Jo només mostro la meva obra pictòrica

Un cop vaig ser un artista frustrat. La meva gran obra consistia en encadenar un borbó dins d'un museu i gravar-lo mentre moria per inanició. Per desgràcia, en un brevíssim moment de descuit el borbó en qüestió es va convertir en un petit ratpenat i va escapar del seu empresonament tot xiulant l'Himne de Riego. Ara ja fa molt temps d'això, considero que és una etapa passada i dolorosa, i és per aquesta raó que m'ha costat acceptar la proposta de l'Heliogàbal, el bar més underguais de Be-Ce-Ena. Però bé, ara ja és un secret a veus: a partir del proper desembre podeu trobar exposades en aquest bar algunes de les meves obres dibuixades amb Paint.

Totes elles són pintures de crítica cultural amb un rerefons de brutalitat existencialista. Cadascuna d'elles porta un títol explícit i descriptiu a fi que les pugui entendre fins i tot un estudiant de mòduls. Però com que no puc exposar-les totes, he decidit compartir-les amb vosaltres per triar les millors. També accepto propostes i encàrrecs. Jaume Roures ja n'ha comprat dues per valor de dos milions de duros i les exposa al menjador de casa seva.

He acompanyat cada pintura amb una explicació sobre el significat de l'obra. A vegades aporten claus hermenèutiques indispensables, però sovint només serveixen per generar més confusió.

A LA GENERACIÓ NOCILLA LI MOLA EL POPPER

Podeu veure-hi els escriptors i assagistes Eloy Fernández Porta i Agustín Fernández Mallo mantenint relacions sexuals en mitjons amb ratlles. L'Eloy porta una falç i un martell irònics i icònics en honor al seu pare, l'importantíssim teòric comunista Francisco Fernández Buey. Amb aquesta obra vull explicar que tota revolució, cultural o no, anhela secretament no tan sols ocupar un espai en la vida intel·lectual, sinó desbancar els competidors i monopolitzar aquest espai establint una relació d'endogàmia feudal totalitzadora.

EL DIA QUE LA ETA VA MATAR LA FAMÍLIA DEL REI

El títol autèntic d'aquest quadre era El dia que la ETA va matar Maddie McCann, però em semblava massa provocador. S'hi emula una lluita del mític vídeo-joc Street Fighter entre un gudari i la nena desapareguda dels McCann, que hi apareix decapitada. La nena morta representa la traïció a la puresa i l'espai obert de revolució constant que en teoria representa el model d'estat etarra. Discuteixo que el projecte estatal vuitcentista sigui l'adequat per bastir el règim etarra ja que conceptualment neix vinculat al capitalisme, model econòmic que ETA jura combatre.

Del cap de Maddie surt un riu de sang que forma Espanya. Opino que tota comunitat no neix d'un pacte originari sinó d'un crim originari, real o metafòric, contra un ordre anterior. El crim possibilita els vincles d'unió ja que tots els membres de la comunitat coneixen secretament la seva falta, en relació a l'ordre precedent, i tenen por que algun verbalitzi aquesta inquietud recordant-los la sang que van vessar per establir el nou règim.

TITOT I ELS MAPATXES SÓN ENEMICS DE CATALUNYA

Obra en sintonia amb l'anterior. Apareixen un mapatxe i el cantant de Brams vestit de guàrdia civil. Aquest quadre ens obliga a replantejar-nos el fet que en un món hiper-simbòlic com l'actual, on cridar proclames o brandar un símbol a voltes són suficients per acreditar l'autenticitat i la vinculació de l'individu a una determinada ideologia, propicia un terreny abonat pels talps i els farsants. L'obra ens obliga a qüestionar conceptes com ara autenticitat o compromís, així com el criteri que fem servir per adjudicar-los a quelcom.

QUAN DAVID BOWIE VA INCENDIAR L'HELIOGÀBAL I A L'APOLO VAN DONAR DROGA GRATIS

Originalment, el globus constava del text "Només volíem escoltar Neil Young i fer cicles de poesia" però m'ha fet pal escriure-ho tot. Aquí Neil Young, com a figura de la revolució i la modernitat continguda, es contraposa a David Bowie, figura de la modernitat bulímica i precipitada. S'estableix doncs una relació de diàleg entre aquests dos artistes que es reflexa en l'oposició de l'Heliogàbal i l'Apolo entesos com a centres de producció i d'intercanvi cultural. L'escena de l'incendi (càstig) i la droga gratis (recompensa) a la qual al·ludeix el títol suggereix preguntes sobre l'arbitrarietat i la ceguesa de la justícia divina o sobre el concepte de culpa. Evidentment, aquí l'Artista, com a creador d'un món propi a partir de la seva voluntat, s'equipara a la figura de Déu.

ORGIA LÈSBICA PER A DALTÒNICS ENTRE RUSSIAN RED I MARIA COMA #7

Setè número d'una sèrie de quadres inexistents. La idea principal consisteix en subvertir l'horitzó d'expectatives del públic, que espera veure una còpula sòrdida entre les dues marfantes a què fa referència el títol però que, en canvi, es troba amb la russianred embolicada amb un burka i a la Coma representada com un gat antropomorf i estràbic (el motiu del simbolisme animal prové d'una conversa amb un antic company de pis, que afirmà que "la imbècil aquesta de la Maria Coma hauria de llogar un lletrista perquè només escriu merdes sobre gats"). En resum, el títol de l'obra promet sexe però el públic troba una astracanada pseudo-surrealista. Aquest cortcircuit desequilibra la Santa Trinitat de l'Art (Públic-Crítics-Artistes) per instituir el Creador com a element indispensable i dominant.

A l'esquerra hi podem veure una Afrodita downi, símbol de la sexualitat fronterera, no-normativa, ja que el quadre al·ludeix a noves formes de practicar l'erotisme: el títol fa referència al lesbianisme, però el quadre il·lustra una escena zoofílica que, per a més inri, és abortada pel burka, que només deixa espai per una sexualitat no-dermatològica. L'Afrodita downi revela l'esclerosi de les categories que l'espectador usa per pensar la sexualitat, i l'obliga a idear-ne de noves a fi de comprendre l'erotisme suggerit pel quadre.

També hi ha un núvol kinton perquè em sobrava espai.

JOAN LAPORTA VOL DIBUIXAR UN POLLOCK AMB LA POLLA PERÒ NOMÉS LI SURTEN ESVÀSTIQUES I LA CARA DE JESUCRIST

El joc abstracció/formalisme critica la idea difosa de la Catalunya que Joan Laporta usa per embaucar els independentistes frustrats i descontents. Mitjançant l'esvàstica díscola el quadre pronostica que el fum ideològic (abstracció) rere el qual s'amaga Laporta acabarà revelant les intencions feixistes (formalisme) inherents a la seva proposta, que passa per l'espectacularització berlusconiana de la política. La cara de Jesucrist subratlla el truc groller de la figura messiànica que la majoria de partits polítics catalans usen de cara les properes eleccions.

Jo només vaig down, down, down.

Temps ençà m'arribà un correu electrònic molt intimidant de part del lobby castellanoparlant de lectors del blog (hola, surmanos). En el contingut del mail, incisiu i contundent, em demanaven que dediqués un post al web de DOWN ESPAÑA. Bé, no ho faré. Al llarg d'aquests dos anys s'ha instaurat l'estranya percepció que sóc un darwinista boig i perillós (i en part és veritat) que odia els subnormals. No és cert. De fet, (mode humanista-cínic ON) crec que els downis són infinitament més feliços que la majoria dels humans. Nosaltres vivim segons uns paràmetres molt específics i arbitraris sobre què significa l'èxit personal, social i afectiu, i pensem que com que els mònguers tenen dificultats per adaptar-s'hi tenen un problema. Però és fals. Això als downis els la rebufa. Ells s'ho passen mamella. Només es viu un cop, nanos. El problema el tenim nosaltres i aquesta merda de concepcions que arrosseguem com la roca de Sísif, amunt i avall, a través dels anys (mode humanista-cínic OFF).

Si uso els termes downi, subnormal, mònguer o albertespinosa per insultar és perquè els buido del seu origen etimològic i de la seva càrrega ideològica originària. Com vosaltres quan dieu "fill de puta" per ofendre i després us gasteu les garrofes anant de pepes.

Però no per això deixaré de recomanar el web de Down España. Especialment els números en pdf dedicats a La Barbie Down, Sexualidad Down i, molt especialment, La Reina Sofía acepta la Presidencia de Honor del II Congreso Iberoamericano sobre el Síndrome de Down. A El Jueves els han caigut multes per molt menys.

I ja que parlem de subnormals, anem a parlar del...

El PSC està on fire. Els seus spots electorals ho demostren. Picaresca, humor del fi i certa fragància a teen spirit és el que desprenen estratègies com La vida de Monti, SúperMontilla o Artur Mas es Menos. Si el canvi proposat per CIU ja fa sospitar amb el cadàver de Pujol encara calent, imagineu la poca credibilitat que genera la campanya publicitària dels líders del tripartit. Afortunadament, amb aquests spots el PSC sembla que per fi ha trobat el seu votant ideal. Els joves, direu. I ara! Els subnormals.

La campanya del PSC va dirigida al públic jove i abstencionista que veu la política com una cosa avorrida. Però molts de vosaltres, adolescents i post-adolescents, no us sentireu identificats amb aquesta visió casposa del jovent que sembla tenir el PSC. Jo tampoc m'hi sento. Tothom a qui he preguntat m'ha mirat horroritzat. D'on treu el PSC aquesta imatge del jovent? Després d'investigar profundament, m'he topat amb Historias del Toner.

Historias del Toner és una websèrie. Probablement, la primera websèrie en català (recordeu que si tenim artistes mediocres és perquè nosaltres també som gent bastant mediocre). Està perpetrada per "un grupo de jóvenes actores y actrices con un denominador común: el teatro y el socialismo". Jo quan sento "teatro y socialismo" m'imagino estudiants de Belles Arts que es despullen mentre reciten Bertol Brecht. Però ens estem precipitant i traient les coses de context. Perquè la definició continua: "Somos gente de izquierdas y progresista. Sabemos lo que nos jugamos en las próximas elecciones al Parlamento de Cataluña y por eso damos soporte a la candidatura de José Montilla y al Partit dels Socialistes de Catalunya". Izquierdas + Progresista + Montilla = Diversió mònguer.

Historias del Toner es divideix en 14 capítols. Fa temps que m'ho vaig mirar i ara ja no recordo exactament sobre què anava aquest insult a Bergman dirigit sota l'influx de Satanàs. Vindria a ser un abort endogàmic de sitcom articulat al voltant d'un (sorpresa) Toner. Cada personatge és batejat amb un nomens parlens que l'identifica com a simpatitzant d'un partit. Així, tenim a a Mas-similiana, Rubierta o Pepi Gaviota. Subtilesa al poder. Com en tota comèdia, els defectes s'accentuen. Els tontos són subnormals i els llestos són súper-dotats. Els jerquis només saben cantar i acusar de botiflers, els d'Iniciativa són d'una ingenuitat candorosa, els peperos molt pijos i els socialistes sempre tenen un comentari (suposadament) enginyós per tancar la boca als seus rivals mancats d'arguments. I és que els maniqueismes d'Historias del Toner són tan flagrants i desvergonyits que hauríem de ressucitar a Pompeu Fabra per a que inventés una nova paraula per definir aquest despropòsit.

Però potser els seus creadors són uns genis subversius. Potser ens enganyen a tots. Perquè són tants els errors i les violacions de la construcció paradigmàtica d'un sketch que jo he arribat a pensar que ho fan així perquè volen. Feta la llei, fet el Toner. Són els Godard de les websèries. I si les bromes no fan riure, potser és perquè juguen a la lliga de l'estupor.

Convé no refiar-se d'un socialista, perquè la seva clau és guanyar-se la teva confiança fent-se passar per tontos i aprofitar-ho per follar amb la teva filla i robar-te la cartera. No els deixis mai la clau de casa, i molt menys la del teu país.

PS: la gent em pregunta per què odio el PSC. Anem a matisar-ho: (mode humanista-cínic ON) odio tots els partits polítics, especialment el PSC. La raó és que detesto els partits de masses per damunt la resta de partits. Crec que a pesar de la seva profunda estupidesa els ciutadans i els seus interessos són massa complexos com per ser reduits a la representació d'un sol grup. El PSC (i també el PSOE) ho sap molt bé, i per això juga la carta de la dispersió, tot i saber que no podrà complir les esperances de tots els variats idiotes que els voten. A banda, opino que el concepte "partit polític" ja fotia tuf a ranci al segle XIX, i és per això que no voto. Mai. Però tampoc tinc massa solucions. (mode humanista-cínic OFF). Alguna gent diu que això és hipòcrita però no és veritat. Imagineu que us tallen les mans i us tanquen en una habitació amb una gallina a la qual li supura un líquid fosforescent del seu cul amb plomes. Us follaríeu la gallina? Jo no.

Penseu en aquesta sàvia paràbola fins el proper post, que arribarà d'aquí una setmana, un mes o potser un any lunar.

Jo només m'exalto amb el nou i m'enamoro del vell

Hola, amics de la xerinola ultraviolenta i erudita. Últimament, gent d'aquella a la qual per respecte anomenarem gilipolles m'ha fet arribar certes queixes segons les quals en aquest blog es dóna a entendre que tot producte artístic i cultural produit en l'època actual no serveix ni per fer escaiola pels canaris. No és cert. Jo m'entristeixo i 'menfurismo a parts iguals cada cop que sento algú que diu "ia no es fa rocanrol com el dels rolling". Aquesta actitud no té cabuda en un blog regeneracionista, optimista i de pensament humanista-cínic com aquest. Jo no crec en el mite de l'Edat d'Or que es degrada. En tot cas crec en una època inicial, ja de per si força precària, anomenada Edat de la Merda, que empitjorà donant pas a l'Edat de l'Orina, i així fins avui, moment que podríem designar com Edat de Love of Lesbian.

Així que no: avui en dia SÍ que es fan bones pel·lícula, bons llibres i bona música. I si ho dubteu, arrossegueu la vostra ànima en pena, demà dijous a les 22.00, fins la plaça Joan Coromines de Barcelona, on podreu escoltar uns trovadors que us posaran els genitals com toixons i faran bellugar la vostra pelvis com si fos un rata pinyada ofegant-se en un got d'aigua.


Llavors, ¿com és que dóna la impressió que avui en dia hi ha moltissíssima merda? Fàcil: perquè d'escriptors, músics, etc., bons n'hi pocs. Poquíssims. Com ha passat sempre, vaja. En canvi, els farsants s'han multiplicat com els estudiants de mòduls. La culpa d'això la té la usurpació dels mitjans de producció (artística) per part del proletariat. Perquè la democràcia, política, cultural o del que sigui, no és bona. Penseu que el concepte de democràcia el van inventar uns tios que es vestien amb túniques, que vindria a ser un taparrabos amb pretensions, així que no en podem esperar res de bo.

Imagineu, per exemple, que un galifardeu de l'Itàlia renaixentista hagués manifestat certa traça pels pinzells. Son pare hauria agafat el tendre vailet i l'hauria reclòs a casa d'una celebritat local (que són sempre les pitjors): un vell esteta decadent, desquiciat i fill de puta amb ínfules de diva tirànica, una barba de dos pams i una afició gens amagada per tocar nens sense finalitats mèdiques. I allí s'hauria dedicat durant anys a picar pigment, barrejar pintures, suportar abraonades pallisses (psicològiques i físiques) i netejar pinzells (en sentit literal, però sobretot figurat). I potser un dia, POTSER, aquell vell xiflat de psique torturada li ensenyaria a pintar roques. Arribats a aquest punt, a no ser que el xiquet sentís una passió boja per la pintura, ja hauria fotut el camp de casa no sense abans clavar el pinzell a l'ull del vell.

Era cruel? Sí. Moltísstim. Però com a mínim disposavem d'un òptim filtre anti-farsantisme.

I això és aplicable a tot. Per escriure, la gent havia de racionar el paper de vàter i desfer-se la vista movent el llapis sota la precària llum d'una espelma. Per cantar o tocar el piano, la gent s'havia de fer escolanet i patir els abusos anals dels capellans que els ensenyaven a entonar els aguts introduint els ciris via rectal. Si ets un farsant aquests sacrificis no els fas.

Però avui en dia per 4 duros qualsevol farsant té un ordinador, una molesquine, una super 8, un ukelele o un estudi de gravació casolà. Jo he vist imbècils amb una Stratocaster i mitja dotzena de pedaleres incapaços de tocar decentment una cançó dels Ramones. Però bé, n'hi ha alguns que fins i tot tenen sort i acaben essent apadrinats per alguna publicació amiga de la demagògia, d'aquelles que sembla que cada mes tenen una vintena d'artistes que revolucionaran una discliplina artística en qüestió, i els inflen l'ego dient que "subverteixen el cànon escleròtic i academicista amb una proposta urgent d'esperit punk".


Ignoro les raons, però normalment aquesta gent acostumen a ser sempre estudiants de Belles Arts, Disseny o Cinema que, de cop, sembla que descobreixen la seva passió per la música o l'escriptura o el que sigui. Últimament he pensat profundament en aquesta coincidència, i he arribat a la conclusió que aquest fenomen s'explica perquè aquestes carreres estan plenes de FILLS DE PUTA PRETENSIOSOS SENSE CAP MENA DE CONSCIÈNCIA NI REMORDIMENTS. De moment només és una hipòtesi que estic treballant. Però ja m'imagino en un futur converses com les següents:

- Tio, acabo de d'entregar tot el meu patrimoni a les germanetes de la caritat.

- Però què dius, boig?!

- He descobert que la meva família era tan rica perquè un besavi que tenia era dissenyador gràfic. I m'ha agafat una mala consciència tan gran que m'he desfet del patrimoni.

- Quin mal rotllo. El meu besavi era un tio molt més noble: es va fer ric traficant esclaus africans.

- Quina sort.

- Pues sí.

Jo només tinc el nou disc dels Manel

Descàrrega en exclusiva del segon disc del grup Manel via Rapidshare Megaupload i Cumlouder.

No. A JNFP no tenim el proper disc del Manel. No el tenim nosaltres, no el té la discogràfica ni el tenen ells mateixos. I per què? Doncs perquè no existeix el disc de marres. I per què? Doncs perquè travessen una severíssima crisi creativa. Puta mare, no? Ukeleles a la foguera, que arriba l'hivern i el vent fort de garbí. No. No. Ignorants, que sou una colla d'ignorants que no heu llegit ni a Lenin ni a Maquiavel. El fenomen Manel ha d'ésser contemplat com una fase transitòria però inevitable d'homogeneïtzació de la societat catalana, que és a la vegada un mer preludi de la valerocràcia que imperarà arreu del món en un futur proper.

Però com, mestre?! Si el gosflautisme cumbaià gracienc post-modernillo que preconitzen els Miquel es troba a les antípodes dels dogmes del vostre blog! Evidentment. Ara que els Marcel han conquerit els cors i les ments d'un amplíssim nombre de catalans, gesta improbable anys ençà, han d'ésser utilitzats com una eina, com una plataforma, bo i desproveïnt-los del seu discurs per procurar-los un de més afí a la idiosincràcia d'aquest estimable blog. I quin millor moment que el present, davant la crisi que implica enfilar el segon disc? Però... crisis? What fucking crisis? Deixeu que m'expliqui...

Si heu escoltat les lletres del Merkel us haureu adonat que totes parlen del mateix: sentiments. Els sentiments són l'opi del poble, de la plebs, dels serfs de la gleva, del lumpenproletariat. Quan hom no té diners, no li queda més collons que fotre sal a la seva vida embarcant-se en relacions sentimentals, una manera de passar l'estona força barata si ets tan llest de follar sense condó.

Els rics, en canvi, com que no tenen sentiments poden fer coses de rics. Drogar-se, fornicar i comprar Rolex (en plural). Alguns de vosaltres haureu llegit algun panflet escrit per l'enfant mongolus del Bret Easton Ellis i potser us han encolomat que els rics es foten droga i follen per omplir el buit existencial que els produeix la manca de sentiments i l'erosió dels vincles empàtics. Doncs no. Els rics poden drogar-se i follar amb tot quisqui precisament perquè no tenen sentiments i, per tant, els efectes negatius i secundaris d'aquestes activitats no adoloren els seus esperits. Els que es droguen per omplir la vacuïtat produïda per una vida de farsant són els moderns que van a La 2 de Apolo, però d'aquests en parlarem un altre dia.


I què té a veure això amb els Mar i Cel? Doncs que amb el primer disc han guanyat diners, molt diners. I a no ser que se'ls hagin petat amb capricis com operar-se el forat del cul per donar-li la forma del cap de la Hello Kitty, és fàcil deduir que encara els conserven i que, per tant, els seus sentiments encara no els han recuperat. Però, ai, Dolors! Com s'ho faran ara per emocionar i connectar amb la massa godzillesca de mileuristes que els segueixen? D'on treuran les vivències amb les quals es basaven per escriure aquelles corprenedores lletres de caire costumbrista metropolità? ¿¡¿¡Se les inventaran?!?!

No. No. Perquè ha arribat l'hora de canviar. A sota us adjunto uns quants consells. Si en teniu de bons, me'ls podeu enviar per correu electrònic a jonomesfolloapel@hotmail.com. M'encarregaré personalment de fer una tria dels mails amb les millor propostes i els fotré tots a la Paperera de Reciclatge. I nunca más se supo.



1. Insultar a Els Amics de les Arts, el nou esport nacional. Els catalans sóm gent molt merdosa, molt europea, molt assenyada, en definitiva, molt eugenidorsesca, i ens fa com cosa insultar-nos quan no ens portem bé entre nosaltres. Mal fet, cony! Mireu els anglesos, que tenen fins i tot una Commonwealth 2.0, i els grup sde pop del país s'acusen mútuament de ser mariquites i de tenir el sida. Això quan no s'atonyinen a lloms d'una Vespa o d'una Harley.

2. Destrossar l'ukelele (a poder ser, contra el cap del lleig de Els Amics de les Arts). L'ukelele és un invent del dimoni. Fàcil de tocar comparat amb una guitarra elèctrica, difícil de tocar comparat amb el Guitar Hero. I aquí de mitges tintes ja vam tenir-ne prou amb el pujolisme.

3. Fer un disc conceptual sobre el Mein Kampf. Us diré una cosa: s'està perdent molt el rotllo de fer discos conceptuals. I encara us diré més: s'està perdent molt el rotllo de fer discos conceptuals DOBLES. M'oloro que aquí la gent va una mica mancada de collonera. El personal vol amagar la seva mediocritat amb cançonetes de pop naïf que no et fan ni fred ni son o estirabots punkarres de vint segons. Fot-li guitarres amb dos màstils! Fot-li cançons èpiques de vint minuts! Fot-li vents i orquestres de corda i bucles krautrockescos i solos de guitarra eterns i demencials i maratonians i odes hitlerianes que facin venir ganes d'escopir a la closca pelada dels cretins!

4. Fer un disc en castellà, menjar-se els mocs i fer el següent en català. Tampoc és qüestió de perdre una tradició tan nostrada com aquesta. I al cap i a la fi no hi ha res que una estelada sobre l'escenari no pugui arreglar.

Au, i ara a menjar-se el món. Que la vida són quatre dies, i els fans de Manel se'n passen tres fent cua a la Fnac.

Jo només separo les paraules i les coses

El jueu mata-messies que va escriure allò de Al principi fou el verb es deu partir la caixa 23 hores al dia. Després recorda l'assumpte aquell dels nazis i plora durant l'hora que manca per acabar el dia. I és que aquesta frase de marres persegueix com un cobrador del frac al pensament occidental, ja sigui seglar o religiós, popular o intel·lectual, filosòfic o científic. Molta gent pensa que la Realitat, Veritat o qualsevol altre concepte metafísic amb la primera lletra en majúscules guarda una íntima relació amb la paraula escrita. Que si existeixen palabros diferents per designar downi, Anal-conda i Ruffles Chorizo és perquè aquestes tres coses disposen d'una entitat ontològica pròpia que les diferencia les unes de les altres.

Jo també ho pensava quan era jove i llegia a Derrida, a Foucault i altres estetes decadents francesos. Tots tenim un passat.


I ara fem un salt cap a l'Edat Mitjeval per seguir el decurs d'aquesta idea que vincla Paraula i Realitat. Els escolàstics pensaven que un estudi concienciós de la Bíblia els permetria accedir a la Veritat Divina perquè al cap i a la fi les Sagrades Escriptures són la paraula de l'Altíssim, el Verb, allò que fou al principi i que ens permet conèixer la Realitat perquè s'hi estableix una relació de simetria. Bé, avui en dia si agafeu un llibre d'Història de la Filosofia, l'obriu pel capítol de Filosofia Mitjeval i allí busqueu l'apartat dedicat a l'Escolàstica no hi trobareu res per aquest títol. Enlloc d'aquest epígraf que abans designava a Anselm de Canterbury & The Crazy Monks, en trobareu un altre: SUBNORMALS.

¿I per què? us preguntareu. Doncs perquè a pesar de les argúcies retòriques, la història posa al seu lloc a tot cristo. Aquesta és la tesi que defenso avui, inspirada pel visionat nocturn dels càstings de Fama Revolution.

En aquest programa on hi van fulanes i mariquites (que no gays) a moure la pelvis com bagasses orientals vaig copsar que el vincle Paraula-Realitat ha arribat, de forma conscient o inconscient, al pensament popular-subnormal (i quan dic "pensament popular-subnormal" em refereixo a aquelles pàl·lides i menyspreables espurnes de raciocini que emet l'encèfal dels morts vivents de pelvis desllorigada que es presenten als càstings de Fama Revolution). Els concursant, presentadors i professors d'aquest reality són molt amics dels anglicismes que designen els estils de ball. Urban style, Jazz style, Stephen Hawking style i aquest tipus de coses.

La qüestió és que anit va aparèixer una paia i els examinadors li van preguntar quin estil ballaria. I sense cap asom de botxorn, la nostra amiga va dir que Sexy style. ¿I què és Sexy style? us preguntareu. Imagineu una persona que s'està follant l'esperit de Rasputin, poseu-hi música al darrere i ja tindreu una idea aproximada d'aquest cast i pur estil de ball.

Si girem el cap en direcció als anals de la història, podem trobar un parent proper d'aquest ball: són els moviments que feien les putes babilòniques, coneguts llavors amb el no massa original nom de Ball de putes. Però les noies de la nit es van refinar amb el temps i van voler distanciar-se d'aquest apel·latiu tan despectiu. Per tant, camuflaren la seva condició amb la paraula stripper. Al cap d'uns anys, la mateixa paraula stripper va agafar connotacions negatives, i les xavales van haver de canviar-se la roba: es van fer dir Gogós. I quan també el vestit de Gogó va quedar reduit a unes tires estripades incapaces d'amagar la pelandrusca que hi havia dessota, es va produir el canvi de paraula del que avui parlem: Sexy style. En definitiva,

les mateixes zorres amb diferents collars.

La idea que us vull fer arribar és que ja podeu fer malabarismes amb el llenguatge, que la vostra condició real us perseguirà fins a l'Infinit com una erínia implacable, cagant-se damunt vostre per revelar a la resta dels mortals la vostra verdadera i vergonyosa identitat, obligant-vos a canviar-vos de muda-paraula per mantenir un grapat d'anys més la farsa que us protegeix.



És com si agafes a quatre pijos, d'aquells que enlloc de polla tenen un port USB (ells en diuen iFuck) i els fas pagar tres mil euros per estar-se una setmana a una masia de mala mort decorada amb rodes de molí. Tu els hi dius que això és turisme rural i ells s'ho creuen, et paguen i ràpidament agafent l'iPhone per twittejar "Que bé s'està al camp, desconnectat de tot el món". Però tot i ser gilipolles, al dia següent ja veuran que afable gent de camp vol dir romanesos que t'entren de nit al mas per robar-te el coure; pintoresca fauna rústega vol dir mosquits de pam i mig que et podrien atravessar el fèmur amb la seva probòscide d'admantinum; i que activitats de lleure campestres vol dir agafar les borrasses i el John Deere i rebentar-se les vèrtebres per arroplegar 200 grams d'aulives. I ja ho tenim: cau la màscara de sorrut llogater camperol per anunciar el jo verdader: un fill de puta.

Perquè les paraules i les coses, amics, són com l'aigua i l'oli. Podeu estar barrejant-los durant tota l'eternitat, però al mínim descuit cadascuna tornarà al seu lloc.

I aquesta és la nova temporada de Jo només follo a pèl. No prometo més regularitat. No prometo més risses. No prometo més fotos de polles bífides. No prometo més bromes de downis. Però sí prometo més demagogia, discursos rimbombants, insults il·lustrats i paraules altisonants per tapar el buit discursiu i existencial que us ofega.

Jo només escric al twitter

Últimament he estat inquirit sobre les raons que m'impel·leixen a escriure tant al twitter i tant poc al blog. Bé, us ho diré frontalment: a vosaltres, això, no us importa una puta merda. Però, en un accès de magnanimitat sense continuitat en un futur proper, us confessaré que una de les raons és que em preocupo per la parròquia. Veureu: tinc la lleugera sospita que un percentatge important dels lectors del blog pateix un ferm retard mental. Que són mónguers, downies, xinets midgets. Subnormals, per a que ens entenguem.

Òbviament, parlo de la resta de lectors, i no de tu, oh cultivat i distingit lector (introdueix aquí el teu nom) amb qui puc enraonar com si fossis el mateix Plató.

En definitiva, que molts seguidors són gent incapaç de seguir els arabescos de la meva prosa i les aigües torrencials dels meus arguments intel·lectuals. Per això crec que les píldores aforístiques del twitter, desprovistes de qualsevol procés argumentatiu, són més aptes per alliçonar a les masses perdudes que acudeixen a Jo Només Follo a Pèl. Sé que a molts us semblarà que us estic insultant. Sé que molts em titllareu de superb, pedant i farsant. Sé que molts us pensareu que us estic fent una putada. Però mireu la capçalera del blog, allí on hi posa Armes, Whisky i Despotisme Il·lustrat. Molts us heu preguntat sovint pel significat d'aquest concepte. Doncs bé, aquí en teniu un exemple pràctic.


No obstant això, el twitter és un món fascinant. Sense anar més lluny, fa poc vaig descobrir el compte d'en Paulo Coelho. Abans de glossar les virtuts d'aquest gentilhome, us deixaré a soles amb algunes traduccions dels seus twits, a fi que pugueu formar-vos una opinió pròpia ans de procedir amb la filípica de rigor.

Lluita pels teus somnis, i els teus somnis lluitaran per tu.

Somriu i la vida et somriurà.

Beneeix i seràs beneit.

Quan estem enamorats, fem l'amor tothora, fins i tot quan no l'estem fent.

Quan algú evoluciona, evoluciona tot al seu voltant.

Repetir 1.000 cops "Vull ser ric", no funcionarà. Només has de seguir els teus somnis, i mai seràs pobre.

HOYGAN, HALGUIEN SAVE COMO DESCARJAR PENÍCULAS DE PORNOTUBE EN MIS DISCO DURO GRASIAS.

(Avís: pot ésser que alguna d'aquestes traduccions difereixi del sentit original)


¿Qui és Paulo Coelho? Per començar, és un home nascut al Brasil, una país que reuneix el pitjor de Portugal i el pitjor de l'Amèrica Llatina. Per continuar, podem dir que Paulo Coelho és escriptor o, millor dit, ajuntalletres. Perquè sí, l'home escriu llibres, molts llibres, massa llibres, i tots són una puta merda. Forma part d'una exitosa corrent literària integrada per il·lustres mónguers com Jorge Bucay, Deepak Chopra o el mai suficientment insultat Gaspar Hernández. Les obres que perpetra aquesta gentussa són reunides sota l'epígraf d'autoajuda, etiqueta que ells rebutgen en favor d'altres com coneixement personal, espiritualisme laic o qualsevol altra martingala amb pretensions. A grans trets, aquests éssers submentals pareixen llibres barrejant dosis desiguals de psicoanàlisi barat, deliris new age, misticisme d'anar per casa amb calçotets, moralitat cristiana rància circa Nou Testament i aforismes refregits que han rapinyat als textos clàssics de la literatura i les religions de tot el món.


Per a que us en féu una idea, l'obra més popular d'en Coelho respon al nom de L'alquimista. Grosso modo, va d'un subnormal que parteix a la cerca de la "Llegenda personal", després intenta conseguir un tresor i, finalment, en un inesperadíssim gir de la trama, l'heroi descobreix que el tresor més valuós es troba en el seu interior. En efecte, és com si l'anunci d'Estrella Damm hagués estat fet per a pobres d'esperit enlloc de pijos wannabe.

Les ensenyances d'aquesta gent basculen de forma indolent entre el accepta l'esdevenir perquè tots som un amb el Cosmos (derrotisme) i el lluita sense contemplacions pels teus somnis sense tenir en compte la gent i els elements que t'envolten (egoïsme). Cadascú troba el que vol i quan vol. Com a l'horòscop, les prediccions de Nostradamus o quan votes al PSOE.


Evidentment, aquests autors són denostats per les rates snobs de l'establishment literari, a pesar que venen milions i milions de llibres. Emperò, últimament a més d'un esteta decadent dels que es peten el sou a les llibreries La Central li ha donat per reivindicar als coelhos i bucays de torn. D'aquestes obres n'alaben l'humanisme, la prosa amena, la moral senzilla, unes paràboles accessibles al gran públic i una espiritualitat a contracorrent de la vacuitat identitària que propugna la postmodernitat i el turbocapitalisme. Però jo us dic: ULL!!! Aneu en compte amb la ideologia que subsumeix els llibres d'autoajuda! Perquè el pitjor que poden dir d'un llibre no és que sigui dolent sinó que, a més, sigui perniciós per a l'esperit.

Estudiem l'exemple del conte Las ranitas en nata, inclòs dins el llibre Déjame que te cuenta de Jorge Bucay. El podeu llegir aquí, jo no embrutaré el meu blog amb deixalles literàries, però sí us en resumiré la història: dos batracis cauen dins un bol de nata i comencen a esfonsar-se, un d'ells abandona i mor, l'altre persisteix i es salva. Ras i curt. Moralina: persisteix, persisteix i persiteix, molt a pesar del que suceeixi al teu voltant. Agafa les regnes de la teva vida i dirigeix-la contra la corrent del teu entorn, perquè la perseverància cega és premiada amb l'èxit.


Molt bé. Anem amb una altra anècdota que m'explicà un professor d'Història Contemporània. Diu així: en un poblet del centre d'Europa hi havia un senyor descontent amb els polítics del seu poble. Ell en compartia la ideologia i fins i tot la filiació política, però considerava que no conduïen els afers de l'ajuntament de manera òptima. Indignat però educat, l'home resolgué escriure una carta al cap del seu partit per notificar-li la situació i (perdoni vostè la impertinència) demanar-li que prengués cartes en l'assumpte. Al cap d'unas dies rebé la resposta en forma de carta oficial. Li digué: ¿et molesta com es fan les coses al teu poble? ¿creus que tu podries fer-ho millor? Procura't un parell de goril·les caucàsics amarats de crack, dona'ls-hi una pistola a cadascun, reserva'n una per tu, entra a l'Ajuntament, fot quatre trets, mata a tots els possibles rivals i pren el control. Si mereixes el lloc, tot anirà bé. Si no ho mereixes, fracassaràs durant l'assalt, o algú s'encarregarà de regalar-te un tret entre les dues celles per suplantar-te i fer-ho millor que tu. Moralina: persevera. Si creus que la teva vida és merda i que pots fer-ho millor, lluita aferrissadament contra les circumstàncies que t'envolten i persegueix el teu somni.

Els més llestos ja us haureu adonat que a pesar de les similituds entre la moralina d'ambdòs relats, l'autor del segon consell no és un gurú de l'autoajuda. De fet, el poble del que parlem és una petita vila alemanya. El temps en què ocorregué la història és qualsevol període comprès entre el 1933 i el 1945. El partit al qual estava afiliat el protagonista era el Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei, i l'home que proferí el consell era el senyor del bigoti rectangular,

l'inefable autor de l'extermini de 6 milions de jueus,

l'artífex de la Solució Final,

l'estratega que perfeccionà la doctrina militar Blitzkrieg,

el casanova que seduí a Eva Braun,

l'home a qui els The Clash dedicaren I fought the democracy, and the democracy won,

l'únic,

l'inimitable,

l'irrepetible,

HERR ADOLF MONTGOMERY HITLER

Jo només sé que a Barcelona hi ha molt teatre

Ja ho va dir, l'amic Mourinho, que a Barcelona hi ha molt teatre. I no anava errat: se'n programa i se'n produeix molt, certament. Però en Mou, que és llest, irònic i verinós com un escorpí llegint les obres completes d'Oscar Wilde, anava amb segones: acusava de farsants els membres del Barça. Però avui no parlarem de futbol. Perquè les sagetes de ese portugués probablement erraven d'objectiu. Les va disparar amb massa metàfora, amb ració extra de doble sentit. Perquè si s'hagués limitat, ras i curt, a titllar de farsant a la gent que fa teatre a la ciutat comtal, hauria fet diana. I és que és un cas insòlit el dels dramaturgs catalans: fan teatre i viuen del cuento, els malparits. I quan dic cuento, evidentment, vull dir...

SUBVENCIÓ

A través d'unes determinades martingales, estic constantment proveit d'entrades per anar al teatre. Ahir vaig anar a l'estrena d'un Prometeu dirigit per Carme Portaceli, que marcava l'inici del Grec. Hi havia molt farlopero encamisat: polítics, músics, actors, ajuntalletres. Càmeres de TV3. Cava i mojitos gratis, a fi que l'Hereu pogués excusar-se dient "ui, com puja la gasosa" quan comencés a rajar-li sang del nas mentre perorava sobre els Jocs Olímpics d'Hivern amb alguna arpella tribunera del Liceu.

En definitiva, parlem d'una senyora gala. L'inauguració del Grec. La festa del teatre català i en català, si em permeteu el tòpic. Però alerta, que comença la funció. Es tanquen els llums, i tots aquells vàstags de la burgesia catalana, repentinats ells, emperifollades elles, gent de cara bullida, gent que sembla que no vagi mai a cagar, comencen a tossir com uns fills de puta. I quan dic tossir no vull dir aclarir-se la gola, sinó parir enmig de dolors inenarrables unes mucositats que, pels sorolls agònics que proferien, no estaven amagades al coll, sinó soterrades rere les brases de l'infern. I sempre és igual: comencen i no paren. Però aquest cop això encara era d'agrair.


Surt Carme Elías i comença a recitar un monòleg. S'encalla, s'embarbussa, fot un parell de galls, tot així molt físic, molt visceral, molt de teatre de veritat. I el text què? Bé, suposo. Perquè no se la va entendre. Que no els ensenyen dicció, a aquesta gent? Perquè se li veia que era ella, perquè sinó hagués jurat que el mestre Ozores havia tornat a la vida recitant en català. Més endavant, apareixen un parell d'actors que parlen un català tan execrable que el mateix Justo Molinero podria fer-los classe. Ep, que de puta mare que la gent aprengui i parli el català. De puta mare que la meva veïna em digui "buon dia, como anem?". Però és que a ella no li paguen per parlar correctament i, en canvi, als fills de puta dels actors sí. Si toqués aprendre anglès i gabatxo, si s'hi juguessin la fama i els diners, ja s'esforçarien a parlar correctament.

I això per no parlar dels ignorants de casa que barregen tots els subdialectes catalans, haguts i per haver, o que emparant-se en el parlar correcte de Barsalona converteixen totes les vocals neutres en unes A pronunciades amb una boca més oberta que la de la Mari Pau Huguet quan va a buscar feina.

Però el text és el de menys!, diuen alguns. Sent la música crua! Sent el dolor inefable de la cosmogonia grega! Això és pur teatre!

Val, pur teatre. Apareix Hefest en escena. Parla fins i tot pitjor que la Elías. Es presenta engiponat amb robes llampants i un davantal de plata enlluernadora. Molt homo. A més d'un senyor, amb la dona al costat, ja se li dilata l'esfínter en un acte reflex. Més tard irromp el tità Oceà, representat com una insensata barreja entre una executiva agressiva i la reina d'Anglaterra. La precedeixen dos segurates que pentinen la zona fent cabrioles i apuntant als respectables amb la pistola.


No sé quina puta mania té la gent de convertir Èsquil, Shakespeare o Guimerà en un puto vodevil. Ei, i si fem que Hamlet sigui un travolo? I si les filles de Bernarda Alba fossin una micro-societat lèsbica que lluita contra el falocentrisme? Però potser ens cau el pèl, diu un. O potser ens insultaran els crítics teatrals, gemega un altre. O, encara pitjor, potser ens deneguen la subvenció, clama el més honest d'ells. Mil millones de euros, eeehh!!! I llavors esclata un núvol de fum gris. No, es sent. No. Poc a poc, apareix la figura del director. Barba descuidada, vestit de negre rigorós. No, repteix. Perquè som enfants terribles. I als enfants terribles se'ls perdona tot.

La puta! Enfants terribles! Porto anys (ANYS!) veient com gilipolles converteixen els clàssics en un carnaval, ple de putes i maricons. Que per mi ja poden pervertir els clàssics. S'ho mereixen! Però que facin coses amb cara i ulls. Que converteixin Otel·lo en un maltractador, per exemple. Que revisin la puta obra amb profunditat, i no que ens colin merdes hipotèticament transgressores com cantar Somewhere over the rainbow, posar una tia que faci de Prometeu o un transvestit fent d'Atenea (Ángel Pavlosky a Las Troyanas, de Mario Gas).

Jo dubto que això sigui transgressor i fins i tot que ho hagués estat en un temps remot. Però encara us diré més: suposant que antuvi aquestes propostes fossin trencadores, ja fa molt temps que els directors ens estan colant la còpia esvaïda de la còpia rància de la còpia dessaborida d'una transgressió. I això no ho paga Pujol, ni Maragall, ni Montilla: que ho paga el contribuent! Entrega-li tu, al jefe, l'informe que vas fer fa 5 anys, i ja voràs que de l'hòstia que et fot et planta al carrer.


Passa hora i mitja. El sofriment del públic és fins i tot major que el de Prometeu. Els actors es desfan de les seves vestimentes i comencen a ballar com autèntics downies. Fan mim. Diuen paraulotes. Caca. Ui! Semen. Ai! Un d'ells porta l'altre encadenat com un gos. Prometeu va en cadira de rodes. Abans, a mitja obra, un actor ha trencat l'acció per glossar alguns dels mals que la tècnica ha produit en mans de l'home. Guerres, desastres naturals. Però el Barça ha guanyat la Lliga, crida. Riu, ell. Riu, el públic. En un moment han convertit un text sobre el govern i la tirania en una autoflagelació hipòcritament progre. Què dolent, l'home, i què dolenta la tècnica i les empreses i el capital. Però tu tranquila, xata. Això s'ha acabat, però pren-te el cava sense presses, que de taxis que ens portin cap al piset de Sarrià en sobren.

Molt modern, diuen algunes senyores mentre arrufen el nas. Massa, massa, puntualitzen els seus acompanyants. Som massa grans per al teatre modern, nosaltres, s'atreveixen a dir els altres. Doncs que em perdonin aquests burgesots fills de mala mare, però totes aquestes modernors són potser més antigues que ells mateixos, i daten de Beckett, Brecht, Artaud i altres influències mal assimilades que vomiten en escena aquests domadors de puces que tenim per directors a casa nostra. De titoles i paraulotes n'hi ha a dos de cada tres representacions. I sovint fan més vergonya que aquelles orquestres de Festa Major amb un repertori basat en Bertín Osborne i Nino Bravo que, en un moment donat de la nit, ebris d'èxit, fan un mal cap i es marquen un tema modern per a que el jovent mogui l'asqueleto i, enlloc de punxar 2 Many Djs, desfermen un rocanrol corcat que ja sonava vell quan a Fats Domino li canviaven els bolquers.


Teatre. Teatre a Catalunya, senyores i senyors. Sales obscures i sòrdides on alimenten els seus egos la burgesia decadent i el jovent que no és modern, ep, que és intel·lectual. Teatre. Un art que és endèmicament deficitari arreu, i endogàmicament lamentable a Catalunya. Aquí representem a Pinter, Pirandello i un muntatge súper d'avantguarda sobre la Divina Comèdia que l'està petant a Europa. Sí, però potser no s'ha vist en terres catalanes un espectacle bo des que a Tarraco donaven de menjar cristians als lleons. Per això cada cop que sento tota aquella gent aplaudint de forma abrandada al teatre, penso que hi ha més intel·ligència en la neurona drogada de qualsevol espectador que ha anat a veure Transformers 2 en un multicine, que en tots els assistents al festival Grec junts.

PS: I sí, amics i amigues, també hi ha obres bones. Alguns dels autors els caretos dels quals apareixen aquí mereixen el meu respecte. Però, com sabeu, aquí venim a rajar. Les palles i els besets en la intimitat, si us plau.