Jo només entrevisto a l'alcalde d'Ascó

Lo meu nom és Rafael Vidal i sóc l'alcalde d'Ascó. Milito a CIU, però això no importa perquè als pobles es vota a la persona i no als partits. A Ascó som 1600 habitants, però per mi com si no n'hi hagués cap. El meu lema és "tot pel poble però sense el poble". Si no us agrada, en tinc un altre. Mens endogamicus in corpore mutatus. El Cementiri Nuclear és una aposta de futur per Ascó. Però de futur distòpic. No ho faig pels diners. Ho faig per la glòria. I per Disney.

"Jo crec que dins la central hi ha un hàmster corrent sobre una roda"

Merda per vostè, senyor alcal... senyor alcalde! Què merdes fot? S'està fent una palla amb la polla embolicada amb un bitllet de 100 euros?

Calla! Call... uf... Energia Nuclear... dona'm forceees!!!! AAHH!!!...

[...]

Perdona... uf... perdona, noi... és... és que tenia una urgència. Què volies?

Per començar, saber perquè s'està fent una palla amb un bitllet mentre l'estan mirant dos putes vestides de teletubbie.

Hola.

Hola, Valero.

Mira, no sé. Quan estàs forrat acabes perdent l'emoció pels plaers senzills. Així que te dius: ei, anem a ser una mica decadents. No sé, per provar, explorar noves formes de sexualitat. És que m'avorreixo molt, tu.

D'on treus lo temps per avorrir-te? Ets alcalde, i a més treballes a la Nuclear.

Uh... bueno, què vols dir amb treballar?

Que tu vas allí a fer feina i ells te paguen a final de mes.

Ah, bueno, això sí! Vull dir que pagar sí que me paguen, i molt bé! Però això de treballar... no sé. Crec que a la Nuclear no hi traballe ningú. Diria jo, eh! Al menys jo no hi he vist mai ningú que traballo. Tot i que... bueno, diuen que hi ha uns tècnics de Cambrils que venen a controlar i tal. Però jo no els he vist mai. Crec que no existixen. Són vampiros. O mòmies. T'imagines? Que guai! O potser són com bruixes. O com fantasm...

Calla d'una puta vegada, home! Si no hi traballe ningú, com cony funciona la nuclear?

Ah, no sé. Tu ho saps? Segur que sí. Va, explica, explica! Tot i que jo tinc les meves teories. No et pensos, eh! Que també li dono al coco! Jo crec que dins la central hi ha un hàmster corrent sobre una roda...

És molt poc probable.

Deixa'm acabar, home! Explicat així clar que semble una gilipollada! No m'has deixat dir que estic parlant d'un hàmster GEGANT. I com que és enorme, fot unes cagades enormes, i per això s'ha de construir el Cementiri Nutellar. En diuen Nutellar per la nocilla kinder aquella, per no espantar la gent. Perquè lo que s'hi guarde són caques en quantitats industrials. Ecs, quina pudor! Però jo tinc una solució millor.

Fascinant. Continua...

Enlloc d'emmagatzemar tots estos fems, podem aprofitar-los per abonar tots los conreus d'Ascó. Ja veuràs quina aulives més formoses! Grans i hermoses com los meus dos collons! De fet, acabo d'enviar a la urbana a buidar totes les piscines de residus nutellars i ara ja els deu estar repartint pel camp.

És vostè tot un stephenhawking, eh!

Psé! Te diré!

Lo hamster fa energia nuclear, les caques fan aulives gegants, les aulives gegants alimenten al hamster i som-hi altre cop. El puto círculo de la vida. Ho té tot pensat.

Sí, és que El rey leon és la meva peli més preferida. Però si t'he de sincer, en realitat no ho tenia tot tant clar. Si vaig votar que sí al Cementiri Nutellar va ser perquè quan los xinos mos rebenton a bombes la gent d'Ascó morirà a l'instant per la proximitat dels residus. En canvi, la gent dels altres pobles se convertiran en mutants. I los ribarojans, que ja són molt feos, se convertiran en àngels, però los hi durarà poc la tonteria, perquè los mutants se'ls menjaran. I jo ho tinc molt clar: antes muerto que sensillo. Perquè quan la palmes vas al cel, que és com totes les pelis de Disney juntes però sense Aladino i tots los personatges moros. Estos estan a un altre cel, collint l'auliva i l'ametlla, perquè és lo que els hi agrade més del món.

Deixa estar l'Altre Món! Parlem de llocs de treball.

Ah, sí! D'això en donarà molts, lo Cementiri Nutellar.

Segur. Moltíssims. És una planta mecanitzada. Tindrem moros i rumanos per construir l'edifici i desprès 4 o 5 operaris titulats per mantenir-lo.

Bueno, però és que a Ascó som molt llestos. Enlloc de col·legi, ara muntarem una Universitat de l'Atom, i los xiquets aprendran a fer funcionar la planta des de petits. Tot lo altre, fora. Ni llegir, ni escriure, ni matemàtiques. Només nuclear, nuclear i nuclear. Muera la hintelijun... hitelingen... intuli... com se digo.

Sí, sí, clar, clar... però vostè és de CIU, i a CIU hi ha partidaris de la independència. Què passarie si Catalunya fos independent algun dia? Ascó rebrie tota la merda d'Espanya.

CIU? Catalunya? Espanya? De que m'estàs parlant? Jo no sé res d'això que me parles. Jo és que sóc alcalde de poble, saps? I nomes faig política de poble. Tot lo altre, a mi plim.

Així tampoc li importe la opinió dels altres municipis de la Ribera d'Ebre.

Riviera... de Lepe? No sé que és això.

Diuen que ja fa anys que lo municipi va comprar los terrenos on ha d'anar lo Cementiri Nuclear i...

Nutellar.

Nuclear, gilipolles! Nuclear! Per què collons va comprar-los? Molt clar ho tenies, això de que los asconers votarien a favor...

Bueno, en realitat los vaig comprar per fer un hotel rural i un camp de golf i tal.

Fals. Això s'està construint a Flix.

Hòstia! En serio? Saps de qui són los terrenos? Imagino que els vendran barats, ara. Perquè ningú tindrà collons d'anar a jugar a golf si hi ha un puto Cementiri Nutellar al costat!

En fi, alcalde. Sap vostè quin és l'únic animal que hiverna durant la primavera?

No.

La lesbiana. Perquè és al·lèrgica al pollen.

I això per què m'ho contes?

Perquè és infinitament més interessant que la seva ignorància.

Disney.

Què?

Disney. Mola.

Jo només emmagatzemaria a tots els asconers al puto cementeri nuclear

Ascó, the village. Jo li podria agrair moltes coses al poble d'Ascó. Un exemple. Cada cop que estic a Flix i torno cap a casa amb l'esperit alegre només necessito mirar en direcció a la Nuclear per vomitar tota la ginebra amb bitter kas. I al matí següent: ready to go! Gràcies mil, Ascó.

Nomen parlens. El concepte fa referència a aquells personatges el nom dels quals està compost per algun atribut o característica que els defineix. La Caputxeta Vermella, Blancaneus, El Gat amb Botes, Coto Matamoros. I sí, també Ascó. Sobretot Ascó. Alguns ja coneixeu la broma, els altres la podeu deduir amb facilitat. Llavors, la pregunta pertinent és d'on va sortir el nom de marres. Potser l'arxifamós cretinisme asconer era ja una evidència en temps dels ibers, i algun espavilat va batejar així al poble a mode d'advertència als viatgers. O potser alguna ment preclara intuïa la ulterior aventura atòmica de la regió, i va decidir fer pesar el nom d'Ascó com una maledicció, o una prova de l'inevitable força del destí. Síndrome d'Edip, Síndrome d'Ascó, la misma mierda son. Al cap i a la fi, ambdòs es follen a les seves mares.



Però què putes era Ascó abans de la Central? L.E.P.E.: Lepra, Endogàmia, Pobresa i Escorbut. Conten les malles llengües (també conegudes com a Llibres d'Història) que la població estava sumida en la misèria, situació insostenible que millorà dràsticament desprès de que els analfabets asconers acceptessin construir a les seves terres una fàbrica de xocolate. Algun malpensat dirà que els van enganyar, però jo sóc més benevolent en la meva interpretació. Probablement el concepte d'energia nuclear era quelcom que ultrapassava les seves capacitats mentals, així que comparar la central amb una fàbrica de xocolate era el més proper a la realitat que podien fer entendre a la gent d'Ascó. Però tot això es perd entre les boires de la llegenda. La qüestió és que l'Ascó post-nuclear és un poble farcit de quartos.



Però donar un xec en blanc a un asconer és com donar un martell a un gitano. No saps què passarà, però al final algú acabarà plorant. L'economia asconera, que fins llavors funcionava per mitjà del tradicional trueque, millorà qualitativament i quantitativa. Van decidir fer d'Ascó un poble amb projecció de futur. Amb llocs de treball, una indústria sostenible i qualitat de vida. Llàstima que la major parts dels diners necessaris per realitzar aquesta utopia els gastessin en imbecilades. El paradigma? TeleAscó. Una televisió per a un poble de 1600 habitants. O l'Ascó Summer Festival, amb Amaia Montero de cap de cartell. Pa i circ, senyores i senyors. Però en aquest circ no són els gladiadors els que moren, sinó els espectadors. De càncer. Pell, pulmó o fetge. Qui sap! Cada dia és una nova aventura a Ascó!

Però la vida atòmica és fàcil a Can Roba-rucs. Cada dos per tres la Central Nuclear peta per algun lloc o altre. I això només significa una cosa: bones notícies. Què dic bones? Boníssimes. Els jerarques de la nuclear engrapen quatre veces mal contades i les tiren als coloms. I qui diu veces diu indemnitzacions econòmiques i llocs de treball per al jovent del poble. Gràcies, energia nuclear.



I mentrestant, a la Ribera d'Ebre... Què en pensa de tot això, la Ribera? Hi ha qui defensa el model atòmic, però no de la manera en la que s'està duent a terme. Hi ha asconers d'ànima als que ja els hi va bé amagar els feixos de bitllets a la boina. I també hi ha pobres d'esperit que no saben com sortir vius de la guerra nuclear. Jo sóc d'aquests últims. Pronunciar-se en contra del Cementiri Nuclear es negar la bitlletada que reben Ascó, Flix i els pobles propers per emmagatzemar els residus que produeix la mateixa central. Però acceptar-lo significa hipotecar-se de per vida amb l'economia nuclear. I no ens enganyem: ara ja és massa tard per tornar a agafar l'aixat i posar-se a plantar aulivers. Aquest discurs que pretèn recuperar una economia agrària i bucòlica és tant o més nociu que els sectaris nuclears. Ara estem al segle XXI. Xina. Europa de l'Est. Llatinoamèrica. Us sona tot això? Precisament, el repte es troba en negar aquesta utopia arcàdica, irrecuperable i també insostenible dins del context actual, però no deixar-se endur pels cants de sirena del Cementiri Nuclear. Perquè quan hi arribeu potser sí que veieu un parell de mamelles, però desprès les sirenes se us menjaran los collons.



Un altre tema pendent. Energia nuclear. Sí o No? Perquè les nuclears són inevitables, no? Si Barcelona funciona amb l'energia elèctrica de les nuclears! Mireu, mireu cap a Can Fanga! El futur! La metròpoli! Mireu quines torres de refrigeració més formoses que... espera. On són les putes torres?

Exacte. No n'hi ha ni una. I per què? Resposta ràpida: model colonial. La cultura i la burocràcia, a la metròpoli. I la feina bruta, a les colònies. Fins al segle XIX en feien esclaus. Ara hi posen aquella indústria que ningú vol a casa seva. Aquella que fa lleig. Com lo seu català, que és raro perquè no és com lo que surt a la tele. Doncs a la Ribera d'Ebre serem uns poca-pena que esperem la salvació econòmica i espiritual del messies camacu. Però a la capital del regne se la saben molt llarga aplicant el discurs anticentralista només quan els vents bufen en contra.

I tampoc cal ser catastrofista. Perquè hi ha un futur per a la Ribera d'Ebre, per Flix, per Barcelona i també per Ascó. Però no un per a cadascú, sinó un per tothom. A repartir. I això ens obliga a fer neteja de necis, cretins, covards, hipòcrites i oportunistes. Foc, napalm i bombes atòmiques ecosostenibles, de les que funcionen amb pedals.

Atentament, des del seu àtic de 150 metres quadrats a la dreta de l'eixample barceloní,

Valero Sanmartí.


PS: Diuen les males llengües que si en aquest articles canvies les paraules Ascó i Central Nuclear per Flix i Erkimia respectivament, el text manté el sentit. Però és absolutament fals: a Flix no hi ha Televisió.

Jo només tiro per la via legal

L'altre dia vaig tornar molt tard a casa. Havia sortit a caçar barrufets per fer-los servir d'esquer per atrapar pokémons salvatges, els quals utilitzo per alimentar a dos telettubies ensinistrats que faig servir per rastrejar socialistes, matar-los i fer-ne bistecs. La qüestió és que en arribar a casa vaig trobar-me davant la porta una noia de 15 anys a quatre grapes. Anava mig despullada, bruta i despentinada. Al voltant del coll hi duia un collaret i, atrapat entre les dents, se li veia un sobre rebregat. Vaig treure de la butxaca un barrufet moribund, vaig passejar-lo ostensiblement davant dels ulls de la noia i finalment vaig llençar-lo ben lluny. La pobra va obrir una boca desdentegada i va sortir rabent darrere el barrufet. Jo vaig aprofitar per agafar el sobre que li havia caigut i vaig entrar a casa sense massa inquietuds sobre el contingut i l'emisor del mateix. Només conec una persona suficientment decadent, maquiavèlica i malvada com per idear aquest sistema de comunicació.

No és el primer cop que en Jan Laporta lloga els meus serveis com a mercenari. Encara recordo quan em va demanar que canviés el diccionari de castellà d'en Johan Cruyff per un diccionari klingon. Ara, cada cop que l'holandès vol criticar al bo d'en Jan, ningú és capaç d'entendre un borrall del que diu. Però aquest cop el seu encàrrec era d'una naturalesa diferent. Tothom està al corrent de les vel·leitats polítiques d'en Jan. La presidència del Barça ja se li queda petita. Emperò, la feina que comporta el seu càrrec li impedeix pensar detingudament en una proposta política consistent. Així doncs, sol·licita els meus serveis per elaborar un primer esbòs de la constitució laportista. És una tasca complexa, així que us invito a esmenar-la i afegir articles i merda legal diversa.



Article 1. Queda totalment prohibit l'ús públic i privat de les paraules satanàs, infern, merda, puta, Avatar, imbècil, convergent, Real Madrid i country-panda. Els conceptes que abans designaven aquestes paraules seran referits per una sola paraula: sandrorossell.


Article 2. Lionel Messi està autoritzat a portar escopeta durant els partits del Barça, i utilitzar-la cada cop que algú intenti fer-li una entrada.

2.1. Excepcionalment, Messi disposarà d'una caixa de granades de fragmentació que podrà usar lliurement des de la banqueta.

2.2. Excepcionalment, quan Messi no estigui convocat, disposarà d'un rifle de franctirador amb 5 bales sempre i quan es presenti a la llotja acompanyat de dos menors en bikini.


Article 3. Queda anul·lada l'antiga divisió i contingut de les menjades: desdejuni, esmorzar, dinar, berenar, sopar i ressopor. A partir d'ara totes les menjades passen a dir-se "L'hora de Gargantua i Pantagruel" i consisteixen en uns entrants, primer i segon plat, postres, café, conyac, puro i prostiputa.

3.1. Els musulmans són lliures d'excercir el Ramadà, però enlloc del dejuni tenen l'obligació de menjar.

3.2. Tot home que es salti aquesta regla rebrà un tret a l'esternocleidomastoideo. Tota dona que se la salti li haurà d'oferir un entrepà de beicon a Joan Laporta i menjar-li la tita mentre ell endrapa el bocata. Quan en Jan acabi, la castigada haurà d'esperar-se de genolls a que en Jan li xarrupi les molles de pa i les restes d'oli que li han quedat damut del cap.

3.3. Menjar verdura i tofu es considera un crim.


Article 4. A qui no parli català se li transplantarà la llengua als genitals i viceversa.

4.1. L'única excepció seran els jugadors del F.C. Barcelona. A ells se'ls obligarà a assistir a un curset de tres hores desprès del qual hauran de ser capaços de dir "Bon profit", "Gràcies", "Acutxillar", "El fungol és axís", "Visca el Barça" i també "Visca Catalunya lliure". Aquesta figura legal excepcional rebrà el nom de Model d'integració lingüística.


Article 5. A Catalunya no s'hi construiran presons. Els criminals seran o bé executats in situ o bé expulsats a Espanya, que ja no es diu Espanya sinó Mordor.

5.1. Ser dona i lletja es considera crim. Se li denegarà l'aplicació dels drets humans i se la ubicarà dins la figura legal de Troll. Aquesta figura encara està per definir, però implica la prèvia ablació abans de ser expulsada a Mordor.


Article 6. El vestit regional català passa a ser una armadura de cavaller medieval amb una capa del Barça i una espasa en forma de polla. El menjar tradicional català passa a ser la sang de dona.


Article 7. Cada cop que el Barça guanyi (que serà SEMPRE) s'organitzarà una bacanal nacional. Joan Laporta es disfressarà de Bacus i serà transportat en palanquí per tot el territori català mentre regala llaunes de Moritz i entrepans de fetus humà amb all i julivert. Durant 24 hores regnarà l'anarquia amb algunes excepcions.

7.1. La paraula de Joan Laporta continua essent la la llei.

7.2. Tots aquells que amaguin una dona major de 12 anys a casa seran considerats criminals.

7.3. Queden prohibits els mètodes anticonceptius de qualsevol tipus.


Article 8. Si un buròcrata et molesta li pots disparar amb un bazoka.

8.1. Matar a un buròcrata amb qualsevol altra arma es considera crim, i implica la immediata expulsió a Mordor, prèvia aplicació de la pena de mort.

Jo només heredo un photoshop

La Herencia Valdemar. Alerta, que estem parlant del que, probablement, sigui el pitjor cartell de la historia del cine. I és que són molts els elements que m'inquieten d'aquest cartell. Per començar, sembla la caràtula d'un vídeojoc cutre dels que donaven els diumenges amb El Periódico. Per continuar, les lletres estil rolero oldschool, que tant serveixen per escriure The Lord of Can Tunis com Kroq el bárbaro verbenero y su duende pajillero. I per acabar: fins i tot un estudiant de Disseny podria adonar-se de l'aberració estètica d'aquest cartell. És lleig, cutre , antic i pretenciós. Com quan el cinema espanyol intenta afegir efectes especials a les seves pel·lícules (ah, calla, que estem parlant justament d'això). I ara ens podem preguntar: si els animadors són totalment incapaços de dissenyar una imatge estàtica convincent, ¿què putes passarà amb els efectes especials dinàmics?

La Herencia Valdemar, coming soon. Espero que els maies vagin errats els i el món s'acabi aquesta nit.

Jo només amplio el diccionari estúpid

Ara que el Racó del Calçasses passa per una pròspera etapa franquista, un servidor es pren la llibertat de ressucitar el Diccionari estúpid. Per segona vegada. Era necessari? Potser no. Però jo no ho he escollit. Perquè el Diccionari estúpid és infecciós i destaca per la capacitat d'anul·lar la voluntat del malalt. Com el virus zombie, i també el PSC.

Rothko Siffredi: pintor abstracte amb un pinzell descomunal.

Richard Nikon: ultraconservador fotogènic.

Moritz Izaguirre: la cervesa dels maricons.

Kremlin Tarantino: director cinematogràfic comunista, autor de Marx Fiction, Inglorious yankees i Kill Bakunin vol. 1 i 2.

Tau Pay Pal: conegut hacker que buidà el compte bancari electrònic de Son Gohan.

Fnach (cerdos & gafapastas): pel·lícula de Guy Ritchie en la que un grapat d'intel·lectuals es barallen per una edició original de les Histoire(s) du cinéma de Godard.

Rocky & Bullímic: parella de dibuixos animats que fomenten la bulímia i la anorèxia.

V de Vicenteta: film que narra la rebel·lió dels transvestits valencians.

Ken Fote't: senyor que escriu best-sellers històrics de mig milió de pàgines, només per fotre.

Dani Wiiza: futbolista patrocinat per Nintendo.

Routter Everett: connector de xarxa que dóna pel cul.

i-wok: habitant de la lluna d'Endor que reprodueix mp3 mitjançant l'itunes.



Geli the Paperboy Reed: consellera que curarà a tot el país mitjançant la recepta del doctor James Brown.

Sarah Jessica Jarque: actriu de la sèrie televisiva Sexo en Cornellà (abans Sexo en Sarrià). El seu show està a punt de caure del prime time.

Berto Roncero: humorista madridista.

Carreful: súpermercat de la droga.

James Boobs: actor porno, protagonista de Videocock, Shake i Las vírgenes sin sida.

Jo només funciono per impulsos

Us he dit mai que la vida moderna és una puta merda? Bé, sé que no és precisament una idea massa original, ja que una rata amb el cervell de Maria Carey podria arribar a la mateixa conclusió. Però és que la vida moderna és molt merda, i per moltes raons. La que avui m'interessa és la sobreinformació. Avui en dia tenim accès a una infinitat de coses, ja sigui cinema, blogs, música, porno o productes de pastisseria industrial (al Lidl ja n'hi ha de fins a un kilotrilió elevat a la Alpha-Epsilon-Pi de diferents). Si no volem gastar la nostra vida en mediocritats, hem de prendre decisions ràpides. Aquí no val el teu puto mètode científic. Mentre estàs pensant, Radiohead ja s'han posat de moda i han caigut en desgracia com a mínim dues o tres vegades. Així que les induccions se les pot fotre pel cul, senyor Francis Bacon (the philosopher, not the artist).

Jo fa temps que funciono així. Zas. Més ràpid que Jesucrist en skateboard. I no us penseu, que a mi tampoc m'agrada. Però tampoc John McLane volia matar a ningú, i bé que va repartir estopa per sobreviure dins del Nakatomi Plaza. La qüestió és guiar-se pels prejudicis i perjudicis que et dicta el cul de forma instintiva. Jo ja m'he salvat de menjar-me unes quantes merdes gràcies a aquest sistema. I a tall d'exemple...



Avatar, de James Cameron. Una pel·lícula sobre un tio que s'infiltra entre els membres d'una raça extraterrestre per guanyar-se la seva confiança i robar-los-hi els recursos materials però que, al final, s'acaba convertint-se en un d'ells. Diuen que és la història de Pocahontas, però també podria ser la de José Montilla quan va arribar a Catalunya.

Formspring.me. L'eina més 2.0 del moment. No sé ni el que és i ja ho estic odiant.

Mans Unides. Són els que roben els negritos per la col·lecció de Madona o algo així, no? A la càmara de gas.

El nou llibre de Paul Auster. Des del dia en que a Xina van prohibir l'entrada als Power Rangers, més d'una ciutat ha estat arrasada a resultes del combat a mort entre el descomunal ego de Paul Auster i la gargantuesca papada de Marc Vidal.

Surimi. O barretes de cranc. No les he menjat, però sí les he fabricat. Una nota informativa: porten de tot menys cranc. Farina, vísceres de peix, caps de gamba. Fins i tot un dia hi vaig veure el passaport de Madeleine McCann.

Les crítiques constructives. La meva infància no m'ha preparat per això. Quan et menjaves un puto polo sense premi, què hi posava al pal? Perquè als meus hi apareixia "Vuélvelo a intentar", i no "Niño bonita, buen intento. La prócsima ves tu coge polo del fondo nevera, siempre priemio". Assaig-error, no. Assaig-hòstia. Així, sí.

Els Strokes (així, en general). Farsants. La portada del seu primer disc ja tirava cap enrere.

Jo només necessito un nom

Com que cada mes l'Estat em paga molts diners per un motiu que ara no ve a cuento de res, puc embolicar-me en projectes a totes llums infructuosos. Fa temps (ahir al matí) que em ronda pel cap obrir un blog nou. Molts em preguntareu per a què putes necessito un altre blog, donat que el vostre déu Valero Sanmartí ja disposa del millor blog del món. Però això és en part cert i en part fals. Bé, no, en realitat és totalment cert, però si a mi em dóna la puta gana d'obrir-ne un altre llavors vaig i l'obro. Punto pelota.

Però aquest no serà un blog qualsesoul, com diria James Brown. Serà un originalissíssim blog col·lectiu, com l'estimable Cultureta Watch, de participació oberta, com Cultureta Watch, on es recopilaran escrits aliens, com Cultureta Watch, però en millor. I quins escrits es recopilaran? Ficcions en prosa, en vers i en prosa patètica. Biogràfics i no biogràfics. Bons i dolents. Ep, bons i dolents? No. Ni bons ni dolents: infectes. Però tots ells amb un comú denominador: la intenció estètica. Perquè la xarxa està plagada de ridículs farsants que es pensen que això d'escriure és molt fàcil i que ells ho fan molt bé. I jo em pregunto ¿per què no perseguir-los infatigablement à la McCarthy, reunir-los en un mateix blog i fer-ne escarni públic? ¿Per què no?

Emperò, em falta un nom pel blog. En tinc uns quants, però no em convencen, així que he decidit encetar un debat per discutir-los i proposar-ne de nous. Hey. Hou. Let's go.

- Felip d'Anjou Motherfuckers.

- La recerca del temps vermut.

- Martin Heidegger Sound Machine.

- Relats en Català (però em penso que ja hi ha un blog que es diu igual i que, precisament, també es dedica a recopilar escrits de merda perpetrats per submentals)

- El brogit i la fúrcia.

- Ta Mare la Coixa (abreviat TaMaCo).

- Polla.

- Marcel Proust no ho faria.

- Panta als cacalons.

- Mediapro.

- Polla 2.

- Libros de las Tiroides.

- Crespià (the blog, neither the film nor the village)


PS: si per un atzar del destí algú proposés un nom millor dels aquí presents, no dubtaria en robar-lo miserablement desprès d'haver borrat qualsevol rastre d'aquesta entrada, i del posterior debat. Aquí, de tonteries democràtiques, les justes.