Jo només estic perdut (MÓNGUER ALERT)

What's up, niggas? Guess who's back in town.

No ho podem ajornar més: hem de parlar de Perdidos (o Lost, com diuen aquells que escriuen Estat espanyol enlloc d'España). Què? Decebuts? No m'estranya: qui us manà fer cas de falsos déus? Ah, no, ja no esteu tan emprenyats? Però si el dilluns estàveu tots traient foc pels queixals! Vaja, ja no us sentiu tan estafats? Que la cosa millora si la deixes reposar i hi penses en calent, dieu. Bé, és una reacció normal, perquè la gent prefereix autoenganyar-se ans admetre que han estat estafats durant 6 anys.


Siguem honestos: el final de Lost ha estat una puta merda. Tothom deia que estava preparat, que li era igual perquè el que importa és el viatge i no el destí. Doncs bé, durant 6 anys hem estat viatjant en primera classe. Hem experimentat l'equivalent audiovisual a volar amb Jet Republic: seients de vellut, caviar Beluga per dinar, whisky escocès per rentar-se les dents, prostitutes de luxe que fan d'hostesses, hostesses que fan de putes de luxe. Però arribem a l'aeroport, baixem i enlloc de Shangri-La ens trobem a davant l'estàtua de Camarón que hi ha a La Mina. Epic Fail.

Però la gent es nega a admetre-ho. En calent (ui, en calent!) la gent estava enfadadíssima. Però ara ja no. Per què? Doncs perquè son idiotes i materialistes. La gent no perdonarà mai a Madoff i Millet, perquè els han robat els quartos. Ara bé, quan els furten el temps, allò que no podran comprar quan estiguin al llit de mort amb el càncer rosegant-los els ossos, no semblen tan ofesos. És més, s'empatollen qualsevol merda per negar-se a admetre que els han timat.


Alguns diuen: "No, és que en realitat Lost és una sèrie de personatges, més psicològica. És igual que quedin misteris per resoldre". Molt bé, però jo quan vull revelar misteris el que faig és resoldre un sudoku. I quan vull emocionar-me amb els conflictes interns dels personatges miro Ventdelplà (no, en realitat no miro Ventdelplà. Jo hagués preferit citar Viskningar och rop, però sé que molts seguidors d'aquest blog, igual que els fans de Lost, són cretins incultes que no haurien entès la referència. Però no passa res, jo us estimo a tots per igual). Per tant, si hom seguia Lost no era només pels downies dels personatges, sinó també per la seva vessant mística o pseudocientífica. Perquè per fer una sèrie de personatges no cal embolicar la troca amb putos jeroglífics, viatges en el temps, conspiracions còsmiques i referències gratuïtes a filòsofs.

Ja sé que semblava que Lost tingués un rerefons intel·lectual potentíssim, però us diré un secret si prometeu no explicar-lo a ningú: no és tan difícil fer veure que saps del que parles. Jo porto fent-ho dos anys en aquest blog.


Segon tema. Si seguiu discussions a l'atzar, us adonareu que sovint els fans diuen coses com "no pot ser que Jacob estimi els losties però que els seus sicaris intentin matar-los" o "no pot ser que Desmond aparegui al Purgatori". A veure: ¿què collons voleu dir amb NO POT SER? ¡¡¿¿Què no veieu que SÍ POT SER?!?! A la sèrie passa, i punt. El món, la vida real, és una altra cosa. No entenc la gent que busca realisme en l'art: si vull realitat, surto al carrer per a que m'atraquin delinqüents que no parlen en català.

El problema de la gent és que té nostàlgia de la religió, i s'ha dedicat a seguir Lost com qui llegeix la Bíblia; com esperant que una puta sèrie els resolgués els misteris de la seva miserable vida; com si els guions del culebrot els hagués escrit un profeta il·luminat enlloc d'una colla de freakies amb les idees molt clares sobre com omplir-se les butxaques. Desenganyeu-vos: el sentit de la existència potser no està en les Sagrades Escriptures, però on segur no està és en una sèrie de televisió americana.


Els guions de Lost estan plens d'ambigüetats, quan no de sense sentits tan grans que constitueixen un greu insult a l'intel·lecte humà, potser fins i tot més flagrant que l'èxit de Sálvame. Però així són els humans, un abisme d'idiotesa i contradiccions. En realitat, allò realment estrany és que haguessin parit una sèrie coherent del principi a la fi. I quan dic sèrie podria estar dient cultura, llenguatge o societat.

Així que al capdavall potser sí que Lost era una sèrie de personatges. Dels seus conflictes, ambicions, desamors i tribulacions. Però els personatges reals no eren Jack, Desmond o Kate, sinó dels guionistes que han donat a llum a aquest despropòsit descomunal. Ara bé, si ho han fet per forrar-se o per negligència mai ho sabrem. O potser sí, vés a saber.

PS: Spoiler alert.

Jo només visito els mortals

No és cap secret que, durant la diada de Sant Jordi, acostumo a treballar, de forma voluntària i no remunerada, en alguna que altra paradeta de llibres. És un ocasió que es produeix tan sols un cop cada any, la qual utilitzo per barrejar-me entre els mortals i aprendre alguna cosa de les vostres costums. Res, detallets. Perquè en essència, jo ja ho sé tot.

Últimament, més d'un humà m'ha demanat com pot reconèixer, de forma ràpida i també infalible, si un llibre és de qualitat. Però bé, com hom ja sap, en aquest món la bellesa es imprevisible i fugissera, a diferència de la merda, la qual podem reconèixer dominant unes habilitats bàsiques. Alguns direu: són prejudicis. I jo us respondré: efectivament. El praejudicium és una cosa bona, sempre i quan no la caguis. Dictaminar certerament sobre una particular cosa sense haver-la estudiat prèviament és una qualitat divina que avui compartiré amb vosaltres, mitjançant aquesta llista de característiques que evidencien que un llibre és deixalla cultural.


- IDOLATRIA DE L'AUTORITAT

O com es diu en quillo "al pavo se le ve tol jeto ahí en la portada". Normalment són llibres de gent famosa o de Gerónimo Stilton. El contingut no importa. Qui el compra (o a qui li han regalat) no el llegirà i, probablement, tampoc l'obrirà. De fet, diuen els rumors que aquests llibres no es poden obrir, que és impossible. Altres fonts més creïbles diuen que tots comencen amb la frase Lorem ipsum dolor sit amet.

Existeix una variant més dissimulada, que consisteix en escriure el nom de l'autor i, petit ben petit, el títol del llibre.


- REENCARNACIÓ TRANSNACIONAL DE GENIS PRETÈRITS

Tots ho coneixeu. Són frases com "us presentem el Faulkner de la Plana de Vic", "el Scott Fitzgerald de Ciempozuelos Norte", "la Najat el Hachmi catalana", "el Kobo Abe francoserbocroata del postestalinismo" o "el Borges argentino" (ep, que si us trobeu això, ja podeu plegar bàculs). En el 104,2% dels casos, aquesta reencarnació és només una influència vaga, etèria i llunyana, com el talent de Lou Reed.


- AUTORITAS CATÒDICA

O sigui, que sobre la portada hi ha inscrit ANUNCIADO EN TV. El primer problema que planteja això és que, probablement, no esteu davant d'un llibre. Ni tampoc davant d'una llibreria. Segurament això significa que us trobeu en una gasolinera, mirant fixament un polsegós cedé makinero circa 1993. Als naintis es va fer servir molt el reclam "anunciado en tv". Per vendre jocs de taula, cassetts, llibres, les sabates del peluquero loco de El Juego de la Oca o qualsevol altra merda. Avui en dia, aquesta descarada forma de publicitat està del tot denostada, sobretot en un llibre, encara que Emilio Aragón la fa servir cada cop que s'endinsa en la literatura. This is business.


- EL CINTURÓ DEL PROLETARI

Traducció: el llibre porta faixa. Avui en dia els únics homes que en porten són les caramelles, i no són precisament membres elogiats i privilegiats dins del nostre ordre social. La faixa del llibre sovint serveix per escriure-hi coses falses de diversa índole.

Exemple 1: ¡¡¡ 10a edición !!! (això potser és veritat, però cada edició consta d'una tirada de llibre i mig).

Exemple 2: Quim Monzó: "Una estimulant obra dins del panorama literari actual". Això en Monzó no ho ha dit mai. Un editor li truca i li pregunta què li ha semblat l'obra que li ha enviat. En Monzó diu caca (però probablement ni se l'haurà llegida). Llavor l'editor li suggereix que potser pensaria que està davant d'una estimulant obra dins del panorama literari actual si hagués vist que en l'última pàgina hi havia un punt de llibre consistent en un xec de 1000 euros. Llavors el Monzó diu dabuti i salta dins l'habitació dels quartos per fer la croqueta sobre un llit de bitllets. I riu. Riu com un fill de puta.


- INSTRUCCIÓ TELEDIRIGIDA

Són llibres el títol dels quals és "Cómo (inseriu aquí una merda at random) en menos de 100 días". Avui en dia en 100 dies no es fa res. És igual que la merda at random sigui "ganar musculatura", "ser un stephenhawkin" o "cocinar con esmegma". Són productes propis d'una cultura bulímica que no valora l'esforç. I és que, per sort o per desgràcia, l'únic que et pot canviar en 100 dies és pillar el sida (cosa la qual probablement et matarà. Però, ep, ningú ha dit que el canvi fos per a bé).


- DINÀMIQUES DE LES PARCEL·LES CULTURALS

Les crítiques d'aquests llibres diuen coses com: "Un cut'n'paste'n'strip post(/)moderno esquizofrénico y über-proto-punk en el que Marcel Proust le hace una paja a Mickey Mouse".

Com que les literatures catalana i espanyola són de tarannà ranci i conservador, últimament els suplements literaris dels diaris flipen cada cop que veuen un tio que escriu relats "serios" on apareixen Carmen de Mairena, les Spice Girls i Niels Henrik David Bohr, a la vegada que utilitza milions de cites, ja siguin de Homer Simpson, Heidegger o del cartell dels xinos del barri on hi posa "Bocata omogueso 3 ebros".

Una altra farsa pròpia d'una civilització decadent com la nostra. I jo, la veritat, és que sóc més de Nutella.

Jo només vaig pel camí més cool

Fa dos dies jo era una persona més feliç perquè no coneixia Coolway.

Coolway és una empresa de sabates, valenciana per més senyes. Només pel seu nom ja podeu imaginar com les gasta. Han organitzat un concurs on busquen a La Gente Más Cool. Humoristes, cineastes, dissenyadors, músics i etcètera. El seu reclam és ben senzill: ¿Quieres ser famoso? A Coolway els hi sua la polla que ho facis bé o no. Tan sols demanen que siguis suficientment cool com per ser votat per quatre (milions) d'imbècils a través d'Internet. O sigui, que estan buscant autèntics...


Alguns posareu el crit al cel, però al cap i a la fi Coolway defineix a tot el país (i quan dic país dic España, perquè a pesar del que diguin les consultes no vinculants, hi ha un seguit de merda que és igual aquí que allà). Perquè aquí per cada "artista" més o menys bo tenim a mig milió de farsants, i la gent ni se n'adona. Ans al contrari, ho celebra. Per això triomfen Juanjo Sáez i el seu Arròs Covat, pura mediocritat embolicada amb focs d'artifici. Per això triomfa Antoni Tàpies, avantguarda rància i institucionalitzada. I per això tenim una ciutat del disseny: perquè tenim por a esquinçar totes aquestes coloraines que cobreixen la nostra www.mediocri.cat.


He dit institució? Sí? Perfecte, perquè és la paraula clau. En aquest país meu, que és tan petit, la gent aspira a ser valorat per la institució, i no per la sàvia Història, que al seu lloc tot ho posa. Els artistes volen esdevenir el joglar del règim, com en Marc Parrot i la ex-rastuda de la Beth. En aquest país, que és tan petit, però en el que hi ha un concurs de poesia per cada dia de l'any, els ajuntalletres amb bons contactes entre els jutges dels certàmens ja saben on presentar-se i on no fer-ho. Fa poc em van comentar que el nocillero Jorge/Jordi Carrió/n recomanava als alumnes del Màster en Creació Literària de la UPF (sí, això existeix) que escriure bé sí que és important, però que encara ho és més anar merdejar per presentacions i baretos culturals. Us fa ràbia? Doncs té més raó que un sant. A fer campanya s'ha dit!


Per aquestes raons, el nostre cinema és absurdament dolent. Els nens i nenes de casa bona, quan acaben el batxillerat i no saben què fer, demanen als seus pares de fer cine (uns 8 mil euros l'any, a l'Escac). Han vist Amélie, o alguna de Tarantino, i es pensen que estaria guai viure d'això. Una escola en condicions els hi rebentaria la cara amb una Super 8, però a l'Escac qui paga mana. I entraran mediocres i en sortiran igual, de mediocres, però sabran què és un fallo de raccord i un contrapicat. Ara bé, rodaran merda absoluta (i sovint també pretenciosa). Però si tens un papa que et pot pagar aquesta morterada a l'any de ben segur que també té algun contacte per finançar el teu detritus.

Deixeu-vos d'acadèmies, de cursos de guió, d'universitats, de premis i de mamoneos diversos. Les institucions són un puto càncer: no deixeu que us infectin. Jugueu-vos els collons i el clítoris. Feu com el xiflat de l'Herzog, que rodava amb 4 duros per les infeccioses selves suramericanes, apuntant amb una escopeta al puto psicòpata del Klaus Kinski per evitar que s'escapés del rodatge. Un segon de les seves pel·lícules val més que totes les isabelscoixets i venturesponts junts. I això val pel cine i per qualsevol altra merda que vulgueu fer. Perquè el mediocre no neix, es fabrica.

Però també podeu escollir no fer-me cas. Però llavors recordeu que si tenim unes infraesructures mediocres, i tenim uns polítics mediocres, i també tenim uns artistes mediocres, és potser perquè també nosaltres som una gent bastant mediocre.

Jo només mato llangardaixos

Sant Jordi, el dia que més estimen els que odien els llibres. Probablement, la diada que més odiaria si no fos que existeix el 14 de juliol (Dia de la Nació Francesa) i perquè estic convençut que en algun univers quàntic, remot, obscur i paral·lel existeix el Dia Internacional dels Putos Subnormals que Fan Bromes sobre el Volcà Islandès i el Fum Negre de Lost. Sant Jordi és un puto business, però això me la pela. És evident que el senyor Lara no en té ni zorra de literatura, sinó de llibres. Però, ei, tot el puto món funciona així. És com pensar-se que els pallassos de Pallassos Sense Fronteres realment es preocupen pels negritos de l'Àfrica, quan realment busquen nuclis de població amb l'humor encallat a les bromes dels joglars per tal d'alimentar els seus propis ego de pallasso malnascut.

Però el que realment em preocupa de tot aquest assumpte és que la estabilitat del món perilli per culpa de la ignorància dels que munten i es beneficien del Sant Jordi. No estem per apocalipsis abans del 2012. I no estic exagerant, petits downis. Agafem, així a l'atzar, el Sant Jordi segons la Fnac. La Fnac. La Fnac és un lloc que... ¿com us ho diria? Diguem que tendiria a alegrar-me si, un dia de màxima afluència, hi entrés un psicòpata amb una pistola que dispara rajos que convertís la gent en jueus en una mà i, en l'altra, una pistola que disparés una ràfega de 8 nazis per segon. Així, anem a veure com han muntat les taules d'escriptors els súper-dotats dels fnaquis.


12.00-13.00: Tenim signant a la mateixa taula i hora a Ildefonso Falcones i Jorge Bucay, dos hòmens amb dos egos del tamany de Godzilla i Gamera (respectivament i viceversa). No us estranyi que demà a les 12.01 la Fnac el Triangle es converteixi en Fnac el Punt.

13.00-14.00: Empar Moliné i... bé, Empar Moliné. Si tenim en compte que de 11 a 12 és la seva hora dels negroni, i de 12 a 13 l'hora de manhattan, probablement la pot liar molt parda.

17.00-18.00: Josep Lluís Carod Rovira (José Luís Caríssimo Pozanco a España, i Xuei Llong Huei-Tang a la Xina) i Ramón de España. El messies de la pàtria i el Ciudadano del Mundo (aka: España). Potser no es trenca la unitat de España, però de ben segur que acabarà trencada més d'una mandíbula (i algun esfínter, si es descuiden).

19.00-20.00: Maria de la Pau Jané i Lucía Etxebarría. Aquestes dues dones són com dues supernoves de talent i modèstia, l'explosió combinada de les quals crearà un forat negre que xuclarà el (poc) talent que resta a Catalunya. Quedeu avisat (tu no pateixis, Juanjo Sáez, que d'això no n'has tingut mai).

Bé, si s'acaba el món demà, que sapigueu que ha estat un plaer. I pels esperits ofuscats (aka: gilipolles) que hem critiquen, només lamento que moriu en la ignorància. Bon Apocalipsi per vosaltres i per la vostra puta mare.

Jo només puta barça

Tots sabem que anit el Barça va fallar per tots costats. Només dos cracks en plena forma, el joc asfixiat, Ibra desaparegut, Alves penjant pilotes a l'olla com un puto merengón. Nanos, són coses que hem de millorar si volem cremar els mandriles. Però no hem d'oblidar un aspecte clau, providencial, en la derrota d'ahir: el fill de puta l'àrbitre.

Avui els diaris se n'han fet ressò, però les tertúlies, allà cap al migdia, ja començaven a demanar que es deixés de banda el tema per concentrar-nos en millorar el joc. Bé, no hem de caure en el puto victimisme, però als àrbitres se'ls ha d'acollonir. Perquè la cosa comença a fer pudor de dòlar. Perquè els àrbitres de futbol són la gent més corrupta, incompetent i consentida de tot el món de l'esport. Perquè el fair play s'acaba quan el contrincant treu el flascó ple d'èbola.

El problema de la puta premsa culé és que es pensen que si la lien parda amb els àrbitres aquest episodi els hi pesarà com una llosa fins la fi dels dies. En canvi, els diaris merengons porten tota la seva puta història fent bandera del sensacionalisme més roí, supurant bilis, chorreos i villaratos, sense cap mena de vergonya. I la caguen, clar que la caguen, els fills de puta. Però la tonteria, el descrèdit, dura poc menys que dos setmanes. Ara bé, de quan en quan sona la campana i llavors tenim Festa Major. I sinó, mireu quan mal ha fet la tonteria del Villarato.


Per això l'àrbitre del Barça-Inter ha de notar com el franctirador li apunta a les pilotes. Perquè el següent partit ja ha començat. Aquest matí. I el 50% de la victòria no es juga al camp, sinó als diaris. Siguem fills de puta. Molt fills de puta. I si ens surt malament, no importa, perquè el peix del cove té una memòria de 3 segons.

A pels àrbitres. I visca el Barça, visca Eugeni d'Ors i visca Catalunya.

PS: i prou de motivar als jugadors amb merdes, ja sigui cançonetes amb èpica de fireta (Coldplay, The Killers) o lectures intel·lectuals (el capítol aquell de l'Ulisses de Joyce en que Leopold Bloom es fot poper). Pep, dóna als teus jugadors el que necessiten: collons, suor i un ego en forma de destral. Aquí tens les noves cançons de motivació pel vestuari.

Jo només us xupo la polla, oh científics-dietistes-periodistes, portadors de la veritat!

El dimecres sortia a La Contra de La Vanguardia un d'aquells mongoloid-i-am-a-mongoloid-happier-than-you-and-me que tant s'estilen en aquelles pàgines. L'al·ludit personatge afirmava que l'oli d'auliva és boníssim per rebaixar la tensió, que porta molts antioxidants i que fins i tot et pot curar el sincrotó de down. En sentir això mun iaio ja s'estava fregant les mans pensant en la millonada que guanyaria, però desprès va recordar que havia arrencat de socarrel tots los aulivers per plantar baies del goji, bifidus activos i pulseres powebalance. Epic Fail.

Georg W. Bush no anava desencaminat. L'Eix del Mal és real, però no està format per nacions, sinó per professions, concretament Científics-Dietistes-Periodistes. Un servidor n'està fins la polla de que periòdicament es publiquin notícies com "Sientíficos del Instituto Dr. Heinz Doofenshmirtz aseguran que la patata vietnamita es buena para curar el Parkin & Sons" i, dos o tres anys desprès, "Dietistas del Research Institut of Palau de Solità i Plegamans descubren que la patata vietnamita te seca los cojones y produse cánser en el recto".

Prou. Prou d'aliments que una temporada supuren antioxidants i a la següent et contagien la febre porcina. ¿A qui volen enganyar?



Però si pregunteu per aquest afer a n'algun dels membres d'aquest Eix del Mal us diran que les investigacions aporten noves perspectives cada any, i és per això que es contradiuen d'un temporada per l'altra. Xucleu-me la cigala. La quota de barbaritats és a tan elevada que es fa evident, fins i tot per a un asconer, que darrera d'aquestes descobertes hi estan les multinacionals de l'alimentació, amb maletins farcits de bitllets per a qualsevol d'aquestes prostitutes de la veritat que són els científics, els dietistes i els gasetillers. Aquesta colla de fills de puta són els que, per un bistec, amaguen que se't moren dos neurones per cada iogurt La Fageda que menges.

Però no passa res. Perquè la gent és tan subnormal que si un dia els hi dius que llepar la cisterna d'un wàter et dóna la immortalitat, l'endemà no queda feina per les immigrants. Benvinguts a la idiotocràcia. Tokyo Hotel rebenten pavellons, Santi Millan presenta un late-night, el francès s'ensenya a les escoles i des de les quilles de barri fins als newagers que voten a Iniciativa esperen a veure quin és el nou miracle que allargarà una almoina d'anys les seves existències mediocres.

Jo només porto camisa

Si mai algú em preguntés pels mals del món contemporani, no dubtaria en respondre: la democràcia, el liberalisme i França. Però si estic en contra del lliure albir i de la lliure participació en els afer polítics, no és perquè pensi que l'ésser humà sigui dolent per naturalesa. I ara! Senzillament, penso que és imbècil integral. Per tant, no puc estar més d'acord amb el pensador renaixentista Giordano Bruno quan deia que els seus llibres havien d'estar reservats per a una elit, ja que en cas d'arribar als individus que conformen les masses, la profunda idiotesa que els encunya acabaria per pervertir-ne el significat. És el que jo he batejat com Fenomen Radiohead, però d'això en parlarem un altre dia.

Avui volia fer notar un dels símptomes de la decadència cultural d'Occident, un dels que passen més desapercebuts donada la seva aparent frivolitat: l'entrada al consum de masses de les camises de quadres. ¿Quina era la gent de bé que vestia camisa de quadres en temps pretèrits? Seieu, seieu, que us passaré unes quantes diapositives ordenades at random.




Recapitulem. Trobem que són gent que potser no anava neta, però tampoc ho pretenia. Gent que s'havia obert pas en el món a base de cops de puny i puntades voladores, enlloc d'inventar-se teories (Xavies Sala-i-Martí, Marc Vidal) o xupar cigales (Àngel Llàcer, Marc Vidal again). Gent que no llegia Murakami, ni Paul Auster, ni les senyals de trànsit. Gent que tampoc llegia els prospectes dels medicaments, perquè ells usaven Aigua del Carme com a panacea universal. Gent que votava introduint una granada a les urnes electorals. Gent feta a si mateixa, odiada i envejada per la resta de mortals.

Estem parlant d'autèntics outsiders, com John Wayne a Centauros del Desierto. Gent per la qual la camisa de quadres no era pas una elecció, sinó un estigma. Però, avui en dia, amb la camisa de quadres en puixança entre la modernitat, ¿qui porta aquesta prenda? Flashforward: El Horror.



Exacte: moderns pseudo-bohemis amb aires de Morrisey, anti-folkies pollosos i julais que ploren quan escolten Wilco. ¿Què podem fer contra aquestes hienes que rapinyen de la poderosa significació de la camisa quadres amb un simple incursió a l'H&M? Res. Però quan dic res vull dir res en relació a la legalitat vigent, perquè si obviem aquest aspecte la meva resposta és clara i contundent: raticida i castració química.

Però com que sé que teniu el cor entendrit a resultes de l'arribada de la primavera, i que tots ja esteu ansiosos per descobrir quina serà la localització de l'spot d'Estrella Damm d'enguany per tal de poder planificar les vostres vacances de gent mediocre, us llançaré una proposta menys genocida. No cal matar gent. Només prohibir la venda de camises de quadres. I desprès pressionar als científics per a que donin a llum a una raça de mamuts amb la pell estampada a quadres. Qui vulgui una camisa, haurà de matar un d'aquests mamuts amb l'ajuda d'un plomall i desprès fabricar-se la prenda. Comerciar amb pells implicarà un tret a l'aixella.

És l'única solució plausible per reinstaurar a la camisa de quadres l'ambivalent significació que el consum de masses ha devorat.