Jo només sóc taaaaan WHATEVER

HOLA HAMIJOS. No faré cap introducció espectacular amb vídeos de hair-metal ni postures d’estrella del rap perquè tampoc he estat tan absent. Sí, l’últim post és del febrer de l’any passat, però és que (INTRO: MINUTS PROMOCIONALS) he estat fent altres coses: merdes pel Twitter, per Gent Normal i pel Projecte Carmina, on també dibuixo amb Paint. Què us penseu? Que seguir-me és tan fàcil com nar a la mateixa església cada diumenge a veure si sona la flauta i Déu es digna a xiuxiuejar alguna parida (mata la dona, compra 2 quilos de tomates i resa tres parenostres) dins la vostra clepsa? No, no. Us ho hi heu d’esforçar més. Buscar, investigar, indagar, cercar, explorar (aquí teniu un enllaç amb més sinònims de “buscar”, que jo ja m’he cansat d’escriure’ls). Sou molt WHATEVER, penya.

 
Però he recuperat el blog perquè sé que molts teniu ganes d’escoltar la meva opinió definitiva sobre la independència de Catalunya. Així que vinga, som-hi tots, va quitxalla, ben fort, repetiu amb mi: QUÈ TENIM?

QUÈ TENIM? 





MÉS FORT, MADAFACAS!!!!!
 

QUE QUÈ TENIM?
 
Doncs no sé vosaltres, però jo tinc molt poques ganes de parlar del tema. Em ve més de gust dedicar-me a “Pere i Júlia”. És molt més WHATEVER.
 
Pere i Júlia. Sí, home, Pere i Júlia: MITIQUÍSSIMA. No la recordeu? “Pere, i Júlia, son ahora dos enamorados, Júlia, i Pere, nanino nino nanino no sé quintos”. Ai, la nostàlgia! 

Com m'embalsama l'esperit! Només tinc ganes d'acabar els deures per endrapar el Bollicao i omplir les butxaques l'anorak amb Sugus per sortir al carrer a perseguir fardatxos amb la Mano Loca i trucar als timbres de tots els veïns i fugir mentre xisclo la sintonia d'El Juego de la Oca, ven a jugar al Juego de la Oca, ven a jugar con esta oca loca, di cuac cuac y así una oca serás, sepultar la meva vida adulta sobre tones de referències pop a la meva infància, quan la meva màxima aspiració era que el Tomàtic posés l'enèsim vídeo que demanava sense èxit, perque era innocent i no sabia que TV3 SE'NS PIXA ALS ULLS I ENS PREN ALS CATALANS PER UNA COLLA DE SUBNORMALS I L’ÚNICA SOLUCIÓ QUE CONTEMPLO PER ACABAR AMB AQUESTS INSULTS ÉS QUE ARTUR MAS ABANDONI LES TISORES I ENTRI A “LA NOSTRA” AMB UNA MOTOSERRA I ELS ENSENYI COM DE DOLOROSES PODEN SER LES RETALLADES.

 
Pere i Júlia és una sèrie de la tele tres que combina la ficció i la publicitat, un híbrid monstruós que, a efectes pràctics, tan sols és un anunci llarg, un anunci amb pretensions. El to de Pere i Júlia és humorístic, i si no us n'adoneu és que necessiteu urgentment que us revisin l'oïda, perquè les rialles histèriques que segueixen a totes i cadascuna de les frases que solten els personatges no són allí perquè sí, eh, NO HI SÓN PERQUÈ SÍ.

(ei, heu mirat els vídeos? Collons, mireu-los que si no no entendreu res, mónguers!)
 
Però el millor són les trames. Com que la sèrie la patrocina Borges, tots els seus productes estan imbricats en les desventures d’aquests dos joves urbanites, de manera que tenim trepidants sinopsis com la del capítol 5, on el conflicte, segons el web de TV3, és el següent: “En Pere i la Júlia estan en mig d'una sessió de treball quan se'ls acaba l'oli d'oliva”. Hòstiaputamanela, com s’ho faran per empescar-se idees si no tenen ni una gota del fantabulós oli d’oliva Borges amb propietats (dedueixo) opiàcies? Ah, això són els autèntics drames del Primer Món!
 
Com el seu nom indica, els protagonistes de “Pere i Júlia” són el Pere i, en un sorprenent gir dels esdeveniments, la Júlia (JODER, us imagineu que ara dic “Marta” o “Laura” o “Covadonga”? –o “Joel”, ja posats, que és el nom que posen als seus fills tots els pares que en realitat volien tenir una nena–).

En Pere és un jove de trenta i tants (ALERTA OXÍMORON) que es dedica al disseny o a la publicitat (sé que hi ha una diferència subtil, però m'interessa més aviat poc: no entraré al vostre joc). En Pere és tímid i amable i li agrada fer excursions en bicicleta i vestir com un ninja urbà: camises i jerseis de cotó d'un sol color, pantalons xinos, barbeta de tres dies, etc. Què ens amagues, Pere? Per què vols passar desapercebut, Pere? Que tens un piti, Pere? Ah no, clar, tu no fumes, tu ets un tio sanot, tu prefereixes anar a dormir ben d’hora el dissabte, tot ignorant els cants de sirena dels glaçons que esclaten quan els reguen amb ginebra, i enfilar la muntanya a primera hora del matí següent, quan la natura és plena de solitud i no corres el perill que algú et descobreixi despullat i atrapant conills amb les teves pròpies mans per obrir-los el ventre amb les dents i, acte seguit, endollar la polla entre les seves vísceres calentes i ejacular-hi a dins com un llampec, mentre la bèstia encara belluga amb els ulls desorbitats i, amb l’última bafarada de vida, escup quatre gotetes del teu semen i tu plores més fort i més fort i més i més fort a mesura que la cigala se’t panseix i penses en el monstre en què t’has convertit i et preguntes en quin puto moment tot es va tòrcer fins que t’adones que, bé, potser no n’hi ha per tant, que és el conill o és la Júlia, aquella puta de la Júlia, i llavors t’aixeques triomfant i aspires l’aire de la muntanya fins que el pit se t’infla com un globus i esclates en una rialla maníaca i divina que faria pixar-se de por als calçotets a tots els assassins de la Modelo.

 
I desprès tornes a la bici però abans reculls el conill, que són temps de crisi i no estem com per llançar menjar.

 El Pere és la víctima d’aquesta història. És el pobre desgraciat que ha de suportar la Júlia, un maniquí vivent de l’H&M que un dia va sortir de casa amb els narius embussats de coca i el cos embadurnat amb cola de contacte i es va refregar com un tornado per l’Apolo, l’American Appearel, la redacció de Vice i el Primavera Sound, engolint pel camí tots els estereotips que trobava fins convertir-se en l’Obèlix dels hipsters, un ésser perfecte les venes del qual no transporten sang sinó les corrents condensades d’aquell ens impalpable que anomenem modernor.

La Júlia és (encara més) jove i trendy, com bé s’encarreguen de subratllar expressions com “vaya Jackass tiuuuu” o “ca friki” o “WHATEVER” o “astàs on faierrggegegegg” o, per descomptat, frases com “no porta anell. Bon senyal! Això és que no està casat”, la típica sortida d’una nena de 20 anys (dels anys 50) (d’una dimensió paral•lela cripto-franquista on les jovenetes tenen la mentalitat d’una iaia extremenya).

Ai, la Júlia. Fot una ràbia del cagar, sí, però tots, del primer a l’últim, us la faríeu dreta. Com diu la dita: “Tant si és rància com si és moderna, mereix la meva esperma”. Doncs ja veurem si la vostra erecció segueix igual de tiburona desprès de veure el vídeo de l’actriu que l’encarna.

Prepareu la bossa de vomitar, nanos, que ara ve matraca de la bona.

Súper gore, eh, tios! Aquest curt de terror no tenen collons a programar-lo ni els del Festival de Sitges, perquè les denúncies els caurien al damunt com el foc purificador de Nostre Senyor.

Anem a comentar 4 coses, pas a pas i sense accelerar-nos, que encara prendríem mal.

Hi ha moltes coses errònies en aquest vídeo. MOLTES. Potser m’animo i les comento en breu (o sigui, d’aquí mig any). Avui només voldria destacar un punt positiu: quan la Miranda es queixa perquè el barri de Madrid de sota casa seva és “muy ibérico” i la gent la mira malament quan surt al carrer vestida com la filla esquizofrènica d’Agata Ruiz de la Prada. Ja va dir Churchill al seu dia que “els hipsters del futur es diran a si mateixos anti-hipsters”. La modernor, en un afany per trobar sempre el més autèntic i les experiències més reals, tendeix a apropiar-se de l’estètica i les costums de les classes més desfavorides, que, sembla ser, es rumoreja, m’ha dit un moixonet, que com que són gent sense recursos i, per tant, exclosa dels estils de vida pre-cuinats per a gent adinerada que proclamen els mitjans de masses, s’han d’empescar justificacions existencials més “genuïnes” (cal recordar que les cometes converteixen una afirmació en irònica?). Com que els hipsters troben que els estils de vida artificiosos basats en l'èxit socio-laboral i el consumisme són paranys impúdics i toscos amb què el capitalisme ens enganya amb l'objectiu de perpetuar-se, consideren llavors que el més "autèntic" deu trobar-se justament en el seu oposat, els pobres, en aquells que mai abastaran el Nirvana consumista, com si els desfavorits conformessin un sistema diferent i autònom en lloc dels fonaments oprimits que serveixen de seient pel cul gros del capitalisme.

Aquí no s’hi val a jugar al “joder com molo perquè tinc la feina de Don Draper, els abdominals de Piqué i la colònia de Brad Pitt” que els hipsters, per favor, menyspreen tant. Els seus models són uns altres, principalment els descastats dels llibres de Bukowski, sense pàtria ni feina ni casa ni diners, que amb un six-pack de birres del Mercadona penjant de la mà, s’entreguen a una vida hedonista mentre escupen contra l’ordenació de l’Estat i el progrés social que representa. No és que sembli malament, això últim que acabo d’exposar. Però espero que entengueu que m’hi cago i m’hi pixo en la gent amb estudis universitaris que es busca una casa decrèpita en un barri depauperat i l’omple de discos o robeta de segona mà (pagada com si fos de boutique) per viure com un artista amb roba d’immigrant. La qüestió és perfilar-se en oposició als models del capitalisme mainstream, encara que acabis enfangat en una mena de capitalisme underground amb una cobertura de superioritat moral.

Probablement tot això només és xerrameca sense sentit, però és que només pretenc mig explicar com pensen aquests individus, que probablement al cap no hi tenen una tesi doctoral de la Sorbona, sinó un grapat d’impulsos egocèntrics que fan trontollar unes estructures mentals ja de per si bastant inconsistents (us n’heu adonat? Això últim podria definir gairebé tots els textos d’aquest blog!). El que entenen ells és l’estètica, i per això, en el cas ianqui, ja fa uns anys que les camises de llenyataire, les barbes d’indigents, les gorres de camioner o les samarretes imperi d’immigrant polonès o italià han omplert els armaris d’estudiants de carreres artístiques i humanístiques. Tots aquests elements han arribat aquí, on la gent els comprèn menys que els americans, però els abracen igualment.

A més, aquesta corrent ha agafat un color local. Als ítems anteriors s’hi sumen l’afició pel flamenc (gitanos: la crème de la crème del lumpen ibèric), l’humor garrulo dels chanantes (ja em direu en què es diferencien un tio cridant “gañáaaaaan” del marica dels Morancos disfressat de dona) o la devoció per les bodegues ràncies, per citar només tres exemples. M’enerva quan escolto gent que vincula als moderns amb els gintònics. Aquests no són moderns, només són tietes de TV3 amb ínfules de sofisticació que més tenen a veure amb el fashionisme de Sexo en Nueva York. Les cocteleries chic foten tuf a Barcelona post-olímpica, a guiri i a subvenció. Els hipsters staight-edge van un pas més endavant. Són els que compren les tasques de iaios del Poble Sec per servir vermuts a tots aquells que enyoren la Barcelona de “quan Barcelona era Barcelona”, ¿oi que sí, Terenci?, i recreen una ciutat nostàlgica des d’on critiquen TV3 fins que un dia el Time Out ressenyi el seu tuguri i el tràfic de la nova clientela escampi la ronya de cartó pedra que enfosqueix una barra que rellueix més que els lavabos de la Generalitat.

Les bodegues i els gitanos no salvaran la ciutat. La moda és un procés cíclic i dialèctic. Lo ranci és el nou chic i “Girls” ha substituït a “Sexo en Nueva York”. L’atrezzo podrit de la vostra funció seran aviat els fems que nodriran un retorn a l’estat anterior que, en realitat, no és tan diferent al que vosaltres proposeu. 

Io numés soc català i crec cal Garsón és un filldaputa

Si ara un científic boig segrestés 2 àliens i els embotís amb una injecció de speed i ràbia i, acte seguit, els reduís a un mida microscòpica i els enviés per mitjà d’una màquina de teletransportació dins del cervell del jutge Baltasar Garzon perquè lluitessin a mort de manera que, amb cada urpada, cada mossegada i cada estossinada saltés de les ferides obertes la seva sang corrosiva, amb propietats similars a les de l’àcid sulfúric, i anés desfent poc a poc el cervell de Garzón, destruint-li el teixit nerviós a foc lent, formiguejant-li el cervell fins deixar-lo com un formatge gruyère, portant-lo a la mort enmig d’histèriques al·lucinacions, si això fos possible, deia, si algú pogués torturar d’aquesta manera a Baltasar Garzón, gravar-ho amb el mòbil i penjar la seva mort canina al Facebook amb el títol motherfucker_dying_fun_videos.mp3, jo clicaria a M’AGRADA.

Ara bé, nois, ARA BÉ, en cap cas penso que s’hagi fet justícia amb la condemna del Suprem. Jo me n’alegro de qualsevol desgràcia que li passi a Garzón, però sóc conscient que és per venjança, i no per justícia. No li estan passant comptes per les tortures als indepes o tot això que us enerva tant. Si han estossinat a Garzón amb la massa de la justícia és per motius contra els quals lladreu dia sí dia també a les xarxes socials. La trama Gürtel. Però encara hi ha algun subnormal que diu “bah, és Espanya”. Doncs a mi també me la bufa, Espanya, de la mateixa manera que me la bufa Àfrica, Holanda o Omicron Persei 8, però no per això deixo de ser conscient que la situació és ridícula i espantosa.

Que Garzón ha tastat la seva pròpia medicina? Oh, i tant! I jo encara ric ara! Estem millor que abans? No. 

Lamentablement, per valorar el cas de Garzón ens veiem obligats a rebaixar les passions, prendre distància, mirar ben al fons dintre nostre i acceptar que hi ha posicions intel·lectualment correctes que ens regiren l’estómac. Tot això ve d’un editorial que vaig llegir anit, escrit per la desferra humana del director de VilaWeb, titulat Jo no defensaré Garzón. Aquest article incendiari amb falsos clarobscurs intel·lectuals té un únic i clar objectiu contra el qual es dirigeix com una locomotora carregada de nitroglicerina i napalm: fotre’ns el pèl. Vendre’ns un lladruc ideològic i adolescent com si fos un comunicat parit després d'una reunió greu i somorta de l’Ateneu Barcelonès. En Partal es dedica a glossar la llarga llista de trapelleries d’en Garzón (que, insisteixo, són moltes i obscenes), un hàbil joc de mans per fer-nos creure que el seu és un article informat i ponderat. Però quan arriba al final, i tothom sap que el titular i el final és l’únic que llegeixen els cadells de la generació iPod, en Partal explota com un aglà llançant al món el seu titular imbècil, la seva psicofonia d’encefalograma pla: “per dignitat democràtica, no pense ni moure un dit en defensa de Garzón”.

L’excreció del capitost de VilaWeb és tan sols el reflex de l’estat mental del país, i no la seva causa. La gran virtut del diari Ara, VilaWeb, RacóCatalà, en Jordi Bilbeny, Productes de la Terra i El Món a Rac1 és que s’han adonat que el gruix de l’independentisme català està format per sots-normals incendiaris. Gent que no té ganes de pensar. Gent a qui li bull Catalunya als collons, però que sent la necessitat d’arguments intel·lectuals per defensar el seu nacionalisme. Perquè, al cap i a la fi, el nacionalisme burro i mongoloide i despietat és l’espanyol, i l’últim que vol ser el nacionalisme català és ser un reflex de l’espanyol. Aquí som més de la cultura del diàleg, eh. I si em portes la contrària et clavo una xapo a la carcanada.

Però el català tampoc vol que se li assequi el cervell. Vol gresca i xerinol·la, i jo el comprenc. Vol entrar a la biblioteca amb la samarreta de FESTA SÍ LLUITA TAMBÉ i adormir-se sobre el Llibre dels Fets de Jaume I mentre somnia amb les porques de l’Acampada Jove. Per això, quan apareix el gilipolles del Partal amb aquest article demagog, aquest trampe-l’oeil intel·lectual, o el Basté bramant en antena ESPAÑA ÉS EL CUCO I ELS TOROS, CATALUNYA ÉS LA SOLIDARITAT I MIQUEL MARTÍ I POL, ESPAÑA ÉS LA LLEI CONTRA EL MATRIMONI HOMOSEXUAL, CATALUNYA ÉS UNICEF A LA SAMARRETA DEL BARÇA l’indepe emocional es sent feliç i reconfortat. Si algú amb l’autoritat política i moral d’en Basté o en Partal, gent llegida i serena, gent de la que sacrifica la vida sobre les pàgines d’un diari i acaba el dia amb la llengua plena de butllofes de tant parlar de Catalunya, si aquesta gent tant intel·ligent acaba utilitzant els mateixos arguments imbècils que jo, que sóc un cretí i un ignorant, llavors ¿per què hauria de formar-me una opinió forta? He aconseguit el mateix que ells amb menys esforç. Gràcies, Basté. Gràcies, Partal. Gràcies a tots dos per aquesta dosi de pornografia emocio-nacional que em fa sentir viu cada matí. Gràcies.

La majoria de catalans són retardats. Acceptem-ho, nois. És millor fer-ho ara que en un hipotètic futur independent. S’haurà de matar gent i més vals que us en féu la idea. Perquè molts catalans odien els espanyols només perquè és una manera de desviar el seu autoodi. És un tema freudià molt xungo. Però, en resum, només vull fer-vos entendre que la superioritat moral catalana és una farsa. La majoria de catalans no volen pensar sobre Catalunya. Ells volen el seu article merdoset amb 4 proclames abrandades i 2 falsos argumentets de pixarrí que dissimulin que, en realitat, l’article és un monòlit de 800 tones sense cap mena de matís, per penjar-lo al Facebook i clicar M’AGRADA i que un grapat de nenes tontes amb la senyera a l’avatar i la foto d’Oleguer a la carpeta de l’institut xisclin “síiiiii!!!!! Independència!!!!! Sempre culé, sempre catalana!!!” i ho rematin amb la puta emoticona de l’estelada. NO. Ells volen articles dels que, quan els acabes de llegir, et fas una palla i t’escorres al teclat (perquè si vull un ordinador nou, me’l compro, que per alguna cosa sóc català). No volen articles dels que mentre llegeixes amb el cap fas sí-sí i després no-no i un altre cop no-no i acabes dient SÍ, PERÒ. 

El català no vol això. Per aquesta raó, avui l’article d’en Partalet correrà com la pólvora per les xarxes socials mentre jo desencigalo i escupo el meu semen sobre l’estelada.

Ah, quina merda, eh. És un altre Paint dels meus. Doncs aquí teniu una foto de veritat, de casa meva, d’aquest matí.

SEMEN! SEMEN PER TOTS VOSALTRES, COLLA DE CRETINS. 

SEMEN!!!!! 

Jo només toco monstres

Hola. Bon Nadal. Avui parlarem de les Smartbox. Us sembla bé. Què? Com dieu? Ah, no recordava que no us llegeixo perquè fa un any que vaig desactivar els comentaris. Quin descans, tu. 

I ara sí. SMARTBOXME BABY !!

Regalar una Smartbox és com entregar una targeta on hi posa:

Pel jefe enrotllat que vol celebrar l’aniversari amb els seus subordinats, per l’amiga estupenda a qui els papàs han sepultat la personalitat amb joies, ofrenes i presents, per la tieta de 50 anys recentment divorciada que s’aferra al gintonic com si fos l’elixir de l’eterna joventut, per aquell matrimoni urbanita i amb carrera de lletres que té la Barcelona subvencionada als seus peus gràcies al carnet Tr3sC, per aquell enginyer altiu i farloper clandestí que surt amb la teva millor amiga i que tu odies-odies profundament i del qual prefereixes no conèixer els gustos perquè saps segur-segur que acabaran tallant aviat-aviat quan trobi un tio com cal però menys com cal que el teu propi nòvio. Per tots ells: SMARTBOX!!! Because I don’t give a fuck. 

- Ei...... m’heu regalat una.... una PUTA CAIXA.

- És una SMAAAAAAAARTBOOOOOOX. Pots escollir entre un massatge amb xocolata o una passejada amb un cavall.

- És que sóc diabètic.

- Doncs escull els cavalls.

- Odio els cavalls.

- Odies els cavalls?

- Odio els cavalls.

- Per què odies els cavalls? Ningú odia els cavalls.

- Perquè tenen una cara llarga i una cua al cul. No em refio de la gent que té una cua al cul.

- Oh... uh... hm.............. (veus? ja t’he dit que era un puto friki psicópata !!!!)....... eh... pues quin corte, ¿no?... buenu, aquí tens lu ticket regalo i t’ho pots canviar per alguna altra cosa més acorde amb tu, rollo... no sé, rollo un Mein Kampf o el Grimorio Secreto de Turiel.

- Puta mare.

Es regala molt. Es regala massa. Parlem de la societat de consum? Parlem de la societat de consum. No, millor no, que això no és el puto Mi Mesa Cojea. Però es regala massa, això vull que quedi clar. I la gent no és que no necessiti els regals, és que NO SE’LS MEREIX. Pel Nadal té més regals un nen gitano que el Nen Jesús. I això no és bo. Però allí estan, els regals, com els anuncis: ningú els estima però els estranyem quan falten. Paradoxes de la societat de consum. Però, eh tio, io no sóc cunsumista pro tampoc sóc un autista sucial, tio! Que se té de fer, no fer regalus, eh? 

CALMA.

CALMA PETIT SIMI ENCABRONAT,

PERQUÈ ARRIBEN LES 

SMARTBOX

EXT. NIT. – PAISATGE LUNAR

Paisatge lunar. Una dotzena de micos jauen mig morts. Cadascun dels micos va amb auriculars Panasonic RP-HTX7 color crema connectats a un Iphone 4. 

Audio: Godspeed You! Black Emperor – Rockets falls on Rocket Falls

El primer mico es lleva i descobreix una Smartbox gegantesca enmig del paisatge. Comença a cridar. Poc a poc es desperten la resta de micos, es trauen els auriculars i els llancen a terra. S’apropen a la Smartbox per abraçar-la. Un dels micos agafa el seu Iphone 4 i el llença cap enlaire. 

TALLA A:

EXT. NIT.  - ESPAI

L’Iphone avança lentament en la gravetat zero.

VEU EN OFF:

Don’t give things.

L’Iphone accelera cada cop més i més ràpid (d’això tracta l’acceleració, d’anar més i més ràpid). L’Iphone queda envoltat en flames mentre les estrelles al seu voltant es veuen com guspires blanques. Finalment l’Iphone esclata i es converteix en un fetus.

Audio: Oasis – Whatever

VEU EN OFF:

Give Life.

El fetus avança encara més ràpid. Ara el fons es veu totalment blanc. El fetus es converteix en un nen, després en adolescent, després en adult i finalment en vell.

FADE OUT:

EXT. NIT. – PAISATGE LUNAR

Audio: Oasis – Whatever (tornada a doble de volum)

Apareix l’Smartbox. Els micos ballen al seu voltant en càmera súper-lenta. Cap d’ells porta auriculars. Plou confetti. Veiem primers plans de les seves cares en èxtasi. Salten, xisclen, ballen, ploren, es colpegen els pits. Canviem a un pla general i apareix el logo de SMARTBOX i unes lletres que diuen EXPERIENCE YOUR LIFE.

No siguis materialista, jove consumista! Regala EXPERIÈNCIES®.

Experiències. Toca’t els ous, Manolín. En un exercici de culture jamming contrarrevolucionari els malnascuts de Smartbox han robat el concepte d’experiència al situacionisme per convertir-lo en una vivència mastegada, digerida i defecada, com si la teua puta vida fos un tren de la bruixa. Paga el tiquet. Diposita aquí els teus objectes personals. Puja al vagó. No toquis els monstres. NO TOQUIS ELS MONSTRES. ¿Tens epil•lèpsiaproblemesrespiratoriscardiovascularsalgunaoperacioimportantdignademenció? No? Ok. No baixis del vagó en tot el viatge. NO TOQUIS ELS MONSTRES I ELLS NO ET TOCARAN A TU. No cridis. No ploris. NO TOQUIS ELS MONSTRES. Respecteu el descans dels veïns.

Sent el ¡GROAR! de la ciutat. El costat chic-sauvage de la city. Els carrers són la teva Mansió Playboy. Ets un dandi. Tens 30 anys i ja ets un puto dandi. Cobres 800 euros i ja ets un puto dandi. Cobres 800 euros i tens unes blue suede shoes com les de l’Elvis (30 euros a l’H&M). Asfaltes els carrers quan camines sobre seu. Tens un contracte temporal però, EH, tu ja has anat a 2 cates de vins, 1 curs de gintonic, has pres xampany en una limusinaPERDÓ-VULL-DIR-UNA-LIMO, t’has relaxat en spa urbà, has conduit un quad i has vist una companyia súper-petita i súper-transgressora a la Sala Beckett. Ets un dandi i moriràs dandi. Imbècil però, EH, dandi.

Smartbox. Quincalla VIP. Xuxeries pels morts de gana. Luxe de cartó-pedra per la classe mitjana-baixa. Glamour lowcost perquè els urbanites explotats puguin sentir que han triomfat en aquesta vida. Jo, perdedor? Però si faig coses de rics! Hola, aquí el Significat, estic buscant el Significant. Significant? Eooooo! Significant? On ets, Significant? 

Smartbox és com el Mercadona. Et fa sentir menys pobre perquè et permet menjar succedani de caviar a 5 pessetes el quilo.

- A veure a veure..... hmmm.... vaja, una Smartbox.

- SÍIIIIIIIII. SAPS LU QUE ÉEEES?

- Er....... sí, més o menys.

- Hem pensat. Joder, com que el Jorge té de tot perquè està la hòstia de forrado, ¿qué li podem regalar? Pues una EXPERIÈNCIA, ¿no?

- Aquí diu que puc anar de visita a qualsevol celler de mala mort català i fer una cata d’aquesta orina amb bombolles que alguns anomenen cava.

- A que mola?

- Disculpa, però... mola? Sí, has dit mola. Mola. Bé, doncs resulta que sóc l’afortunat propietari d’un celler empedrat amb caldos gabatxos de gust mes dolç que la primera regla de la Verge Maria on cada nit em casco 2 ampolles per celebrar que una model egípcia menor d’edat em glopeja els ous mentre una ex-assassina del KGB vestida de Politxinel•la m’asfixia amb una cordill de seda de Catai per fer enlairar el meu plaer fins que toca el perineu del mateix Zeus. I TU, arreplegada, em vols explicar A MI què és una PUTA EXPERIÈNCIA?

- Uh... vols el tiquet?

- Vull que et moris.

Però, eh, pst-pst, tú, eh, sí TU, jove postmodern. Apropa’t. Sí. Això no va amb tu, no? Això de les Smartbox.............. NO. Tu ets un jove übertrendy i crític amateur en un blog de poesia. T’agrada la publicitat com a expressió artística però ets crític amb els seus abusos. Has llegit i subratllat “No Logo” de Naomi Klein. Ara ho intentes amb Zizek i Negri, però bé, a tu ritmo, una estoneta cada nit. Sí, portes bigoti però de forma irònica. Saps distingir entre kitsch i camp. Jordi Costa t’ha ensenyat a gaudir de Dos rubias de pelo en pecho i Det sjunde inseglet. El CCCB. Com mola el CCCB. L’Helio ja no és el que era, eh. Buf. Gintonics i mojitos? No. Un vermut, siusplau. S’està perdent la Barcelona de les bodegues i els baretos. S’està perdent la identitat. El turisme, el cutreluxe, el poder, l’ajuntament, l’últim article de Manuel Delgado, l’últim llibre de Pérez Andújar. No ets modern perquè et rius dels moderns. Ei, però si llegeixes JO NOMÉS FOLLO A PÈL. Què t’he d’explicar, A TU?! A tu que estàs per sobre de tot això. A no ser que....... no, segur que no t’interessa. No fa per tu, això. No no, de debò, que no que no, que..... bé, com vulguis, dóna-hi un cop d’ull, però no sé jo....... potser sí, potser t’interessa. És merda bona. Fresquíssima.

PACK MANEL BARCELONA

“I el Bernat m’ha dit que t’has comprat un Pack Manel Barcelona, i que t’hi acompanyarà un home molt alt”

Tothom vol viure a Barcelona. La gent, la festa, els concerts, els cines en versió original subtitulada, els restaurants d’arreu del món, la joie de vivre, la beau follie, la joventut que vessa com l’escuma d’una ampolla de cava. Però el problema de Barcelona és.................................. bé........................ BARCELONA. Però gràcies al PACK MANEL BARCELONA tu, maleït pagesot, també podràs ser barceloní durant un dia i renegar de la ciutat comtal durant la resta de la teva vida sense problemes de consciència. I deixa l’anorak Quechua a la pallissa, animalot, que a Canfanga no hi carda tant fred com a la vila!

El Pack Manel Barcelona inclou un passi VIP per EXPERIMENTAR la trendytocràcia barcelonina. Per un dia tu també seràs jove, guapo, culte, freelance i amb un sou de menys de 1000 euros. Podràs menjar ensaïmades amb nata pel matí i gintonics amb escuma de llagosta viva per la nit. Podràs visitar museus (OH MUSEUS) així com per distreure’t (OH DISTREURE’T), desplaçar-te amb skate o bicicleta (OH SKATE OH BICICLETA) i fins i tot podràs hablar en castellano (OH CASTELLANO).  Perquè a Barcelona la cultura també és diversió!

Per dinar res millor que uns espaguetis amb tomàquet i tonyina en un pis d’estudiants de Gràcia. I si no tens gana, aquests simpàtics nois t’embolicaran uns canutus amb costo comprat a la mateixa Rambla! Però no tot pot ser diversió. Perquè Barcelona també significa revolució. Per això, el Pack Manel Barcelona t’ofereix l’oportunitat de formar part d’alguna de les múltiples manifestacions que es celebren cada dia a la Capital de la Reivindicació. Independència de Catalunya? Stop retallades? Indignats 15-M? Llibertat animal? Especulació immobiliària? L’oferta antisistema no té fi! I els més agosarats poden quedar-se fins al final de la manifestació, que serà dissolta a escopetades per la policia antidisturbis de Felip Puig. Però, ei, no patiu per la vostra integritat física: les bales són de goma! A més, una de cada 100 porta premi. Seràs tu l’afortunat?

Per la nit, concert d’indie-folk en català al Raval, mojitos a una terrassa, festa al Sutton i sexe a escollir: turista o prostituta. I si encara teniu forces, es pot rematar l’estança a Barcelona amb unes pakibirres a la Rambla i una pixada a la via pública. La policia acudirà rabent a posar-vos una multa que us podeu emportar de record, i es farà fotos amb vosaltres. Un cop a l’autobús, podreu traure el cap per la finestra i cridar PUTA BARCELONA mentre els polis us fan adéu amb la mà.

PACK AIAS ARTISTA

Vols ser artista. D’acord, cap problema. Al segle XXI el més tonto és artista. Música. Dius que vol fer música. Bé. Saps tocar? Ah, no. Tens algun instrument? Ah, que tampoc. Quin tipus de música t’agrada? Ah, que una mica de tot i tot de res. I, no sé, què vols expressar? Vaja, no ho saps. No, clar, ho entenc, tu només el que vols és ser ARTISTA. A seques. Perfecte, perfecte. Ets el candidat idoni pel PACK AIAS ARTISTA.

“Nen, després del col•le t’he apuntat a classe de cant coral, pintura expressiva, rissoteràpia i bongos africans. Això el dilluns. Els dimarts també tens ballet i escriptura creativa, els dimecres guitarra flamenca de la dinastia Ming i expressió oral, els dijous bodypainting i performance, els divendres Introducció a la Novel•la Russa i els dissabtes al matí teatre. Que tu has nascut per artista, nen.”

Et sona? Per descomptat. Tots els pares del postfranquisme volen que els seus nens siguin artistes. Culpen a una infància gris i insípida com el caldo Avecrem de la seva mediocritat adulta, i per això turmenten els seus fills amb estímuls precoços perquè s’AUTOREALITZIN PERÒ QUE JA en plan NIRVANA NOW. Però s’obliden del més important........ s’obliden de....... donar-los una........ VIDA. Una vida i uns traumes, perquè l’art no és res sense traumes. 

I tothom sap que el somni dels matrimonis socialdemòcrates no produeix monstres. Produeix imbècils amb cara de lluç.

I els pares no volen artistes improductius. Volen artistes que es guanyin la vida amb el seu art. Perquè s'ha de ser progre, però també s'ha de guanyar diners, i si el teu art no dóna pasta, significa que és merda. CAPITALISM SPEAKING, BABY.

Per això el pack Aias Artista et porta als inferns de la condició humana, condició sine qua non de l’artista. El pack Aias Artista et converteix en ionqui de l’heroïna durant un mes. Compartiràs un pis llardós amb 4 aspirants més, us robareu la droga, us pegareu, xupareu polles per un xute i finalment us redimireu a través de la música. El pack Aias Artista garanteix un període de desintoxicació a un prestigiós centre de Pedralbes, on Nacho Vegas us ensenyarà a tocar la guitarra i composar els vostres primers versos sobre la vital foscor de la drogodependència. Per acabar, tocareu l’un darrere l’altre en un festival de final de curs a l’Heliogàbal i els vostres treballs seran ressenyats a Gent Normal i A Viva Veu.

Per un mòdic suplement, actors disfressats de bohemis follaran amb vosaltres duran el vostre període de desintoxicació, i després desapareixeran de les vostres vides. Escoltaran amb ulls esbatanats com parleu de les vostres penes i el vostre art. Passejaran amb vosaltres pel carrer. Seran els personatges secundaris de la vostra biografia. Els personatges secundaris que tot artista necessita. Les musses tortuoses d’una nit de vi i roses.

A què esperes? Ser artista mai havia estat tan fàcil!

PACK PATTY HEARST BANDA ARMADA

Ara els nens de casa bona munten editorials. Ara els nens de casa bona editen llibres esquerranosos. Ara els nens de casa bona juguen als soldadets. Els moderns han perdut la por a la política i, oblidats els fantasmes d’Ana Belén i Víctor Manuel, abracen el radical progressisme. El cinisme postmodern està taaaaaan demodé. You know what I mean.

Però sí sí, que tot això està molt bé, que si tu fas de Sartre i jo de Simone de Beauvior i tal i qual, però ¿què me’n diríeu de ser segrestats per una banda terrorista d’esquerra radical i anar a passar unes vacances posant bombes contra els bancs? Acollona, eh. Doncs precisament això és el que us proposa el flamant PACK PATTY HEARST BANDA ARMADA.

Tot coneixeu la història de la Patty. Bé. No. Però tranquils, jo ho sé, i per això us l’adjunto.

Abandona l’esquerra de postal. Crema els llibres de Debord, la xapa dels Clash i la samarreta dels Black Flag. Ven l’Ipad amb què et connectes a Kaos en la red i prepara’t per viure una autèntica experiència terrorista. BURN THE POWER!!!!!!! El pack Patty Herst Banda Armada et garanteix un segrest sense previ avís i un tunning cognitiu amb les bondats del marxisme-leninisme. Però no acaba aquí. Vols fusells? Té fusell! Vols una boina vermella (no oblidem l’estètica)? Té boina vermella! Aquest pack inclou entrenament armamentístic, 4 camarades amb una presència física de notable alt, un logo i un lema terrorista personals i intransferibles, 10 discursos d’inspiració marxista i 3 atemptats a sucursals bancàries de La Caixa situades en pobles d’entre 500 i 1000 habitants. El pack Patty Herst Banda Armada també inclou una estada a la presó amb tots els luxes i un judici exprés on confessaràs haver estat víctima d’una neteja de cervell. So easy!

I després, au, a recuperar la teva vida. La feina, els estudis, les lectures de poesia, els lofts de disseny a la part alta. I amb el cap ben alt. No tothom pot anar pel món dient que ha estat un terrorista d’esquerra radical.

BURGESIA ARMADA

MAI SERÀ QÜESTIONADA

Jo només escric un post ràpid sobre Bojan per complementar l'anterior post

 Bojan és un bon noi. Bojan és un amor. Bojan és... collons, Bojan és adorable. No l’abraçaríeu fins la il·legalitat? I és que lo puta no només és bona persona, sinó que a més fa cara de bona persona. No mataríeu per aquells ulls aquosos? I aquell mentó d’homenet, i aquelles dents fermes, i aquella caiguda d’ulls que et demana perdó per haver nascut, aquell somrís tímid i juganer,  aquella pell finíssima per on rellisquen les gotes de suor com anguiles en una pista de gel.

A més, Bojan té ascendència sèrbia. SÈRBIA! ¿No us imagineu a Pep Guardiola saltant des d’un helicòpter, vestit amb un uniforme militar dels cascos blaus dissenyat per Antoni Miró, per caure sobre una casa devastada per les flames de l’odi ètnic? En Pep travessa el  foc per rescatar a un petit i llardós Bojan que plora desconsolat la mort de la seva família. Guardiola s’acotxa per posar-se a la seva alçada, li eixuga una llàgrima amb una senyera de butxaca i li diu que no es preocupi. El nano aixeca la vista,  assenyala els morts que l’envolten i li diu “però senyor, ja no em queda ningú per preocupar-me”. Guardiola el mira amb gravetat. Sent aquell nus que es forma a l’estómac quan descobreixes una veritat d’una bellesa abissal i esgarrifosa. El nen serbi acaba de donar-li una lliçó. En Pep plora, l’abraça encara més fort i li diu:

-La guerra t’ha convertit en un home. El Barça et tornarà a convertir en nen.

 Quin potencial dramàtic! Sèrbia i els conflictes. A més, els serbis són com nosaltres però pitjors en tot. El serbi és com el germà disminuït psíquic dels europeus. Una mica com el català nord-occidental (l’altra meitat de l’ascendència de Bojan) respecte al català central. Mireu sinó com són representats els catalans nord-occidentals a TV3: lo Cartanyà o el senyor Pla (Club Súper 3), gent estupiditzada de seny dubtós.

En definitiva, que Bojan ho tenia tot per esdevenir una icona del Barça-Unicef. Era un noi de la casa, humil, sacrificat, coratjós, guapot, que provenia de diferents minories ètniques per part de pare i mare. Tenia l’edat perfecta per convertir-se en un ídol adolescents, posar calentes a les noies d’entre vint-i-molts i trenta-i-pocs anys, i despertar l’instint maternal en les de més de 40 anys. Tenia una història perfecta. Com és, llavors, que Bojan es converteix en el gran fracàs de l’storytelling culé? 

Perquè li manca talent. No vull entrar en discussions bizantines sobre aquest tema. Només voldria constatar que es formen dos grups: els que defensen a Bojan i els que el critiquen. Els primer són els que CREUEN que el Barça és més que un club: és una ONG. Els segons són els que SABEN que el Barça és més que un club: és una empresa. Els vagues ideals bonrotllistes dels quals parlàvem a l’antic post no serveixen per gestionar l’elit esportiva d’un club com el Barça (i molt menys un país que forma part de l'elit de la mediocritat com Catalunya). El que vale vale, y el que no pa la Roma. I així és com Bojan, que havia d’exemplificar la fusió definitiva entre el Barça i Unicef, al final posa de manifest la seva impossible conciliació.

Però, ep, alerta. Els publicistes són gent boníssima. Són els poetes del segle XXI. Els bards del capitalisme emotiu. Potser l’exili romà de Bojan només és una estratègia, una expulsió simbòlica fora de la comunitat barcelonista, en terreny inhòspit, on el nen haurà de lluitar per convertir-se en home abans de tornar al Barça. És la fase liminar, us ho poso en un enllaç perquè, total, us ho explicaria i tampoc ho entendríeu. Bojan no és el primer en seguir aquesta trajectòria. Guardiola va fer el mateix. Hi va haver un temps en què Sant Pep va deixar de ser del Barça. Acusat de dopatge (quan tothom sap que els catalans del Barça no es droguen ni blasfemen ni follen: es reprodueixen per espores) i amb cert tuf a cruyffista després del naufragi del Dream Team, malvivia jugant en lligues de moralitat reprovable. Era el seu propi calvari, el seu exili liminar durant el qual s’havia de re-formar com a culé i ser gloriosament readmès per la comunitat. Un rotllo crístic molt xungo, nois. No sé perquè a casa nostra ens van tant les històries de sacrifici i redempció, però en tinc algunes teories. Potser precisament a la història de Bojan li faltava, com a Guardiola, aquest descrèdit, aquesta temporada de profeta rebutjat pels de la seva terra.

O potser sóc jo, que estic boig, i veig coses que no sóc. En tot cas, avui Bojan va a El Convidat, a TV3. No friseu per saber quin serà el següent capítol d’aquest drama mediàtic? Jo sí. Els mitjans de comunicació fa temps que expliquen millors històries que la literatura.

Jo només penco, penco, penco, per la meva pàtria

Ja heu llegit les notícies? Em serveix qualsevol diari d’àmbit català, fins i tot l’Ara. No? Cap diari? Ni un? Ni tan sols el Twitter? 

Afortunats... no sabeu com us envejo. La tornada a la feina, els últims dies de platja, algun poble ressaguer que celebra les festes majors a finals de setembre. El món avança cap a la destrucció, xuclat pel remolí de la seva mateixa ineptitud, mentre vosaltres romancegeu en banyador sobre una barqueta inflable, amb la pell rosegada pel sol, escurant amb la palleta el sucre d’aquell mojito que heu assecat fa més de mitja hora. Vaja, vaja. És una llàstima que les vostres fantasies solipsistes estiguin a punt de ser esmicolades per la força ancestral d’aquest pterodàctil de mal averany also known as Valero Sanmartí.

Bé. Molt bé. Bé-bé-BÉEEEEEeee... doncs resulta que els amics de CiU llançaran un PLA DE VALORS per REMORALITZAR la nostra petita pàtria CATALANA. I qui millor per dictar-nos valors que aquests herois de la Reconquesta catalana? Al cap i a la fi, acaben d’escombrar la xusma xarnega sociata del país i, com bons alquimistes de la identitat catalana, han estisorat amb rauxa per estalviar amb seny. No sé vosaltres, però jo ja m’he lligat les mans i els peus amb fils per facilitar les coses a aquests titellaires amb tanta bona fe. In Arthur we trust.

Però anem per parts. En què consisteix el programa? Ho podeu llegir al Butlletí Oficial de la Generalitat, conegut popularment com La Vanguardia. Grosso modo, es tracta de recuperar uns hipotètics valors que van fer de Catalunya THE GREATEST NATION IN THE WORLD i que es troben amenaçats a causa de les onades migratòries que ha patit el vaixell que és Catalunya, i que permetran al capità Artur Mas aprofitar la cadència sincrònica dels rems que són els ciutadans per derrotar... derrotar... no sé. Espanya, suposo. O la desídia. O els cosmopolites. O la classe obrera. A vegades començo metàfores i m’oblido del que volia dir. M’embolico i....... bé. Això a vosaltres no us ho hauria d’explicar. Si em limités a acabar la metàfora amb qualsevol idiotesa vosaltres us la menjaríeu amb patates. Ui, boníssim, l’últim post de Jo només follo a pèl. No he entès res però és boníssim. Què coi heu d’entendre?! No ho entenc ni jo, ho entendreu vosaltres...

Tornem al tema. Com dèiem... bé, ja he dit el que volia dir. Ara citaré unes paraules del conseller Josep Lluís Cleries, que em serviran per comentar una idiotesa força intranscendent, i  després entraré a sac amb allò que realment importa.

“El filòsof Zygmunt Bauman parla de la modernitat líquida, d’una societat que es mou amb premisses poc consistents, i nosaltres el que volem és recuperar valors més sòlids”

M’encanta la gent que cita Zygmunt Bauman. M’encanta perquè són gent honesta, gent que ve de cara, amb el cor a la mà, gent senzilla que et mira amb uns ulls humits de cadell de gossera i que amb una veu tendra com una flauta de pernil dolç et diu SÓC UN SUBNORMAL. I a més de subnormal, indocumentat. No us parlaré ni de Bauman ni de la postmodernitat perquè el metge m’ho ha prohibit. L’indicador de secreció de bilis aniria pujant de l’1 al 10 per passar tot seguit a l’ON FIRE, que donaria lloc a DANGER! DANGER! HIGH VOLTAGE! i acabaria amb DEATH BY BILIS si començo a garlar d’aquest vell satànic que es dedica a vendre folletins amb l’adjectiu LÍQUID (modernitat, amor, urbanisme, educació, empresa, ètica, comunicació, bigues de ferro colat, tot és líquid per Bauman) on denuncia la volubilitat de TOT (valors, sentiments, coneixement) quan ell és el primer fill de puta en endossar-nos la mateixa puta idea refregida i embotida en calçador dins l’àmbit més inesperat. Bar-Restaurant Zygmunt Bauman, especialitat en croquetes sociològiques. Jo es veure aquells llibres de Bauman amb les seves portades blanques, de línies suaus i eficients, disseny suís, eteri; inodors, insabors i incolors com un anunci de compreses; els tens a les mans i semblen petits i delicats fantasmes de nadons a punt d’escolar-se entre els teus dits i dissoldre’s en centenars de minúsculs angelets de cotó fluix, però tot i així jo sento AQUELLA PUTA OLOR A FREGIT DE XIRINGUITO DE SALOU.

Calamars, braves olioses i pebrots verds. Croquetes de pensament pels guiris del coneixement. Cuina per a estrangers, idiotes que passen les vacances a les àrides terres del pensament crític i als que pots vendre 4 idees precongelades com si fos la sàvia sagnant de la terra servida en safata de plata. Yes very good. Two tapas de líquido and one more sangria, plis. Les idees de Bauman són com souvenirs que els viatgers s’emportaran amb ells quan tornin a la seva pàtria d’encefalogrames plans i els repartiran entre els amics sense dir mai d’on els han tret (reconeixereu els ignorants perquè mai citen les fonts) mentre s’empantanen en divagacions nàufragues sobre gent que es connecta en xarxa i vincles eteris i canviants que reformulen les nostres consciències i....... bé, el doctor no em deixa parlar de Bauman, ja us ho he dit.

Tot i això, us enllaçaré un article de la Wikipedia en esperanto perquè intenteu entendre alguna cosa, si bé no és necessari en absolut que us aboqueu a l’enllaç perquè el senyor Cleries ha definit molt bé el hardcore del pensament de l’avi Zygmunt.

Quin és el problema? Potser negaré l’anàlisi del senyor Bauman? No. No el nego pas. Llavors? Què passa? Doncs passa que això que diu aquest ancià és aplicable a l’època actual i a l’antiga Babilònia. Els valors mai han estat unitaris. Una cosa molt diferent és que abans la dissensió no pogués sortir a la superfície. El 99% de la gent era analfabeta, no existia l’opinió pública tant i l’oposició com el poder tenien més punts en comú que divergències. És absurd pensar que tots els grecs de l’Antiguitat o tots els gabatxos anaven a una (respectivament) i si hem rebut les èpoques i les cultures pretèrites com blocs monolítics és perquè la política i la història l’organitzaven entre 4 bergants.

Us acabo de fotre un sermó més espès que un gelat de llefa. Ara deixo que us entretingueu una estoneta mirant aquests gats i després hi tornem. PERQUÈ US ESPERA UN VIATGE XUNGO XUNGO.

Perdó, que se m’havia esguerrat la Y i quan la volia escriure em sortia una T. Volia dir gays, no gats. Meravellosa foto, eh! M’agrada molt el simbolisme del coixí, amb un estrip de pam i mig, suggerint allò que deu succeir al cul d’aquest vedell, allò que nosaltres no podem veure. Prefereixo mil vegades aquest erotisme delicat, que exercita la nostra imaginació, abans que el porno dur i barroer, que t’ho mostra tot en un primer pla.

Tornem al món real. Dèiem que els valors catalans de CiU potser no són tan tan catalans. I és més: no voldria generalitzar, però els valors identitaris catalans (i els valors identitaris en si) em semblen una presa de pèl. Una puta merda. Per començar, el seny i la rauxa. Seny. D’acord. Rauxa. EING?! Amb el seny ens apropiem de tots aquells valors identitaris positius des de l’òptica calvinista-capitalista europea: educats com els francesos, treballadors com els alemanys, innovadors i eficients com els suecs. En canvi, la rauxa ens serveix per citar a Dalí, Llull o Francesc Pujols quan algun andalús (nota mental: la identitat andalusa és el malson/paròdia de la identitat italiana) ens acusa de ser ‘desaboríos’ o ‘mu suyoh’ o ‘acartonaos’ o ‘eztreñíos’ o, senzillament, de ser una cultura gris construïda des dels interessos burgesos. Però jo crec (JO SÉ) que els catalans volem tenir el millor de cada casa. Una identitat per anar a treballar, una identitat urban, casual; i una altra de diumenge, per mudar. Cosa que, a més de contradir els principis de CiU, tampoc és tan original, ja que els alemanys són els màxims exponents d’aquesta identitat binària, amb aquella ètica del treball tan espartana i aquells rampells de xiflat romàntic per l’art, la natura i Déu: Martin Heidegger entortolligant el llenguatge amb precisió de psicòpata per poder comunicar-se amb vés a saber què.

O sigui que ni com a identitat cruïlla és original la identitat catalana.

Catalunya és, no obstant això, víctima de la seva identitat oficial. D’una banda, de la cultura de l’esforç i el treball que ens va encolomar la burgesia vuitcentista, i d’altra de la cultura cristiana passada pel tamís bonrotllista dels clubs excursionistes que popularitzà Jordi Pujol i heretaren els esplais (nota d’interès: a les Terres de l’Ebre no existeix la institució de l’Esplai. Això explica MOLTES coses). El resultat d’aquest poti-poti es pot resumir en la idea que hom pot prosperar a través de l’esforç constant i que a l’enemic no de l’ha de derrotar, sinó conviure amb ell a través del diàleg i l’educació. Això com ideari nacional utòpic és de puta mare, però el problema és que els catalans ens ho hem cregut i fins i tot ho hem interioritzat. Estats Units també es defineix com el país de la llibertat, però en cap altra regió del món trobareu tants feixistes per metre quadrat com en la terra de les oportunitats. També els gabatxos diuen dibuixar-se dins l’àrea formada pels vèrtexs de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, però no hi ha en aquest univers gent amb ambicions més netament colonials i una set de destruir cultures tan desvergonyida.

Però el poble català és innocent. Surt Pep Guardiola per la tele dient que si matinem i treballem INNNNNNNNNNNNNTESAMENT serem un país IMMMMMMPARABLE i va el català i s’ho creu. Si aquest discurs te’l solta el director de l’empresa on treballes agafaries ipso facte la punxa del compàs i li dibuixaries el símbol del dòlar a l’escrot, però t’ho diu Sant Guardiola i, ep, de genolls amb les calces mullades. I això per què? Doncs perquè és evident que el Barça ha assumit la articulació identitària nacional que abans corresponia a l’Estat. No us estranyeu, és el signe dels temps. Perquè que un Estat et digui com has de ser és lleig, fa de feixista, ecs. En canvi que t’ho digui un ens privat és guai perquè ningú t’obliga a seguir-lo. La majoria de persones es defineixen abans pels valors d’una marca/empresa/club que pels valors d’un Estat. What else? Just do it.

El que és curiós del cas Barça-Catalunya és que els valors siguin simètrics entre el club i l’Estat (un procés que no penso analitzar). L’esport no és política, però pot arribar a ser-ho. El cas del Barça és clar, i que durant la recollida de medalla d’honor del Parlament de Catalunya Guardiola repeteixi precisament els mateixos eslògans que declama quan defineix el seu equip només ratifica aquest vincle. I això val si ets català, tant si t’agrada el futbol com si ets de l’Espanyol.

(Mentre editava el post m'ha arribat la "notícia" que Messi té "arrels" catalanes. Glòria i misèria per vosaltres)

És evident que el Barça hereta aquest ideari del (projecte de) Estat català, se’n beneficia (Barça és una de les marques més valorades del món) i en l’acte esmentat reconeix simbòlicament aquest deute amb Catalunya. Però quina és la diferència entre el F.C. Barcelona i Catalunya? Doncs QUE AL BARÇA LI FUNCIONA. L’esforç i el bon rotllo conjugats el converteixen any rere any en el millor equip del món, cosa que no pot dir Catalunya, que no és més que un país del tercer món amb pretensions. Per continuar amb el símil futbolístic, els catalans tenen el l’ideari del Barça i els resultats de l’Espanyol. I per si encara fos poc, la catalana és una cultura odiada, ridiculitzada i derrotada pels seus veïns a qui no queda més remei que consolar-se amb victòries simbòliques cada cop més vergonyoses orquestrades pels mitjans. Llegeixis aquí #twitterencatala o qualsevol de les manifestacions apocalíptiques que hem protagonitzat els últims anys.

El Barça actual ha seduït fins i tot als catalans més aliens al futbol perquè veu que triomfa A PESAR que comparteixen un ideari que, en l’àmbit nacional, ha demostrat el seu fracàs manta vegades. Però, no ens enganyem: el català no està habituat a la victòria. De fet, una història trufada de desencisos li ha amansit el caràcter fins deixar-li una ànima de perdedor. També hi té molt a veure aquest substrat cristià-pujolista que he esmentat abans, una cultura de parar l’altra galta quan et foten una plantofada, i quan et tornen a pegar posar-hi l’altra, i després l’altra i l’altra i l’altra i mentrestant intentar convèncer el teu rival amb bones paraules a pesar que per culpa de les garrotades aquest no entengui ni un borrall i li sembli que parles en polac.

I aquí entra en joc L'EQUIP PETIT. És un documental que va causar furor, furor, nanananananana. Us agradarà molt si el que us mola es veure nens petits en calça curta. Però el que atrau al català mitjà és una cosa ben diferent. Aquest modest equipet de futbol format pels nens de les escoles Margatània i Cossetània (Vilanova i la Geltrú) comparteix valors amb el Barça (i, de retruc, amb Catalunya): treballa amb empenta, gaudeix de l’esport, respecta el rival, manté un constant esperit de superació i combat la derrota amb il•lusió. Desafortunadament, si el Barça és derrotat 3 o 4 cops per temporada, a l’Equip Petit li allisen les costures en tots i cadascun dels partits. Els rivals (un anys més grans que ells, val a dir) els crivellen amb pepinaco rere pepinaco, sense compassió, a mata-degolla, com si amb cada gol que clavessin a aquest equip de sacs de patates es guanyessin un pam del Cel.

Atribueixo l’èxit d’aquest documental a la incomoditat que sent el català quan arriba al cim del poder, encara que aquest èxit sigui simbòlic, aconseguit a través del Barça. Perquè tots sabem que no existeixen les victòries netes i que si respectes al rival aquest se’t folla.  I el català sap que si ha d’escollir entre els seus principis i exterminar el rival, escollirà els seus principis i morirà. Però al Valhalla només s’hi arriba construint una escala amb els cranis dels teus enemics.

L’Equip Petit li retorna al català la seva verdadera imatge i li treu la pressió de la victòria promesa pel Barça. Per Catalunya la victòria és l’objecte A de Lacan: s’hi vol dirigir, però no hi vol arribar. No vol ser com els victoriosos, i secretament sap que rere l’èxit del Barça queden centenars de club fulminats pel seu ascens gloriós. Per això últimament abunden els exabruptes, manifestacions multitudinàries, declaracions pseudo-nazis a la cua del súpermercat, situacions que et fan pensar que això està a punt de petar, que la tensió és insostenible i al final.......... NO PASSA RES. I no passa res perquè no voleu. Els catalans sabeu que el vostre lloc està entre els perdedors. La història ho ha demostrat milers de cop. La eternitat ens espera, i nosaltres la rebrem amb la vista morta, apilonats amb la resta de cranis pelats, només un esglaó que mena els déus cap al seu paradís nacional de perica i putes.