.

En part, ho entenc: l'univers en el que vivim és fotudament complicat d'entendre. I, per a més inri, uns senyors grecs amb barba, grenyes i túnica, que es passaven el dia fent-se palles mentals amb la filosofia (o palles físiques amb efeus menors d'edat) es van inventar que l'home era racional i que por-sus-co-jo-nes que podia entendre el cosmos. Des de llavors ens hem passat la puta història intentant trobar la pedra de toc que expliqués l'univers: que si Déu, que si voluntat de poder, que si el materialisme històric, que si la guerra de polles, que si la ciència i que si la puta, obstinada i molesta mania dels francesos en fer-ho tot malament i presentar-se davant del món com l'origen de tots els mals. Però cap sistema ha aguantat més de cent anys sense fallar escandalosament. ¿Qui som nosaltres per pensar que tenim la clau definitiva? A tot porc li arriba el seu Sanmartí.


Per això miro amb suspicàcia a un gilipolles que ens vol explicar tota la història com la gran farsa dirigida per una senyors molt dolents. Potser Zeitgeist (the film, not the german expression) és una maniobra de distracció dins d'una conspiració encara més gran. Potser ens omple el cap de men behind the curtains mentre els polítics i empresaris de veritat en fan de les seves impunement. Potser el seu autor s'està forrant gràcies als conspiranoics de saló. O potser, senzillament, és el que el puto cosmos és impossible d'explicar. Un dels pocs gabatxos no afusellables, monsieur Derrida, ja ha escrit sobre el caràcter raquític del concepte sistema explicatiu. Però aquí no estem per discutir de filosofia, sinó per rajar, insultar i acusar.

Així que ningú es pensi que un puto documental li revelarà el secret de la història a través d'un míser grapat d'hores. Llegiu, baralleu-vos, torneu boges a les vostres neurones. Però de sopars de duro, els justos, que l'euro ja fa anys que funciona.

Jo només m'ho munto amb tocinots

Ja fa un temps que el poble clama assedegat una nova sessió de jabatisme, concepte anunciat aquí i recuperat allà. Recordem breument que una jabata és una dona que fa l'amor mossegant la titola amb una vagina dentata. Pólvora sexual, en el bon sentit de la paraula, però sobretot en el mal sentit. Emperò, avui anirem més lluny en la nostra exploració de la sordidesa sexual. Com que a JNFP no fem manies ni a la carn, ni al peix, ni al tofú, presentarem la primera llista de tocinots. No et diran que t'estimen, no et demanaran el mòbil ni els hi importa una puta merda que t'ho passis bé al llit. Però mai t'hauràs sentit tant satisfet/a.

ÒSCAR DALMAU


L'home del català correcte, oblida les prescripcions i la normativa sexual un cop s'ha tret els calçotets Fred Perry. El professor Dalmau et castigarà si deletreges malament hidrogenperòxid. I si ho fas bé, també. Et partirà les anques com una ela geminada i et destrossarà el punt volat que s'hi amaga entremig. Amb ell descobriràs que la llengua és quelcom molt més sòrdid i perillós que les classes de català del col·legi. Mestre sever, punidor inclement, l'Òscar Dalmau et destrossarà totes les ces que et quedaven per trencar.

I, per a més inri, diuen els rumors que és capaç de prenyar de bessonada xiuxiuejant arcaïsmes a cau d'orella. Algun dia acabarà presentant un programa de tarda a TV3 i s'acabarà la menopàusia a Catalunya.


PEDRO REYES


Paradigma del canyí neandertal, l'humorista Pedro Reyes ha estat capaç de reduir l'humor a la seva mínima expressió: exabruptes, violència gestual i cridòria d'escorxador. Com a amant no és pas massa diferent. La seva sexualitat atàvica només pot comparar-se amb la càrrega lúbrica i desesperada del regiment de Leònides. Perquè la cortesia de Pedro Reyes no entèn de flirts, mirades, paciència i dobles intencions: només de garrots. La seva sexualitat és elemental. No hi ha preguntes ni plaer més enllà del que ell mateix experimenta. I si et mous una mica, ja sigui per a bé o per a mal, acabaràs noquejat d'una plantofada. It's only fuck & roll, but I like it.


JON SPENCER

Quan Boss Hog arriba a la ciutat, una sola paraula aterroritza als pares de les pubilles: baby boom. Cèlebres són les bacanals que es córre aquest licàntrop del blues cada cop que acaba un concert. Si pica a la teva porta, és inútil resistir. És molt sensat deixar-li via lliure. Mr. Spencer entrarà, hieràtic, i es tancarà amb ta filla a l'habitació per tocar un últim bis que convertirà a la nena en dona, desprès altre cop en nena i finalment en dona. Desprès, amb una reverència continguda i sense intercanviar paraula, Boss Hog desapareixerà. La pubilla riurà entre llàgrimes, agraïda pel final del calvari. Li quedarà una fortor com de whisky, tabac i pèl a la boca; i una criatura al ventre. Quan s'adoni del privilegi del que ha estat objecte, ja serà massa tard, perquè the thrill is gone, forever.


BERTÍN OSBORNE


El guilty pleasure de les feministes d'esquerra i catalanistes. Bertín Osborne representa tot allò que un home modern no hauria de ser: fatxenda, masclista i addicte a Barón Dandi. Desprès de follar, s'aixecarà, es vestirà amb parsimònia mentre es mira fixament les sabates, deixarà un bitllet de 50 euros damunt la taula i desapareixerà mentre a l'habitació encara ressona aquell "para que te compres algo bonito, chata".


TOM SELLECK


El clàssic immortal. Catifa sobre el pit de colom, mostatxo, camisa hawaiana oberta fins al melic i pantalons texans que arriben fins a les espatlles. L'hem vist solucionant crims, fent de doctor o dirigint un casino. Però, s'hi posi com s'hi posi, Tom Selleck continua recordant a aquell pare del que sempre has estat enamorat/da però al que mai t'has tirat, previ assassinat de la mare, per culpa de les repressions culturals. Quan Mr. Selleck et penetra, et transporta cap a n'aquella infància perduda i anhelada durant tant de temps. Però potser aquest cop al paradís no hi queda innocència i il·lusió, sinó culpa, pèl i un apetit concupiscent.


Bonus Track: CARMEN DE MAIRENA


Esa, la que te pone la polla tiesa. La mujer perfecta, tengo pene y tengo teta. Qui reb? Qui dóna? Com polles he arribat fins aquí? Preguntes buides. Oblida qualsevol noció prèvia que conservis sobre la sexualitat quan t'apropis al Sr./Sra. Mairena. Pràctiques eròtiques que desafien l'enteniment humà i rimes xavacanes constitueixen un show que deixarà la teva noció de gènere i l'ars erotica més malmesa que una conferència de Judith Butler (o un polvo amb Cthulhu).